Roberto G. Alonso munta un cabaret que juga amb facilitat
amb l'univers brossià
Hi va haver una vegada –això expliquen– una Barcelona
nocturna i canalla. Una ciutat que socialitzava en cabarets de tot tipus,
alguns mitificats, com la Cúpula Venus o el Bodega Bohemia. Per aquells
escenaris –es diu– sempre hi era Joan Brossa, bavejant davant dels nus de
Christa Leem, teoritzant-los fins a la categoria d’art suprem. En aquest
abundant corpus artístic s’inspira 'Laberint striptease', espectacle cabareter
i brossià que dirigeix i esperona Roberto G. Alonso a l’Escenari Brossa fins al
12 de maig.
Partint del llibre 'Strip-tease i teatre irregular' de
mitjans dels seixanta, Alonso s’ha endinsat en una selva de gèneres
parateatrals; s’ha impregnat de prosa, poesia i dramatúrgia; ha insuflat vida,
moviment i música a objectes fetitxe i estàtics poemes visuals, tot per treure
a passejar la part més corrosiva i corretjuda de l’univers Brossa. Encàrrec
heterodox en sentit i forma, el contenidor de cabaret s’adapta com un guant de
lluentons a la mà, ho sap bé un director i coreògraf que munta esporàdicament
el gairebé secret i selecte Cabaret 13 entre els pendents de Poble Sec. Alonso
–alternant-se en algunes funcions amb Jordi Andújar- es reserva el vestit de MC
clàssic, mestre de cerimònies amb accessos de tendresa i nostàlgia, com quan
evoca els paisatges de la seva joventut, les nits passades al recentment
desaparegut Bar Cosmos envoltat dels referents que travessen els números.
La resta de la companyia, i això és fonamental per al
cabaret, té entitat pròpia, sobretot la presència i naturalitat del
multiinstrumentista Jordi Cornudella, ‘partenaire’ d’Alonso en la major part d’escenes.
Hi canta Elena Martinell i hi posen cos la stripteacista Laura Marsal i el
saltimbanqui Davo Marín.
I alerta, qui cridat pel títol hi acudeixi buscant pit i
cuixa quedarà en part decebut. Perquè el que es despulla al xou és un Brossa
ple d’arestes i capes creatives, una lectura ben planificada que comença
desgranant lentament, com en un striptease de sentits, la poesia objectual, amb
jocs, dissociacions, ironia, fragmentació i sorpresa. ¿Han vist mai vostès un
piano traient-se la “roba”?
Anticlericalisme gamberro
Puja la tensió quan es vesteix el tul de la crítica
social, política –molt ben encaixat el número de l’urna en la qual no es pot
votar– i sobretot l’anticlerical, on es treuen les peces més gamberres. Hi ha
en aquesta provocació molt de l’original i menys del present. S’hi troba a
faltar elevar la transgressió a llindars més actuals, o fins i tot barrejar
Brossa amb les parateatralitats híbrides del present, com es va fer en part al
cabaret que va muntar el Macba el 2017 durant la gran exposició. Però
segurament aquest seria un altre espectacle, perquè la virtut de 'Laberint
striptease' subjau a donar-nos una interpretació de l’univers brossià nítida i
conscienciosa. I així sembla que ho agraïa el públic dissabte, amb les entrades
esgotades i ovació dempeus.
+ info
Manuel Pérez i Muñoz
https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20190414/cronica-laberint-striptease-escenari-brossa-7408148
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada