publicat per
www.elperiodico.cat
29 de setembre de 2014
Luis Miguel Marco
És el mestre de cerimònies i firma el guió de 'The Hole 2',
l'espectacle circense, cabareter i teatral que es pot veure al Teatre Coliseum
Foto: Agustí Catalán
Sortia a ‘camera café’. És clar. I ha estat monologuista a
El club de la comedia. I també tenia un paper a Pancho, el perro millonario. I
aviat sortirà a Operasiones espesiales, un llargmetratge crowfunding. Però des
de ja fa tres anys, Alex O’Dogherty, natural de San Fernando (Cadis) i
d’ascendència irlandesa –això explica el cognom–, oficia com a mestre de
cerimònies de The Hole, aquell espectacle per a adults que d’aquí uns dies, el
25 de setembre, torna al Teatre Coliseum de Barcelona amb la seva versió 2. A
les marquesines dels autobusos ja fa dies que hi penja el cartell, similar al
del primer desembarcament d’aquest cabaret circense, que va ser censurat per
provocador. El que segueix a continuació és una entrevista amb accent del sud,
a pèl i sense censures, faltaria més.
Sembla que la gent s’escandalitza per res.
Doncs no ho sé jo. Però si, a aquestes altures, per veure un
pit i una titola hi ha qui es posa nerviós, que s’ho faci mirar. Em sembla més
pornogràfic molt del que surt a la tele, als telediaris sense anar més lluny. A
mi em deixen bocabadat.
¿Va néixer per sentir-se a gust entre acròbates, dones
fatals i contorsionistes?
Qui m’ho havia de dir, ¿oi? No era una cosa que pensés a
priori. Però amb el temps que fa que estic a 'The Hole' em sembla molt normal.
Tan a gust que estava vostè sol amb els seus monòlegs.
Em van embolicar i em vaig deixar embolicar. ¿No diuen que
no és bo que l’home estigui sol? Quan feia monòlegs em venia de gust treballar
en equip. I ara, quan estic a la funció, sempre deixo anar una frase: ‘¿Ho
veieu?, per això feia monòlegs’.
Permeti’m que li digui que li escauen meravellosament bé
l’americana i el barret, però també fa goig amb els pantalonets blancs.
És que jo sóc una persona amb múltiples personalitats. Sempre he sigut molt inquiet. Els
pantalonets els vaig triar jo.
¿És un cul de mal seient?
Sí, però per bé. Des que amb 20 anys vaig entrar al Centro
Andaluz de Teatro per fer cant, ball i interpretació, que van ser quatre anys
meravellosos, m’ha agradat tocar diverses tecles. Sempre he tingut ganes
d’aprendre. I les segueixo tenint, afortunadament.
El guió de ‘The Hole 2’ és seu.
Efectivament, tot l’espectacle l’he escrit jo. Fins i tot el
monòleg en què parlo de vosaltres, la premsa, i que crec que m’acompanyarà
sempre en els meus espectacles. La part bona de The Hole és que va canviant a
poc a poc. Aquesta era la idea original de Paco León. La meitat dels artistes
repeteixen, però la resta van i vénen. Són gent del circ que tenen altres
compromisos, així que els substituïm i els fiquem en la història. També el
mestre de cerimònies va canviant. [La Terremoto de Alcorcón va portar el timó
de The Hole a Barcelona la temporada passada]. I també el muntatge depèn molt
de les dimensions del teatre. Al Coliseum, amb la gent prenent una copa i
asseguda a les taules, l’escenografia i els números d’acrobàcia seran agraïts.
¿Quin és el seu mètode per inventar les històries que
explica, si en té?
El carrer. Observar la gent pel carrer i treure suc de
situacions reals que semblen surrealistes. Espanya és un país molt
surrealista, ho ha sigut sempre. Per això llegeixes cada titular... I per això
l’humor de Camera café va funcionar bé. Perquè era surrealista. Aquella càmera
era el mirall on ens reflectim tots.
¿Apunta coses que veu o que sent?
Sí. Jo abans era de llibreteta i ara sóc més d’iPhone. La
tecnologia m’ha arribat a la butxaca. És que vaig descobrir que les idees no es
guarden al cap perquè s’obliden. Em va passar quan en vaig perdre unes quantes
de bones anant cap a casa.
Diu que l’adjectiu ‘bizarro’ el defineix bé. Expliqui per
què.
Bé, amb el temps he anat descobrint alguns matisos més.
Significa estrany o extravagant, però també té el component de guerrer i
lluitador, i això m’agrada. Jo no sóc el creador de La Bizarrería, que per a
qui no ho sàpiga és el grup musical amb el qual també he gravat un disc. El
creador de La Bizarrería és Miguel Marcos, el meu guitarrista, que va venir
amb el nom del grup ja triat. Jo simplement em vaig deixar adoptar. I els vaig
rebre encantat, perquè la banda m’ha donat la vida i m’ha permès mostrar les
meves cançons a la gent.
Durant la temporada passada, al Teatro La Latina de Madrid,
divendres i dissabtes, després de 'The Hole 2', Alex O’Dogherty es desdoblava
en un xou musical amb La Bizarrería: Mi imaginación y yo. Ara la idea és seguir
fent el mateix a Barcelona i també amb artistes convidats. Després del cabaret
desenfadat i llibertí, un concert on el swing, el pop, el funky i el rock
s’alien amb unes lletres que tenen el seu què. ¿En voleu títols? Imbécil, 4
minutos, No hubo manera, Noche sin tregua. Si no el podeu veure en viu i en
directe, activitat summament recomanable, podeu comprar el CD+DVD dedicat a la
web oficial d’Alex O’Dogherty per 10 eurets i les despeses d’enviament.
I està treballant en un altre espectacle.
Sí. He reunit els millors moments dels meus 14 anys de
monòlegs o esquetxos. L’he titulat Lo mejor de lo peor.
Exerceix de gadità graciós malgrat el cognom.
Bé. El meu humor també té alguna cosa d’Irlanda i de les
illes britàniques. Potser és que la ironia també és molt gaditana, pensi en les
chirigotas, ¿oi? Per una altra banda, sóc un humorista seriós, no acostumo a
riure dels meus acudits.
¿I hi té molts mestres al seu altar?
Al meu altar hi tinc grans pallassos. Gent que he conegut
com Leo Bassi, Jango Edwards, Carlo Colombaioni o Faemino y Cansado. Però també els Monty Python, Peter
Sellers... M’encanta per cert que els Monty Python tornin a la càrrega.
¿Vostè va aprendre molt a Londres?
I hi segueixo aprenent. La primera vegada que hi vaig anar tenia
19 anys i vaig tocar la guitarra al metro. Ara cada vegada que puc m’hi escapo
i em poso al dia en qüestió de teatre. L’últim que hi he vist i m’ha impactat és The book of mormon, un musical
satíric sobre uns missioners mormons. I hi he vist actuar Imelda
Staunton. Aquest estiu també he aprofitat per anar una altra vegada al Festival
d’Edimburg.
¿I sent que cada dia s’acosta més al clown que havia somiat
ser?
Estic en el camí.
¿Alguna vegada li ha clavat una bronca a la seva imaginació?
Bé, a vegades li dic: “Para una mica, sisplau”. És molt
pesada i em té atabaladíssim. Però he d’aprendre a conviure amb això.
¿Envelleixen bé els monòlegs?
Acostumo a desenganxar-me de les conjuntures i crec que és
el millor. Acostumo a apel·lar a la condició humana: l’amor, la maldat, la
gelosia... Això no passa de moda, sempre hi serà i per aquí em salvo.
¿I les parelles li aguanten tanta xerrameca?
Quan n’he tingut, sé que no ha sigut fàcil. ¡Mare meva! Ric
només perquè vostè em pregunta ara per això i estic pensant en Peter Sellers i
m’adono que sóc igual que ell. Peter Sellers va dir una vegada: “No és fàcil
conviure amb mi”. Doncs això mateix.
Més que d’amor, les lletres de les seves cançons es decanten
pel desamor. I si s’ha de parlar de destrempades, doncs sense complexos.
És que un mal dia o un dia petitó el té qualsevol, ¿o no?
Quan vaig començar a prendre’m amb humor els meus fracassos amorosos, la meva
vida no va canviar, però almenys estava millor, em sentia més alleujat. Qui
canta al desamor en realitat, encobertament o a crits, està demanant que
l’estimin.
Sembla que ha reflexionat sobre el tema.
Evidentment.
He fet molt treball de camp. Ara seriosament, el pròxim espectacle que
espero fer en solitari l’any que ve es dirà El amor es pa na. Parla d’un home
que ha perdut la capacitat d’enamorar-se, però en realitat li agradaria estar
acompanyat.
A vegades aquestes cançons et deixen amb el somriure
congelat.
Jo n’estic molt orgullós. Cada vegada que n’acabo una és com
si em tragués una espineta. Com dic, no són de Grammy, però tampoc ho pretenen.
El que és bonic és fer cançons divertides i serioses, ben acabades. I és
meravellós veure com la gent descobreix aquesta altra faceta teva.
I a més toca diversos instruments.
Uns 10, però bé, cap. Bé, el piano sí, perquè vaig estudiar
al conservatori. La resta, per ser pallasso, ja està bé. Ara estic enfeinat amb
el clarinet.
.jpg)
