publicat per
8 agost de 2013
Juan Carlos Olivares
Venècia
La severa adaptació de Bolaño d'Àlex Rigola contrasta amb el
musical 'kitsch' de Jan Lauwers a la Biennal
De nit Venècia es buida de les hordes de turistes flotants i
queda nua, amb el silenci que regala el veto als cotxes. Els turistes
desapareixen com engolits per un gegantí embornal. Els venecians també fan un
mutis teatral quan tanquen els seus negocis, i deixen la ciutat abandonada a la
imaginació de les ments febrils i al murmuri agitat de les rates. Elles són les
autèntiques propietàries de les nits venecianes, sempre sorpreses per la
presència d'un foraster perdut que interromp la seva tasca entre les bosses
d'escombraries. Algunes són un misteri. Te les pots trobar quietes mirant
fixament les aigües negres d'un canal. Què hi deuen veure en aquesta superfície
espessa? ¿Estan reflexionant sobre la seva existència com a individus? ¿Són un
personatge perdut d'un relat de Roberto Bolaño?
Després de convertir la novel·la 2666 en una esplèndida
òpera dramàtica, Àlex Rigola torna a la literatura de Bolaño amb El policía de
las ratas en format de peça de cambra. Una tarima, dues serioses butaques
d'oficina de disseny, dos micros amb els seus peus respectius, una bossa
d'hospital farcida de sang penjada, i una silueta coberta amb l'habitual paper
platejat que protegeix ferits i morts. Un cadàver per sobresaltar el públic. Un
monstre per la seva grandària i les dents afilades, el pelatge, les urpes.
¿Algú s'ha adonat alguna vegada de l'aparença humana d'aquestes extremitats?
Les mans de Nosferatu. I dos actors d'absoluta confiança: Joan Carreras -un
policia amb la gravetat existencialista d'un film noir - i Andreu Benito, tots
dos mutats en virtuosos de la veu, especialment Benito, que exhibeix una
gravetat noble, forense, fins i tot en l'administració del silenci.
El policía de las ratas –que arribarà al Teatre Lliure la
propera temporada– és una faula en clau de thriller metafòric que narra el cas
d'un policia obsessionat per resoldre els assassinats d'un psicòpata. Escena
del crim: les clavegueres abandonades d'un sistema de clavegueres laberíntic.
Perfil de l'assassí: una rata que mata rates. Perfil del policia: una rata
solitària que va més enllà del deure i el protocol en la resolució del misteri.
En un primer moment el text podria tenir connotacions orwellianes -encara que
el seu referent directe sigui un relat de Kafka-, però les intencions de Bolaño
només toquen tangencialment la crítica social col·lectiva. Al centre del
discurs hi ha la llibertat de l'individu (l'artista, el creador) enfront de la
comunitat (el públic) i les responsabilitats i perills que comporta assumir
aquesta individualitat. Un impuls que pot no conèixer límits. Una curiositat
insaciable que pot xocar amb els codis ètics o morals de la societat. La
possibilitat d'un Hannibal Lecter com un esteta radical.
Un ball d'abusos, tortures i càstig
Jan Lauwers i la Needcompany tornen a la Biennal amb un
espectacle titulat Marketplace 76 . Un musical tragicòmic, fulletonesc,
tremebund, a l'estil com Lars von Trier entén l'excés i el gènere. Si Ballant
en la foscor es deixava portar per una irritant sèrie de desgràcies encadenades
que afectaven l'equilibri psíquic de Björk, aquesta nova peça de Lauwers causa
el mateix efecte, només mitigat per la tradicional ironia que gasta la
companyia.
Tot transcorre en una petita comunitat amb molts punts en
comú amb el poblet de Dog City, però sense el boc expiatori i redemptor arribat
de l'exterior que carrega amb els pecats dels habitants. Accidents mortals fortuïts i massius, incestos,
suïcidis, abusos, segrestos, eutanàsies, execucions, càstigs exemplaritzants,
tortures. I algun miracle caigut del cel amb la contundència d'una plaga
bíblica.
Un encantador compendi de violència fortuïta o intencionada
que passa per les quatre estacions de l'any i es tanca amb una apoteosi kitsch
-en el millor estil manga- que deixa molt lluny en el record un inici amb un
inconfusible desvergonyiment brechtià. La companyia, multidisciplinar i
multitalentosa, mostra una convicció escènica a prova del desconcert del públic,
que queda indecís entre deixar-se portar per l'esperpent nòrdic sense buscar el
fil o marcar distàncies amb una proposta que sembla una concatenació de
successos aleatoris i capritxosos. A gust del creador. Què en diran les rates?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada