Amb “Paraules d’amor” volem posar en escena un diccionari, el “Diccionari Tòntu (Elogi del barbarisme i d’altres barbaritats de la parla catalana)”, que, per més gosadia, he escrit jo mateix. El títol ja insinua les intencions: retre homenatge a les moltes maneres de parlar el català -no sempre conforme a les normes de l’Acadèmia- dels nostres avis, pares, nosaltres mateixos i els nostres fills. Passejarem aquestes paraules com altives i altius models desfilant per la passarel·la de la llengua i la memòria.
Sí, “Paraules d’amor”, perquè com diu en Serrat a la seva cançó, no en sabíem més, i amb elles hem anat fent. No deixa de ser curiós que Catalunya, que ha exhibit reiteradament la seva llengua com a gran signe d’identitat, sigui, sens cap mena de dubte, el país d’Europa i part de l’estranger que, per convivència amb el castellà, pitjor la parla amb respecte a la normativa vigent.
I què tindrà de “teatral” tot plegat? No ho acabo de saber.
Joan Ollé
| 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada