La companyia catalana adapta un ‘Pèricles’ de Shakespeare
i el transforma en l’odissea dels refugiats d’avui, a partir del repertori
marítim de Lluís Llach
L’espectacle es canta ‘a cappella’ acompanyat per
instruments que toquen els mateixos actors
‘Maremar’ recull el testimoni dels camps de Marc Pujol
del 2016 a Nea Kavala, al nord de Grècia
Dimecres passat, quarts de set de la tarda, teatre
municipal La Sala de Rubí. Només d’entrar per la porta d’artistes se sent, de
darrere les cametes, com els actors entonen a l’escenari un fragment de
Corrandes d’exili. Dagoll Dagom està ultimant el seu nou espectacle, Maremar,
en què construeix un conte en un camp de refugiats. Ho fa a partir del Pèricles
(de què la part final s’atorga a Shakespeare) i del repertori musical de Lluís
Llach. L’obra s’estrenarà al Poliorama i té el difícil repte de semblar
senzilla, tot i la seva complexitat, amb un escenari pràcticament buit. De
moment, el director Joan Lluís Bozzo celebra que, en el procés de creació, “tot
ha anat lliscant” sense entrebancs. A l’escenari, comencen a provar micròfons i
vestuari després d’un descans A platea, circula la fruita seca. Els actors
salten de personatge del conte a ser uns oblidats refugiats en un obrir i
tancar d’ulls.
L’adaptació ha respectat els fragments finals de
Shakespeaere (“Harold Bloom [especialista en Shakespeare] destaca el
retrobament de Pèricles amb la seva filla Marina, com una de les millors del
dramaturg”, comenta Bozzo). Però s’ha “essencialitzat” l’argument de les
primeres parts. S’ha pogut fer donant més veu i protagonisme a la cançó i,
sobretot, al moviment d’Ariadna Peya.
Un altre dels reptes de Maremar és actuar sense orquestra.
Sembla el més coherent si es tenen en compte els recursos limitats de què
disposen els refugiats per anar sobrevivint en espera que es desencalli la
burocràcia mandrosa europea. El director musical, Andreu Gallén, ha fet unes
orquestracions perquè cada peça es pugui cantar a cappella amb “vuit o nou
melodies diferents”, remarca Bozzo. Només tindrà el suport de violoncel,
acordió i percussió que interpretaran els mateixos actors. La peça durarà una
hora i 40 minuts, sense descans.
Tot va arrencar amb un missatge de Whatsapp que Jofre
Borràs (avui, ajudant de direcció) va enviar, informalment, a Bozzo: el reptava
que la companyia s’atrevís a adaptar Pèricles a musical. Quan l’actor el va
llegir a l’Institut del Teatre va pensar que els personatges eren tan extrems,
patint el destí cruel, que se n’havia de fer una versió còmica. Aquella
invitació intuïtiva va agafar força quan es va veure que es podia bastir amb
bona part del cançoner de Lluís Llach. Ara, evidentment, el to ha agafat una
altra densitat al que havia imaginat Borràs inicialment. Perquè s’apel·la a la
responsabilitat europea amb els refugiats. I s’ha triat aquesta manera
d’apropar-la a l’actualitat, en part, perquè aquesta odissea shakesperiana
parla de llocs que avui són Síria, Grècia i Turquia, alguns dels països que
tenen cartes en aquest conflicte pantanós. Com a Brundibár, els refugiats
trobaran esperança representant un conte que els proposa un ésser màgic (Roger
Casamajor).
Marc Pujol és un dels actors que formen la companyia que
més els ha pogut ajudar a entendre la desesperança dels refugiats, avui. Amb un
grup d’actors, va participar en una campanya al campament de refugiats de Nea
Kavala, al nord de Grècia. El 2016, es va poder veure Kalimat, un espectacle a
la sala Tallers del TNC en què els actors donaven vida als textos dels
refugiats fets durant un taller d’escriptura desenvolupat aquell estiu pel
projecte Paramythádes. En el repartiment, un equip de 9 intèrprets: Roger
Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez (va participar en el
primer taller de musical a l’Institut del Teatre, el 2000), Marc Pujol, Aina
Sánchez, Marc Soler (de 19 anys,que debuta com a actor), Elena Tarrats i Marc
Vilajuana. Borràs, Gallén i Peya són els tres joves que s’han incorporat a
l’equip artístic. Bozzo admet que la seva energia és la que empeny aquest
projecte, en què paraula, dansa i cançó mantenen la tensió dalt de l’escenari.
Tardor calenta
Maremar és un dels quatre musicals que es programen en el
teatre privat aquesta tardor. Al Condal, s’estrena Fun home. I al Victòria,
Àngel Llàcer i Ivan Labanda protagonitzen una ambiciosa adaptació en clau de
musical de La jaula de las locas amb la direcció musical de Manu Guix. Hi haurà
més de 140 canvis de vestuari (més de 250 peces de roba diferents) i música en
directe. En total, més de 100 persones que hi treballaran, comptant-hi tot
l’equip. Després de l’estrena en castellà a Barcelona, pretén fer gira estatal.
També vindrà, a l’octubre, La familia Adams al Coliseum. No està previst que
aguanti fins Nadal. Per ara.
Per fi, una gira per Catalunya i València
Des que el 2010 es va fer una petita gira amb la
reposició de ‘La nit de Sant Joan’, no hi havia altra oportunitat de veure la
històrica companyia catalana que anar a Barcelona. Les corrues d’autobusos no
fallaven, sobretot, en les funcions de dissabte i diumenge a la tarda. Ara, la
temporada al Poliorama serà limitada, fins a mitjans de gener. A partir de
llavors, arrencaran una gira que, abans d’estrena, ja té una vintena de places
confirmades. Joan Lluís Bozzo, destaca el retorn a la plaça de València, una
plaça en què sempre estrenaven al voltant de les Falles i en què, els darrers
anys, tenien moltes dificultats de presentar l’espectacle en versió catalana.
Dagoll Dagom fa 44 anys que és a l’escenari. Ininterromputs. Sent la bandera
dels musicals de gran format en català. Que es diu ràpid i sembla fàcil. Però
no ho és gens.
+ info
Publicat per
Jordi Bordes
Foto Josep Losada
Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada