L’APOSTA DEL TNC Objectiu: Pitarra

publicat per

www.ara.cat

1 de març de 2014

Laura Serra

Un cicle recupera i reivindica Frederic Soler com el pare del teatre català modern

UNA FIGURA OBLIDADA

Els artistes que participaran en el cicle, reunits ahir davant l’estàtua de Pitarra a la Rambla.

A les escoles i instituts de secundària hi ha una data clau que s’ha d’aprendre de cor, com l’antiga llista dels reis gots. El 1833 es publica Oda a la pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i s’inicia la Renaixença. Ningú recorda, ningú ensenya, ningú aprèn que el 1964 es va estrenar L’esquella de la torratxa, una obra de Serafí Pitarra -llavors encara no havia descobert al públic el seu nom real: Frederic Soler- que suposaria el primer gran revulsiu del teatre català i que, de retruc, contribuiria de manera essencial a la normalització de la llengua en amplis sectors socials.

Hi ha experts que apunten, fins i tot, que sense el teatre de Pitarra i els seus coetanis el català s’hauria convertit en una mena d’occità modern, “una llengua tancada als armaris d’una vella Europa, allunyada d’una cultura viva”, tal com descrivia ahir el director del TNC, Xavier Albertí. Per això exclamava: “Tinc la sensació que us he de convèncer que això de Pitarra no és una dèria personal, sinó una dèria nacional!” Des del 1982 només ell i Lluïsa Cunillé s’havien atrevit a tornar a posar Pitarra en escena en un teatre professional, al Lliure, el 2007, amb el popurri Assajant Pitarra.

Però el director és conscient que els textos originals necessiten un cert entrenament del públic actual perquè “s’han trencat les lògiques de recepció” del teatre popular fa 150 anys. Per això el Teatre Nacional ha posat en marxa una operació d’envergadura que ha anomenat Epicente Pitarra i que suposa l’aproximació a una època i a un autor a través de píndoles teatrals, de xerrades, d’una exposició itinerant, d’una ruta i de la reedició dels Singlots poètics, entre altres activitats que s’allargaran des d’aquest mes de març fins al juny.

Tres anys que canvien el teatre

L’èxit de Frederic Soler i els seus acòlits -que es reunien a la rebotiga de la seva rellotgeria al carrer Escudillers- s’explica per un context concret. A la segona meitat del segle XX hi va haver una ràpida expansió demogràfica. El teatre era una forma d’oci popular, però el públic potencial no connectava amb aquell teatre elitista que es feia en castellà. Els sainets, satírics i lleugers, “en vers y en catalá del que ara’s parla”, especificava l’autor, van entusiasmar.

Aquestes obres es van començar a representar en privat, en societats recreatives on es permetien altes dosis de crítica política. “Si fos avui, Pitarra seria un votant de les CUP”, deia Albertí, que també el connecta amb “l’articulació del catalanisme polític”. Una de les obres primerenques, escrita a moltes mans, va ser Jaume I el Conqueridor, un sainet que, es diu, van escriure sucant la ploma en els seus excrements. L’èxit de les obres va fer que entitats com La Gata lloguessin teatres cada vegada més grans per fer-hi els espectacles. El gran salt va ser l’estiu del 1864 amb L’esquella de la torratxa, que va arribar a fer 75 funcions als teatres a l’aire lliure del passeig de Gràcia. Els empresaris de l’època, com Dimas, de l’Odeon, es van ensumar el negoci i el van subvencionar. Innocenci López li va publicar aquelles gatades en quaderns que s’anomenarien Singlots poètics. D’alguns en va arribar a editar 16.000 exemplars. En només dues temporades, la cartellera passa de tenir nou obres a tenir-ne 75 en català. Convertit en fenomen, quan va estrenar Les joies de la Roser, el 1966, un nou camí teatral cap al drama romàntic, Pitarra es va veure obligat a desemmascarar-se i revelar el seu veritable nom. “Ell va construir el públic del teatre català”, diu Albertí.

No va ser fàcil. Parafrasejant un dels seus títols ( Liceistes i cruzados ), hi va haver batalla entre floralistes i engatats. Els militants noucentistes dels Jocs Florals consideraven que els sainets eren “atzagaiades que embrutaven la llengua”, segons diu Albertí. Però Pitarra “va obrir el camí de la normalització de la llengua i l’escena contemporània, va crear públic i consciència empresarial”. “És el nostre Escurçó negre ”, conclou Albertí.

Els ‘Singlots poètics’ amb el català d’avui

Fins avui, si es volia llegir Pitarra, només es podia fer recorrent als dificultosos textos originals que havia editat Innocenci López -fundador dels setmanaris satírics La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa - des de la llibreria Española i que havien sigut un cert fenomen editorial. Arola Editors publica ara de nou els Singlots poètics (1864-1867), divuit comèdies que suposen els dos primers volums del teatre complet de Serafí Pitarra revisat -com ell hauria defensat- amb el català que ara es parla perquè sigui més entenedor.