Amb 14 anys, aquest
barceloní coprotagonitza el musical de moda a Madrid
La seva vida va fer un
tomb gràcies a un anunci. «Busquem nens que sàpiguen ballet, claqué, cantar,
actuar, fer acrobàcies…». ¡Ufff! Bé, en realitat el text no deia exactament
això, però és el que fa al Nuevo Teatro Alcalá (Madrid) Pau Gimeno,
coprotagonista del musical Billy Elliot. Amb 14 anys, aquest barceloní és un
dels sis adolescents que, des de fa cinc mesos, donen vida al mateix personatge
que Jamie Bell va interpretar en el cine… i encara no es creu que comparteixi
escenari amb Carlos Hipólito, Natalia Millán, Adrián Lastra i Mamen García en
aquest exitós muntatge de Som Produce dirigit per David Serrano del qual ja
s’han venut més de 200.000 entrades.
«Jo estudiava en un
col·le normal, però els meus pares van decidir apuntar-me al que anava la meva
germana Marta, l’Oriol Martorell, a prop del parc de la Guineueta, que barreja
les assignatures de primària i secundària amb la música i la dansa. És a dir,
després de fer mates, anava a ballet», explica. Pel que fa a la resta, la seva
vida era igual que la de qualsevol altre nen. Fins que una veïna li va mostrar
l’anunci a la seva mare. «Tothom diu que m’assemblo al protagonista de la
pel·lícula. Així que m’hi vaig presentar i aquí em teniu», afegeix.
PUBLICIDAD
MÉS DE 300 ASPIRANTS
Ho diu d’una manera
que sembla que va ser arribar i triomfar, però res més lluny de la realitat. A
diferència del personatge del film de Stephen Daldry, el Pau va comptar amb tot
el suport dels seus pares, però va haver de passar exigents proves per
aconseguir el paper principal d’un musical que també ha triomfat a Londres i
Nova York –encara que a Madrid compta amb una escenografia més espectacular– i
amb una banda sonora que està composta per Elton John. «Ens hi vam presentar
uns 300 nens. La primera selecció va ser la més dura, allà van caure la
majoria. Vam haver de preparar una coreografia, cantar, explicar un acudit… En
van escollir uns 40, després 30, després els van anar descartant d’un en un
fins que vam quedar els sis definitius». Es refereix a ell mateix i a Pablo
Bravo, Cristian López, Miguel Millán, Óscar Pérez i Diego Rey, perquè a Espanya
els menors només poden fer dues funcions setmanals, i aquest musical té vuit
sessions, així que s’alternen.
"La primera
vegada que vaig veure la meva foto en gran, em vaig dir: ‘¿Però què faig jo
aquí?’", recorda.
Encara recorda el dia
que va saber que era un dels elegits. «¡Buf! Van enviar un correu a la meva
mare i em va venir a buscar al col·le. Quan m’ho va dir, em vaig quedar en xoc.
No ho assimilava, va ser una sensació molt estranya». I encara no sabia què li
venia a sobre. Com Billy Elliot, va haver de fer la maleta. «Fa dos anys que
estic a Madrid. El primer el vaig passar amb el meu pare i amb dos nens més que
fan de Billy, ja que les seves famílies no podien abandonar Burgos i València.
Cada 15 dies, viatjava a Barcelona per estar amb la mare i la meva germana.
Ara, són els meus pares els que s’alternen».
Al desarrelament
familiar es va haver de sumar el dur aprenentatge. Els nens protagonistes –als
quals se sumen una altra cinquantena per a 15 papers infantils més– s’han de
defensar a la perfecció en múltiples disciplines, cosa que en un primer moment
no va ser fàcil, és per això que els responsables de l’espectacle van decidir
crear l’escola Billy Elliot i posar-la en mans de Víctor Ullate Roche. «Encara que
el musical es va estrenar a l’octubre, nosaltres hem estat treballant des de
molt abans. Per perfeccionar el que ja sabíem i aprendre coses noves, com el
claqué».
RITME ACCELERAT
¿Icom compagina el
musical amb els estudis? «Al matí vaig al col·legi. Al migdia surto una mica
abans perquè, si no, no arribo al teatre. I a les tardes tinc classes
artístiques o funció». És un ritme
accelerat, però el seu rendiment escolar no se n’ha vist perjudicat, entre
altres coses perquè d’ell depèn la seva permanència en l’obra.
«Ens han dit que si
suspenem ens n’haurem d’anar, així que estudiem bastant. Ens agrada massa Billy
Elliot per arriscar-nos», explica amb un somriure que és possible que vegin als
busos, al metro o les marquesines si viatgen aquests dies a Madrid. «La primera
vegada que vaig veure la meva foto en gran, em vaig dir: ‘¿Però què faig jo
aquí?’», recorda. La resposta és fàcil: guanyar-se el públic.
Publicat per
Inma González -
Barcelona
Dissabte, 03/03/2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada