Avui m'agradaria parlar de Teatre Alternatiu.
Segons el DIEC una cosa "alternativa" és la que es contraposa als
models oficials, tradicionals o establerts; em sembla una bona definició. I on
el fan aquest teatre? Doncs a força locals, però especialment a sales
alternatives, com l'Antic Teatre, un lloc maquíssim —Verdaguer i Callís, 12— a
tocar del Palau de la Música, amb un bar-jardí que fa caure de cul. Aneu-hi, i
si ho feu del 8 a l'11 d'aquest mes encara sereu a temps de veure "Las
actrices siempre mienten", una obra de la companyia El Pollo Campero,
Comidas Para Llevar. Amb aquest nom us comenceu a fer una idea, oi?
L'alma mater d'aquesta companyia és la Cris
Celada, una madrilenya que ja fa temps que campa per Barcelona; ha estat amb El
Conde de Torrefiel i ara es dedica a El Pollo. Alguns igualadins la coneixen
perquè va estar fent algun #dillunskabrota... Però anem a l'obra que comento.
La peça comença al bar de l'Antic, on una de
les actrius s'emparra damunt una cadira i ens explica que ens haurem de dividir
en dos grups, un l'acompanyarà a ella i l'altre a la Glòria March, l'altra
actriu, ja que els vestidors són petits (?); anirem als camerinos perquè s'han
d'arreglar i així avançarem temps. Allí, mentre es despullen i tornen a vestir
per l'obra i es maquillen, van comentant vivències sobre la seva carrera,
pensaments, recorden actuacions, càstings... i en acabar, cap a la sala on ens
retrobem amb els espectadors de l'altre grup.
Ja hi som. I ara què? Doncs ara la parella
d'actrius davant una gran pantalla faran una mica de tot. Assajaran escenes,
com una en què s'han d'atonyinar l'una a l'altra, faran entrevistes de càsting,
ballaran... tot de mentida perquè ja se sap que les actrius sempre menteixen, i
els espectadors paguem l'entrada perquè ens expliquin això, mentides. De tant
en tant a la pantalla surten explicacions, més o menys veritables... Com ja he
dit El Pollo no fa teatre convencional, ni Shakespeare ni Lope ni Pinter per
dir-ho d'una manera col·loquial, elles van a la seva bola. Hi ha uns moments
molt ben aconseguits en què es projecten parts de pelis conegudes i elles, des
d'una taula on tenen l'ordinador, fan el doblatge en directe amb uns textos
molt bons que res tenen a veure amb la peli projectada.
Tot amb una continuïtat "relativa",
amb tocs de records familiars, idees globals o no tant, o confessions
"sinceres", com el moment en què una d'elles diu "cuando vienen
a ver el espectáculo nuestros padres, no nos quitamos las bragas. En principi
no és una funció per a gent clàssica, però fins i tot aquests, els clàssics,
quan s'hi troben es diverteixen com a posseïts. Ho he comprovat.
No explico res més perquè no és un teatre
"explicable", és per viure'l, sentir-lo, introduir-s'hi i gaudir-ne.
Naturalment no és teatre per anar a veure cada setmana, però sí que penso que
als autèntics aficionats hi haurien d'anar de tant en tant i adonar-se que hi
ha vida més enllà del "planteamiento, nudo y desenlace", la clàssica
estructura argumental que arrosseguem des del Segle d'Or.
Publicat per
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada