A Mataró som així

el punt
16 novembre 2004

la galeria
PEP ANDREU .

Mataró pateix Síndrome d'Autodestrucció. Es caracteritza per manca d'autoestima, tendència a criticar-ho tot, indiferència per les coses pròpies i exaltació exagerada per altres poblacions. És una malaltia hereditària que va aparèixer el 1848, amb el tren del mataroní Biada, el primer de la Península. Primer, ningú no en volia saber res; després, l'invent va agradar tant, que els mataronins hem fet vida a la capital girant l'esquena a casa. Mataró, als mataronins, no ens agrada gens. Diem que no té atractius, i que els pocs que té, o són efímers -com Els Pastorets de Sala Cabañes, la festa major i la missa de Glòria a les Santes-, o s'amaguen darrere un pany -com la capella dels Dolors, una joia barroca de Viladomat, i la modernista casa Coll i Regàs, del mataroní Puig i Cadafalch. Aquests dies, la ciutat ha fet 26 anys de Mostra de Cinema. Tot Mataró es queixa per la possibilitat que el Patronat de Cultura deixi de celebrar-la, quan la immensa majoria no hi ha posat mai els peus, cosa que demostra una indiferència absoluta. Personalment, considero que no es pot deixar morir; tot el contrari, cal més pressupost i transformar la Mostra en un referent cultural de tot el país. Deia que la majoria de mataronins no hi ha posat mai els peus, però que ara la defensen aferrissadament. Un símptoma més de la nostra síndrome particular: Mataró és com la parella: si és guapa, no li'n veus, i si és lletja, que ningú no t'ho digui. Som així.