publicat
per
12 agost de
2013
Juan Carlos
Olivares
La companyia triomfa a la Biennal al costat de David
Espinosa i Thomas Ostermeier
Un dels grans al·licients del programa de la Biennal de
Teatre de Venècia és descobrir una ciutat que gaudeix mantenint sempre un racó
ocult a la curiositat depredadora. Dissabte al matí es va organitzar el gran
tour shakespearià per la Giudecca -el fi de festa dels tallers que donen alè al
festival-, tot i que divendres a la nit La Veronal ja havia arrossegat el
públic fins al Camp de San Francesco della Vigna, en els confins del barri de
Castello. Los pájaros muertos planteja des de la seva estrena al Museu Picasso
el diàleg amb l'espai com un element essencial del projecte. Però el dramatisme
d'una columnata del segle XIX que retalla la vista d'un canal venecià, el seu
pont i una façana de cases historiades és imbatible. El contrast amb les
figures negres de l'Espanya de mantellina i banda rojigualda és potent.
Los pájaros muertos vol ser un homenatge a Pablo Picasso i
tots aquells noms de la història que van ser coetanis en la seva llarga vida.
Però sobre la pedra, la coreografia és un retrat expressionista de tot el que
va mantenir Picasso lluny de la seva pàtria. Amb la banda sonora de pasdobles i
boleros de Ravel, La Veronal dibuixa un paisatge humà grotesc. Corbs ultramuntans
que fugen espaordits quan irromp a la plaça una bandera francesa republicana
portada per dues llibertats nues. Un retrat de Solana suavitzat per una amable
ironia. Només quan la dansa adquireix força solitària l'amabilitat desapareix i
el quadre adquireix una tonalitat més torturada.
El gos que miola
La coreografia és perfecta per omplir de contingut un
workshop a la Biennal. No és el cas de Natura i origini della mente , la
proposta de Romeo Castellucci. El seu teatre metafísic es torna banal quan
intenta resoldre les seves inquietuds amb la col·laboració dels seus joves
alumnes, potser no tan torturats. El públic penitent, esperançat davant el nou
Castellucci, passa un a un per una silueta femenina retallada, i entra en una
gran nau buida. Un gos negre miola lliure per la sala. A dalt, al mig de l'alt
sostre, una jove penjada del seu dit índex d'un cable. Impressionant efecte
d'il·lusionisme, que, per si sol -amb el contrapunt del gos amb veu de gat-,
valdria per tot el muntatge. La resta és un acte de revelació i il·luminació,
individual i col·lectiu, amb una vergonyosa coreografia de renascuts a l'estil
Busby Berkeley. Un únic dit separa el muntatge de la catàstrofe.
Potser Castellucci envejava en aquest moment la solitud de
l'intèrpret únic, com la de David Espinosa en la seva sorprenent miniatura. Tot
i que prové del món de la dansa, Mi gran obra és una funció que només demana a
l'intèrpret destresa i precisió en les mans, control mental del temps i una
gran idea prèvia. Escenes de la vida -reals o metafòriques- que es presenten
com si els espectadors fóssim els gegants de Brobdingnag de Gulliver i les
figuretes de plàstic fossin de mida normal, com els barcelonins de les
cortinetes de BTV. Diminutes figures de maquetes de tren el rostre de les quals
només es revela amb (im)pertinents binoculars. Imatges de vida, mort,
felicitat, violència, somnis i malsons, on un test és un cementiri i un plat
d'arròs una illa caribenya.
Thomas Ostermeier en té prou amb una gran pissarra per
dibuixar o desdibuixar tots els escenaris d' Un enemic del poble. La seva
adaptació té com a principal objectiu fer de Stockmann un personatge creïble
per al segle XXI. Ja no es planteja una integritat suïcida. La seva llar és la
típica contradicció d'un Bo-bo ( Bohemian bourgeois ). I la seva croada,
l'ambició d'una esmena a la totalitat del sistema. Per a l'entorn íntim
utilitza l'estètica d'un musical indie , amb tots els discos preparats de Kings
of Convenience, tot i que que el leitmotiv sigui el Changes de Bowie. Per a la
dimensió política de l'obra transforma l'assemblea popular en un debat obert al
públic, que pot discutir, opinar, posicionar-se lliurement. Una manera molt
seriosa de fer teatre públic, encara que la mateixa obra es permeti jugar amb
l'humor. El final, obert, com ha de ser en la nostra era sense veritats
absolutes. El protagonista és l'actor Stefan Stern, un prodigi en cadascuna de
les facetes del personatge, des del més atabalat fins al més iracund o
abandonat pel món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada