per Simon McBurney, del
Regne Unit
Actor, escriptor,
director d’escena i cofundador de Théâtre de Complicité
A mitja milla de la
costa cirenaica, al nord de Líbia, hi ha un gran refugi rocós. 80 metres
d’ample i 20 d’alçada. En el dialecte local es diu Hauh Fteah. El 1951,
l’anàlisi de la datació per carboni va mostrar una ocupació humana
ininterrompuda d’almenys 100.000 anys. Entre els artefactes desenterrats, hi havia
una flauta d’ós feta entre 40 i 70.000 anys enrere. Quan era nen, quan vaig
escoltar això, li vaig preguntar al meu pare
“Tenien música?”
Ell em va somriure
“Com totes les
comunitats humanes”.
Era un prehistoriador
americà, el primer en cavar l’Hauh Fteah a Cirenaica.
Em sento molt honrat i
feliç de ser el representant europeu en el Dia Mundial del Teatre d’enguany.
El 1963, el meu
predecessor, el gran Arthur Miller, va dir que l’amenaça d’una guerra nuclear
pesava sobre el món: “Quan se’m demana escriure en un moment en què la
diplomàcia i la política tenen braços terriblement curts i febles, el delicat
però a vegades llarg abast de l’art, ha de portar la càrrega de mantenir-se
unit a la comunitat humana “.
El significat de la
paraula Drama deriva del grec “dran”, que significa “fer” ... i la paraula
teatre s’origina del grec, “Theatron”, que literalment significa “veure el lloc”.
Un lloc no només on mirem, sinó on veiem, obtenim, entenem. Fa 2.400 anys
Policlet el Jove va dissenyar el gran teatre d’Epidaure. Amb una capacitat de
fins a 14.000 persones, la sorprenent acústica d’aquest espai a l’aire lliure
és miraculosa.
Un llumí encenent-se
en el centre del escenari es pot escoltar des dels 14.000 seients. Com era
habitual als teatres grecs, quan miraves als actors, també es veia el paisatge
que hi havia més enllà. Això no només aconseguia reunir diversos llocs a la
vegada, la comunitat, el teatre i el món natural, sinó que també reunia tots
els temps. Com l’obra evocava mites passats en el temps present, podies mirar
per damunt de l’escenari el que seria el teu futur final. La natura.
Una de les revelacions
més notables de la reconstrucció del teatre Globe de Shakespeare a Londres també
té a veure amb el que veus. Aquesta revelació té a veure amb la llum. Tant
l’escenari com l’auditori estan igualment il·luminats. Els artistes i el públic
poden veure’s els uns als altres. Sempre. Allà on miris hi ha persones. I una
de les conseqüències és que ens recorda que els grans soliloquis de, diguem, Hamlet
o Macbeth, no eren meres meditacions privades, sinó debats públics.
Vivim en un temps en
què és difícil veure amb claredat. Estem envoltats de més ficció que en
qualsevol altre moment de la història o la prehistòria. Qualsevol ‘fet’ pot ser
desafiat, qualsevol anècdota pot reclamar la nostra atenció com a ‘veritat’.
Una ficció en particular ens encercla contínuament. La que mira de dividir-nos.
De la veritat. I als uns dels altres. Que estiguem separats. Pobles de
persones.
Dones d’homes. Els
éssers humans de la natura.
Però de la mateixa
manera que vivim en un temps de divisió i fragmentació, també vivim en un temps
d’immens moviment. Més que en qualsevol altre moment de la història, les
persones estan en moviment; freqüentment fugint; caminant, nedant si és
necessari, emigrant; per tot el món. I això només està començant. La resposta,
com sabem, ha estat tancar les fronteres. Construir murs. Excloure. Aillar.
Vivim en un ordre mundial tirànic, on la indiferència és la moneda i
l’esperança és mercaderia de contraban. I part d’aquesta tirania és el control
no només de l’espai, sinó també del temps. El temps que vivim evita el present.
Es centra en el passat recent i en el futur pròxim. No tinc això. Compraré
això. Ara que ja l’he comprat, necessito tenir la propera ... cosa. El passat
profund està esborrat. El futur sense conseqüències.
Hi ha molts que diuen
que el teatre no canviarà o no pot canviar res d’això. Però el teatre no
desapareixerà.
Perquè el teatre és un
lloc, estic temptat de dir, un refugi. On les persones es congreguen i formen comunitats
a l’instant. Com sempre ho hem fet. Tots els teatres tenen la mida de les
primeres comunitats humanes, des de 50 ànimes fins a 14.000. Des d’una caravana
nòmada fins a un terç de l’antiga Atenes.
I com el teatre només
existeix en el present, també desafia aquesta desastrosa visió del temps. El moment
present és sempre el tema del teatre. Els seus significats es construeixen en
un acte comunal entre intèrprets i públics. No només aquí, sinó ara. Sense
l’acte de l’artista intèrpret o executant, el públic no podria creure. Sense la
creença del públic, la representació no seria completa. Ens en riem al mateix moment.
Estem commoguts. Ens quedem bocabadats o som commocionats fins a sucumbir al
silenci.
I en aquest moment,
mitjançant el drama, descobrim la veritat més profunda: que el que pensem que era
la divisió més privada entre nosaltres, el límit de la nostra pròpia
consciència individual, tampoc té fronteres. És una cosa que compartim.
I no ens poden aturar.
Cada nit tornem a aparèixer. Totes les nits els actors i el públic es tornen a
ajuntar. I el mateix drama es tornarà a representar. Perquè, com diu
l’escriptor John Berger, “En el profund de la naturalesa del teatre hi ha un
sentit de retorn ritual”, pel que sempre ha estat la forma d’art dels desposseïts,
que, degut a aquest desmantellament del nostre món, és el que som tots. Allà on
sigui que hi hagi actors i públics, es representaran històries que no es podran
contar en cap més lloc, ja sigui a les òperes i teatres de les nostres grans
ciutats o en els campaments que alberguen migrants i refugiats al nord de
Libèria i en tot el món. Sempre estarem units, en comunitat, en aquesta
recreació.
I si estiguéssim a
Epidaure, podríem mirar cap amunt i veure com compartim això amb un panorama
més ampli. Que sempre som part de la natura i que no podem escapar d’ella, de
la mateixa manera que no podem sortir del planeta. Si estiguéssim al Globe,
veuríem com es plantejaven preguntes aparentment privades per a tots nosaltres.
I si haguéssim de sostenir la flauta cirenaica de fa 40.000 anys, entendríem que
el passat i el present són aquí indivisibles, i que la cadena de la comunitat
humana mai no pot ser violada pels tirans i els demagogs.
(Traducció: James
Phillips, soci de l’AADPC - Associació d’Actors i Directors Professionals de
Catalunya)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada