El bloc de notes d'en Toni

30 de març 1996

Un dirigente deportivo de Mataró va a la Modelo por abuso sexual a un menor

www.elmundo.es

30 de març de 1996

Se trata del vicepresidente de un conocido club de baloncesto

La detención se produjo el martes tras presentarse una denuncia
IRENE CAPARROS
CORRESPONSAL
MATARO.- El vicepresidente del club de baloncesto Unió Esportiva Mataró, Pere Bravo, ha sido acusado por un menor de abusar sexualmente de él e ingresó en la noche del jueves en la cárcel Modelo de Barcelona.
Pere Bravo fue detenido el martes por la policía nacional de Mataró, tras presentarse en la comisaría una denuncia por presuntos abusos sexuales de Bravo a un menor.
Pere Bravo es un ciudadano muy popular en Mataró. No sólo por su vinculación al deporte local desde el conocido centro de «La Gàbia», en la Riera de Mataró, sino porque, además, posee una tienda en pleno centro de la ciudad. Los hermanos de Bravo, que no está casado, decidieron mantener la tienda abierta pese a la detención de su familiar. Los dependientes repetían ayer que ellos desconocían qué estaba pasando.
El último reconocimiento público a la labor deportiva de Pere Bravo fue durante la Nit de l Esport del año pasado. Bravo fue galardonado por el Ayuntamiento de Mataró «por su trayectoria deportiva» primero en la Associació Esportiva del Centre Catòlic y después en su heredera, la Unió Esportiva Mataró. Fue en la sede del club, en el Cercle Catòlic, conocido como «La Gàbia», donde Bravo fue detenido el martes al mediodía.
El jueves por la noche, los directivos de la Unió Esportiva convocaron a los jugadores de la entidad para explicarles «cómo estaba el asunto antes de que lo supieran por la prensa», según han informado miembros de club. El presidente de la Unió, Ramon Spa, ha manifestado respecto al caso que la única reacción de los miembros de la entidad hasta ahora ha sido de «sorpresa, mucha sorpresa». Ha asegurado que no conoce de nada al menor que ha formulado las acusaciones contra Bravo por presuntos abusos de tipo sexual.
Spa define a Bravo como «un hombre con un gran espíritu deportivo, que lleva 40 años dedicado al baloncesto deporte en el que se ocupaba las 24 horas del día». Amigos personales de Bravo se mostraban ayer inquietos por la falta de información sobre la situación del detenido, y aseguraban que «es un hombre muy querido, de quien nadie puede decir nada malo, y mientras no se demuestre lo contario, Pere es inocente».
Miembros de la Unió Esportiva cerraron filas ayer en torno a su vicepresidente recordando que «no podemos pasar por delante de la justicia y juzgar nosotros por nuestra cuenta».
Asimismo, se apresuraron a marcar distancias con el menor que ha presentado la denuncia. «No sabemos quién es ni tiene nada que ver con el club», puntualizaron al respecto.

07 de març 1996

Sutil abyección

www.elmundo.es

7 de març de 1996

MARIA JOSE RAGUE ARIAS
Autor: Ignasi García Barba; Dirección: Miquel Gorriz; Escenografía e iluminación: Mercé Boys; Intérprete: Pere Anglas y la colaboración de Patricia Martos.
Tantarantana Teatre.
Jueves 7 de marzo de 1996.
UN perfecto encadenamiento de acontecimientos en Preludi en dos temps, que bajo la apariencia de un romántico amor lleva a una progresión de elementos tortuosos, al descubrimiento de una psicosis enfermiza, de una posesividad malsana. Se observa un ser que es aparentemente correcto y adecuado pero que va mostrando su neurosis obsesiva, su vileza y abyección. Pero la obra explica los sentimientos íntimos, las pulsiones elementales, las frustraciones y la necesidad de autoengaño, lo que conduce a la psicosis a ese protagonista, profesor de instituto enamorado de una alumna, necesitado de una malsana y criminal posesión.
No es un monólogo provisto de gran fuerza dramática pero sí un texto que mantiene la tensión y penetra con suavidad en el ánimo del espectador. La complejidad late bajo una aparente sencillez. La sencilla anécdota, similar como tal a la del conocido film de 1965, El coleccionista, contiene un rico subtexto de angustias que van más allá de la situación dramática, que habla de marginación, de sociedad, de hipocresía, de vacío de las palabras, del instinto de protección que destruye, de la posesión como sustituto del amor, de la animalidad latente en el ser humano, del amor y de la muerte y de la contradicción que nos envuelve.
Es un breve discurrir de 50 minutos que están perfectamente dirigidos. Una de las mayores virtudes de la obra es la obtención del equilibrio en el tono y en el movimiento. También destaca la buena puntuación del ritmo escénico, los momentos de intensidad, el silencio, la música, y ese preludio de Tristán e Isolda que subraya premonitoriamente la asociación de amor y muerte.
Pere Anglas muestra al comienzo del espectáculo un cierto amaneramiento vocal que corrige de inmediato para dar a su personaje una interpretación profunda.
Es un reencuentro con Miguel Gorriz, el de Mini, mal show y A i B. Reciente aún en el recuerdo está Mariana de Ignasi García Barba -en el 94, en la sala Beckett-. Pere Anglas era uno de los actores de En compayia d abisme de Belbel.
La tríada de profesionales que lo construyen, Mercé Roys -escenografía e iluminación- no es ajena a la armonía. No es un gran espectáculo pero es una pieza sólida en la trayectoria de estos cuatro pilares del teatro.

