www.elperiodico.cat
11 de juliol de 2010 Iago Pericot compon al TNC un bell al•legat contra la violència amb 'La Venus de Willendorf'
Marta Carrasco critica el poder manipulador de l'Església a 'Dies irae'
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Una festa per als sentits, encara que la temàtica dels dos espectacles del TNC (en el marc de la programació del Grec) pugui fer pensar tot al contrari. Tant Iago Pericot, amb La Venus de Willendorf a la Sala Petita, com Marta Carrasco, amb el seu Dies irae; fins al Rèquiem de Mozart, a la Sala Gran, aconsegueixen que les seves contundents i respectives denúncies contra la violència i l'exercici del poder abusiu de l'Església, sobretot en la seva actitud respecte a la dona, siguin exposades obertament des de la bellesa i l'art més innovadors.
'La Venus de Willendorf', de Iago Pericot. DAVID RUANO Crítica demolidora 8 Una escena del muntatge de Marta Carrasco 'Dies irae', a la Sala Gran del TNC. DAVID RUANO Edició Impresa Versió en .PDF Informació publicada en la página 57 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 11 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Pericot continua demostrant, als 80 anys, que és més modern i radical que molts dels que es consideren abanderats de la contemporaneïtat. Partint de la il•lustració sonora de l'oratori La passió segons sant Mateu de Bach i recolzant-se en l'excel•lent treball coreogràfic de Jordi Cortés ha compost una aclaparadora i poètica reflexió sobre l'onada de violència gratuïta que ens envolta.
En el seu viatge cap a aquest món esgarrifós recrea les diverses formes de violència racial, política, psicològica i de gènere, expressada amb parelles heterosexuals i homosexuals. Tot es desenvolupa davant de la mirada jutjadora d'aquesta arrodonida i inquietant Venus de Willendorf (exquisida Karle Beristain), arribada de la prehistòria, que es passeja despullada per l'escenari.
La intensitat dels gestos i l'expressió de les mirades dels desinhibits intèrprets transmeten la força d'un drama que també té cops d'humor quan aborda el tema polític. Els precisos i preciosos jocs coreogràfics sobre el terra i les taules mòbils del nu escenari avancen en paral•lel amb la impressionant música de Bach que recorda la mort de Crist.
En una de les escenes es recrea amb una potent llum vermella projectada sobre un quadrat central –símil del foc provocat pel líquid inflamable– l'agressió criminal a una indigent en un caixer, succés que va impulsar Pericot a crear aquesta producció. Els joves s'acarnissen amb ella en el moment de més tensió d'aquest muntatge commovedor i rodó.
A Marta Carrasco no li tremola el pols quan aborda, a partir del Rèquiem de Mozart, la seva demolidora crítica a l'Església. Amb Dies irae –un dels moviments de la composició mozartiana– i altres peces de l'autor oficia una missa irreverent, profana, de tocs fellinians. La ira contra la injustícia apareix en els delirants personatges d'aquest muntatge de gran teatralitat, tot i que la dansa està sempre present en les coreografies i brilla en alguns solos com el d'aquesta ballarina d'inspiració flamenca o en la composició d'una altra artista amb una cua de tela vermella que s'estira i s'encongeix en l'intent d'arribar fins al pedestal de l'obès i ridiculitzat Mozart (Alberto Velasco).
Litúrgia impactant
La força visual de les imatges contribueix a desconstruir la litúrgia i a mostrar la debilitat de certes veritats. Hi conviuen el vessant tenebrós de la religió, que inclou la repressió, i el món antagònic d'uns feligresos i lascius eclesiàstics entregats al sexe des de l'abús de poder.
Hi ha imatges impactants com ara la del sacerdot que llueix un anell liquidador que mata a tothom qui el besa, la d'una verge que és plastificada en escena o la d'una dona amb cabells de fregall que sembla exorcitzada. La barreja d'estils interpretatius juga a favor de la diversitat del muntatge més polèmic envestit per Carrasco. Però s'ha de dir que la visita al TNC mereix aquesta missa.
