publicat
per
http://cat.elpais.com/cat
6 de desembre de 2014
Marcos Ordóñez
foto : David Ruano
Verdader 'tour de force' de l'actor a 'Terra Baixa', on
interpreta els quatre protagonistes
No sé si Terra Baixa,d’Àngel Guimerà, és “l'obra més
representativa i universal del teatre català”, com va dir Fabià Puigserver,
però per descomptat és la més representada. Curiosament, es va estrenar abans
en castellà: el 1896, al Teatro Español, per la companyia de María Guerrero i
amb traducció d’Echegaray. L'any següent es va representar en el seu idioma
original, al Romea, i el protagonista, el magnífic Enric Borràs, va celebrar el
1908 les mil funcions. Va ser traduïda a incomptables llengües (inclòs
l'esperanto), es va muntar tres vegades a Broadway, entre 1903 i 1936, amb el
títol de Martha of the Lowlands,i va ser duta al cinema dues vegades i després
convertida en òpera.
Terra Baixa, poderós melodrama rural de passions extremes,
funcionarà sempre perquè l'innocent pastor Manelic és un gran animal dramàtic,
i perquè en Sebastià i la Marta, que completen el triangle fatal, no són el
tòpic amo feudal i el seu dret de cuixa: s'estimen, i això complica bastant la
situació. Lluís Homar va encapçalar el muntatge de Puigserver el 1990 i ara ha
tirat pel dret (amb samarra inclosa) per complir un antic anhel: interpretar,
déu n'hi do, en Manelic, la Marta, en Sebastià i la nena Nuri, els quatre
protagonistes. Pau Miró dirigeix el tour de force i signa també, mà a mà amb
l'actor, una versió que redueix el text a poc més d'una hora condensant les
seves línies mestres.
Després de la seva estrena al Temporada Alta, amb producció
del festival, on va rebre un acolliment esplèndid, està omplint el Borràs
barceloní.
No em resulta fàcil escriure una crítica d'aquesta Terra
baixa perquè sovint vaig tenir la sensació de trobar-me en una mena de muntanya
russa, amb cims alts i descensos inesperats, o sota els efectes d'aquestes
dutxes escoceses que alternen calor i fred. L'escenografia de Lluc Castells
recorda, d'entrada, un encreuament entre laboratori i estança onírica, amb
parets blanques i cortina de gasa al fons. A un costat, un mirall i una cadira;
a l'altre, penjat en una funda de plàstic, el vestit de núvia de la Marta.
Entra l'actor, somriu al públic i, a l'instant, sense impostacions (aquí no hi
ha “veus rares”, i s'agraeix) és la Nuri, la nena que adora la Marta i en
Manelic, i no comprèn com el que ha de ser una font de felicitat, les noces de
tots dos, concertades per l'amo Sebastià, els enfonsa en la tristesa i els
canvia el caràcter. No gaire més tard, en una escena molt arriscada, però
resolta amb misteri i bellesa, Homar acaricia el vestit de núvia i se’l posa
uns instants per convertir-se en la Marta; uns minuts després, els ulls com
trepants, serà l'amenaçador Sebastià exposant-li les seves raons per casar-la
amb el pastor.
La temperatura puja quan aparta la cortina i torna a entrar
com a Manelic per evocar la visió somiada de Marta (“era una bruixa o la Mare
de Déu?”), i commou plenament a la nit de noces: parla al vestit, li ofereix a
la seva esposa la bosseta amb 23 duros, tot el seu capital, i li explica la
mort del seu primer llop. Homar és un gran narrador: em va fer pensar en
aquella Fedra dirigida per Ollé en la qual es posava el públic a la butxaca
fent de Teràmenes, relatant la mort d’Hipòlit amb la força tranquil·la dels
vells narradors de llegendes que Peter Brook va trobar a l’Àfrica. També és
fantàstica l'escena en la qual la Marta recorda la seva infància, demanant amb
la seva mare, i la mort d'aquesta, i el sobtat dolor del seu pare adoptiu, amb
el qual es llança a recórrer els camins: l’escolto i veig els personatges de
Guimerà com dos oakies d’Steinbeck, com Richard Gere i Brooke Adams a Días del
cielo. És un passatge d’alta volada, molt emotiu i alhora molt controlat.
Després d'una bella cançó de Silvia Pérez Cruz, arriba el fred de la trobada al
molí amb la petita Nuri, quan en Manelic li diu “la Marta no plora, està
rient”: tinc una mica la sensació de veure un gran actor passant text en un
assaig general, reservant-se l'envestida per a l'estrena. Un altre davallada és
l'acarament entre en Manelic i la Marta, cadascun a un extrem de la taula. Aquí
no aconsegueixo “veure” la Marta. No és que Homar corri d'un costat a l’altre
per mantenir la il·lusió de diàleg (és massa intel·ligent per a això), però els
canvis de posició fan que el moment es torni artificial. Tampoc m'acaba de
funcionar l'escena de “mata'm, Manelic!”, malgrat una idea conceptual notable:
la sang del braç que vincula els amants.
Seria una mica feixuc anar enumerant els alts i baixos de la
posada en escena, que s'alternen en la part final, des que cau la cortina
blanca i apareix una paret de fulles, emblema de la terra alta, així que citaré
solament alguns exemples. Hi ha voltatge quan en Sebastià confessa la seva
passió fatal davant la porta tancada de la Marta, i quan la Nuri, des del
lateral dret, li proposa el seu pla de fugida, però era molt difícil de
resoldre, per raons òbvies, l'enfrontament entre en Manelic i en Sebastià, el
xai i el llop. I, a la meva manera de veure (o de sentir) no es resol. Homar i
Miró han concebut una mutació molt imaginativa, molt simple; una imatge
poderosa, gairebé vampiresca, però que, ai, tampoc em sacseja com esperava. Si
li poso pegues és perquè jo vaig veure Homar transfigurar-se en cavaller
medieval als peus de Hirst / Pou a Terra de ningú, de Pinter, a les ordres
d’Albertí: comprendran que esperés un vol semblant. Aquest espectacle té
originalitat, claredat expositiva, força, risc, evidentíssim talent d’actors i
de direcció, però hauria volgut sentir més emoció. Rememorant la nit, no puc
evitar pensar que Homar i Miró potser tenien una certa por al melodrama. I
Terra Baixa és un melodrama com una casa, victorianíssim: és com si King Vidor,
per temor a l'excés, hagués decidit rodar Duel al sol a la manera bressoniana.
Naturalment, pot ser que m'equivoqui, perquè la funció que vaig veure va acabar
amb el públic aplaudint dempeus.
També he vist, al TNC, El somni d’una nit d’estiu,
imaginativa, bella, malenconiosa posada en escena del clàssic de Shakespeare a
càrrec de Joan Ollé, en una fantàstica versió de Joan Sellent. Gran repartiment
d’actors notables, dels quals en destaco Xicu Masó, Lluís Marco, Claudia
Benito, Joan Anguera i la revelació (per a mi) de Pau Vinyals en el paper de
Puck, que em va recordar un Juanjo Puigcorbé adolescent. De seguida us ho
explico.
Terra Baixa. Direcció: Pau Miró. Intèrpret: Lluís Homar.
Teatre Borràs. Plaça d’Urquinaona, 9. Barcelona. Fins al 14 de desembre.