28 de setembre 1993

L'ESPORTIVA HA COMENÇAT LA LLIGA 93-94 AMB DERROTA - ESPORTIVA 67 / CB MANRESA 68 -

L'ESPORTIVA HA COMENÇAT LA LLIGA 93-94 AMB DERROTA - ESPORTIVA 67 / CB MANRESA 68
CRONICA DE MATARO 28.09.93

01 de febrer 1992

ELS PRIMERS 75 ANYS DE LA SALA CABAÑES DE MATARÓ

encara que el 1965 el cartell fos en castellà - i vom haria pogut ser-ho? els Pastorets de la Sala Cabañes no van rompremai la continuitat idiomatica: semprehan estat en català. (Foto del llibre El Mataró , d'avui i de demà amb fotos de Foto-cine Mataró de la UEC i text de Joaquim Casas

serra d'or

febrer de 1992

num. 386

JoaquimVilà i Folch

Per a la gent de fora de Mataró el nom de la Sala Cabañes va relacionat, inevitablement, amb el nom dels Pastorets. I no perquè els Pastorets en fossin la partida de naixement en aquell llunyà Nadal del 1916, sinó perquè els de la Sala Cabañes han sabut fer d'aquest espectacle la seva senyera. Tanmateix, això és un fals miratge.
Me n'he adonat en llegir, d'una manera apassionada, el llibre que, amb motiu dels seus setanta-cinc anys d'existència, ha tret al carrer l'entitat mataronina. Coordinat per Josep M. Clariana, el llibre és un llarg recorregut pels plecs i replecs d'una petita història que respira al compàs dels batecs de la història gran, però que en conforma l'essència i el sentit. Res no s'entén si no valorem amb intensitat la força d'aquesta vida quotidiana que forma el teixit dels dies. Es així que he pretès descobrir el secret de la Sala Cabañes, convertida ocasionalment en paradigma de tantes i tantes associacions semblants escampades per tot Catalunya. La Sala Cabañes és un estil de viure.
Els Pastorets — més ben dit: L'Estel de Natzarèt de Ramon Pàmies— han estat l'eix d'aquest estil de viure, han omplert de sentit vides i relacions, han estat mitjà i fi de moltes hores lliurades generosament i sense consciència. Estic convençut que la gent de la Sala Cabañes no han sentit ni han entès mai aquest concepte de "lliurament», perquè res no es podia regalar si era viscut intensament com a vida pròpia. Els testimoniat-ges aplegats al llibre ho demostren a bastament. I no em refereixo tant a aquells que fan història d'èpoques i de moments, sinó als qui es remeten a la seva pròpia experiència, als qui assenyalen el seu pas per la Sala Cabanes com un desvetllament de la vocació, o, com el mateix Joan Pera, aquells que l'assumeixen com una part indestriable de la seva personalitat. Hi ha una bona colla de gent a Mataró —ara i a través de setanta-cinc anys— que són Sala Cabanes, que són "pastorets-, i ningú no em podrà negar la força impetuosa d'aquest estil de viure.
El testimoniatge global que representa el llibre de la Sala Cabañes no és, sortosament, l'únic en el nostre marc català. Una bona colla d'associacions han celebrat aniversaris i han volgut deixar constància sobre el paper imprès, en forma de llibre o, més modest, d'opuscle, de la seva experiència vital i associativa. Són aquests testimoniatges els que ens calen per a adonar-nos de l'extraordinària riquesa de l'aportació popular al patrimoni cultural del país. Una aportació que no ha estat mai entesa en la seva plenitud. La cultura catalana —i no la «cultureta- esnob, ciutadana, elaborada segons la influència dels bars de moda, que a la llarga ha demostrat la seva absoluta inoperància— ha estat feta i construïda així, com una manera natural de viure, de la mateixa manera que ho és el fet casteller, el costum festiu del poble, l'espai lúdic o la senzillesa de la vida quotidiana. És en la mesura que aquestes dues vides —la quotidiana i l'associativa— s'uneixen i es confonen, que la cultura catalana s'omple de sentit.
La cultura catalana no es pot entendre del tot sense la història de la Sala Cabañes, sense l'empenta de mossèn Plandolit, sense la comicitat de Pere Anglas i Jesús Segura, sense Jaume Colomer i Martori, sense Pere Rigau, sense l'inconformisme de Carles Maicas, sense el grup dissident que se'n va a un altre local, sense les noves generacions que empenyen amb força. I voldria que ho llegíssiu d'una manera molt general i distanciada, perquè cada grup humà té un mossèn Plandolit i un Jaume Colomer, un Jesús Segura i un Carles Maicas, i de la seva dialèctica possible o impossible neix la vida de cada dia. Totes les associacions han tingut una història difícil, feta d'alts i baixos, de moments bons i de moments dolents, d'encerts i d'errors, de temps d'inmobilismne i de temps renovadors, temps nets i clars i temps boirosos, però tenen a favor la indiscutible proximitat del poble, de la gent anònima, de la gent que no sortirà mai a la gran història oficial, però que fa la petita història de cada dia, la petita cultura de cada nucli humà.
Des d'aqui demano a cada un dels grups que conformen la rica xarxa associativa del país que aprofitin qualsevol aniversari per fer-se l'homenatge i el regal de la pròpia història. L'edició pulcra i magnífica, les fotografies evocadores i els testimoniatges vius que omplen les pàgines del llibre de la Sala Cabañes són un regal que reflecteix amb una força indiscutible la intensitat de la nostra manera de viure. Que els historiadors de la vida i la cultura no ho oblidin.