La Veronal trasllada Yukio Mishima a una coreografia amb
ballarins de la CND
publicat per
10 de març de 2014
Juan Carlos Olivares
A Barcelona encara hi ha visió de futur. En té el Mercat de
les Flors en decidir incorporar La Veronal com a companyia associada. El grup
multidisciplinari que dirigeix Marcos Morau és un dels pocs projectes artístics
amb capacitat per competir en el mercat internacional de la cultura. Un valor
diferencial que prestigia qui s’identifiqui amb la seva línia creativa. En la
seva breu trajectòria han desenvolupat un llenguatge que transcendeix la
tradició de la dansa-teatre, tot i que són identificables les seves arrels,
tant en el procés col·lectiu com en l’àmplia mirada estètica i expressiva.
Morau fa un pas més: fa dansa-literatura.
Quina és la diferència? La densitat abstracta que deixen els
seus espectacles quan passen al record. Es rememoren i adquireixen pòsit com
les pàgines d’un llibre. És un constructor de relats complexos en què es
reflecteix la millor literatura del segle XX. Abjura de la linealitat
narrativa, juga amb el subconscient, combina punts de vista, manipula l’espai,
perverteix gèneres. Escriu atmosferes. I ho converteix en moviment que de
vegades fins i tot sorprèn, sobretot per un concepte que neix de la idea de
l’impuls: qualsevol moviment només és possible per la interacció amb un agent
extern.
La seva última coreografia-llibre es titula Nippon-Koku.
Yukio Mi-shima i el seu món entre el passat i la contemporaneïtat és l’ombra
inspiradora d’una peça en què Morau ha bolcat les poderoses contradiccions que
van portar l’autor d’ El pavelló d’or al suïcidi ritual. Aquesta coreografia,
creada en col·laboració amb els excel·lents ballarins de la Companyia Nacional
de Dansa, és un tractat d’orfandat espiritual, el sentiment dominant entre els
japonesos tradicionalistes quan els americans van obligar l’emperador a
renunciar públicament a la seva condició divina després de perdre la guerra.
Mishima, esteta i fundador d’una milícia privada el principal jurament de la
qual era protegir la vida de l’emperador. Mishima, homosexual -aquí hi ha la
imatge filogai del màrtir Sebastià dominant la primera escena- i defensor de la
tradició, proper als moviments polítics més conservadors.
L’espai creat per Enric Planas -en el qual es podria llegir
la inspiració de Patriotism, curt mut i en blanc i negre firmat per Mishima-és
un reducte per als oblidats, com els soldats japonesos que mai es van
assabentar que havia acabat la guerra, com l’alt estament militar que va
reaccionar a la derrota i la traïció de l’emperador amb un sentiment de
vergonya que només es podia netejar amb el suïcidi. Un lloc irreal tan allunyat
del món com la república decadent de Saló o la fortalesa descrita per Dino
Buzzati a El desert dels tàrtars. Un sanatori-refugi per a éssers que han
perdut el seu lloc al món i el sentit de la seva existència. Només els queden
els codis obsolets i l’estètica dels uniformes.
L’escola clàssica dels ballarins és un element nou que Morau
explota per portar les seves solucions coreogràfiques a un nivell tècnic de
superior exigència. Potser algú podria criticar una certa mecanització del
moviment, però encaixa dins el concepte de l’extrema codificació de la dansa
tradicional oriental, inclosa la japonesa. Una dansa en què es persegueix la
perfecció del gest heretat. En realitat, Nippon-Koku (transcripció de
l’ideograma Estat del Japó) és una sofisticada associació entre la personalitat
de La Veronal i la reinterpretació de la dansa japonesa. Lectura indirecta en
la línia del cos -a “S” que domina a tot l’Orient-, en la posició de les mans,
en la incorporació d’elements externs, que solen ser habituals en les danses
que formen part del teatre Kabuki, com els para-sols i els ventalls, aquí
substituïts per baquetes de tambor. Una estilització de les formes tradicionals
que s’integren en la complexitat de les interrelacions que identifica La
Veronal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada