«Micadepoc», que s'inaugura avui i es podrà visitar fins al
13 de setembre, aplega collages que són «una continuació» del món escènic de
l'artista
D'entrada, comencem amb l'advertiment que fa el pallasso
Marcel Gros (Manresa, 1957) davant de l'exposició «Micadepoc», que s'inaugura
avui i es podrà visitar fins al 13 de setembre a la sala Plana de l'Om de
Manresa: «Té més d'una lectura. Aquí pot venir una família i cadascú hi veurà
una cosa diferent i, si un adult no entén alguna cosa, que ho demani a un nen,
perquè ells encara no tenen la imaginació adulterada».
Què és «Micadepoc»? «És el meu món, en una expressió
artística diferent de la de l'escenari, però no en deixa de ser la continuació.
I, com diu el subtítol, és un món petit, diferent, divers i divertit». I què
vol dir «Micadepoc»? «Quan era petit i volia pujar als cavallets em deien que
'només una mica' i jo demanava 'una mica de molt' i, al final, quan no volia
baixar ho rebaixava a 'una mica de poc'. És la unitat mínima d'imaginació».
En l'exposició de la Plana de l'Om, Gros, que l'any que ve
celebrarà els 40 anys en el món de l'espectacle i els 30 anys de trajectòria en
solitari, comença capgirant un globus terraqüi: «M'ho agafo com un joc, perquè
els pallassos no deixem de ser nens que no tenim vergonya, nens curiosos,
entramaliats... i que veiem el món a la nostra manera, més simple, més
elemental, més imaginativa».
I així són els seus collages « divertimentos que creen una
altra realitat ajuntant coses que abans no ho estaven», i que va començar a fer
per a una exposició a Fira Tàrrega del 2016. Va ensenyar un quadre amb un fons
de paper de seda i una composició de siluetes retallades. «I em van dir:
'genial'. Però no tenia res més fet... En vaig acabar fent 120», exposa Gros.
Aquesta primera versió de l'exposició, que després ha passat per la Mostra
d'Igualada i pel teatre l'Escorxador de Lleida, té poc a veure amb la de
Manresa: «Va evolucionant. En cada lloc miro el que encara serveix i creo de
nou depenent de l'espai», destaca.
Amb Maite Orriols a la part tècnica, el pallasso manresà
concep cada cop una nova escenografia, i en aquesta ocasió lamenta que els
visitants no podran interactuar amb la seva proposta. Altres vegades ha
proposat, amb una pissarra magnètica, que cadascú creï la seva obra artística.
«Crec que n'hi hauria d'haver a totes les cases, per poder deixar anar la
imaginació».
A les composicions de Gros hi ha homenatges a mestres com
Joan Brossa, Marcel Duchamp (recomanació: alceu els ulls enlaire), Charlie
Rivel... però deixa la seva obra a interpretació lliure: «Quan diuen 'això
també ho faria jo' els convido que ho facin, que agafin tisores, cartró, paper,
fotos i s'expressin amb les mans, que no es limitin a fer un retalla i enganxa
digital. Res ens pot dur tan lluny com un llapis i un paper. Als pallassos no
ens cal un portaavions per fer la volta al món, només una mica de
papiroflèxia».
Ell, tot retallant, arriba a imaginar que d'una aixeta en
poden rajar papallones o a desitjar que ningú passi les tisores per les idees.
L'entremaliada silueta del pallasso (és ell mateix retallat i s'hi reconeix)
també dona pas a «la poesia quotidiana» que posa nassos vermells a una campana
engabiada o a una botzina cridanera com un pallasso i a les falles construïdes
a partir de dibuixos infantils.
L'obra del pallasso manresà pot ser simple (basteix la sèrie
Guardar les formes amb triangles, quadrats i rodones), però no està exempta de
crítica: exposa quadres en què a l'artista, mentre espera, li cauen retallades.
I també està ben connectada amb l'actualitat: en una vitrina mostra com està el
món ara amb una ouera que aplega «una qüestió de nassos» i màscares de la peste
de Venècia i... sanitàries. «L'art no ens fa oblidar els problemes, però ens
ajuda a afrontar-los de forma diferent. Només amb sentit comú, humor i
imaginació ens en sortirem», sentencia. A Gros, muntar l'exposició produïda per
Imagina't, li ha servit de teràpia.
+ info – publicat per
Pepa Mañé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada