foto
23 de març de 2014
M. Josep Jordan
Nora Navas (Rosita) amb les tres solteres provincianes Foto:
TNC.
A 'Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores' les
roses i les teles parlen tant com els diàlegs
En el tercer acte de Doña Rosita la soltera, el fill d'una
de les amigues de la protagonista no entén per què la seva mare plora quan ell,
innocentment, tria per Carnestoltes un vestit seu de fa vint anys. El que per
al jove és ridícul per a la dona és el símbol de la seva joventut. La Rosita de
Lorca ho sap molt bé i també s'emociona. Ella ha passat la vida esperant que la
portés a l'altar un promès que, malgrat donar-li esperances, va marxar a
Amèrica i no va tornar. I és que en aquesta obra intensa, càlida i dura, la
roba ajuda a entendre com s'escapa el temps de les mans tant com ho fa la
bellesa efímera de les roses que conrea el tiet de Rosita, apassionat per la
varietat mutabile, que viu un dia.
La Rosita tindrà l'aixovar més complet de tot Granada
(després de tants anys...), i el tiet, més jardiner que negociant, arruïnarà la
família. Flors i teles subratllen la tragèdia d'una dona que no pot tenir futur
si no té marit, i Lorca les utilitza amb precisió. La versió de Joan Ollé al
TNC fins al 6 abril, també. Inquieta com s'apaguen els colors dels vestits, que
firma Míriam Compte, a mesura que avança el temps (la inicial de Rosita és d'un
rosa ple de vitalisme); la gràcia de les flappers que representen la modernitat
dels anys vint contrastada amb les tres solteres, senyoretes provincianes a la
recerca de marit, plenes de plomes i cintes (foto)... Meravelloses les cortines
de roses vermelles del segon acte. Al poeta li haurien agradat segur. I també a
la Xirgu, la seva Rosita quan va estrenar l'obra al Teatre Principal de
Barcelona el 12 de desembre del 1935. Tots dos van viure un idil·li amb les
floristes de la Rambla, que proveïen el teatre per a les funcions i secretament
enviaven un ram a la gran actriu. En agraïment, un diumenge els van fer funció
per a elles soles, dones “de risa franca y manos mojadas donde tiembla de
cuando en cuando el diminuto rubí causado por una espina”. Carolina Pallés (cinquena
generació de floristes) explicava com ho va viure la seva àvia en un documental
a TV3 de Lluís Permanyer (que no va faltar a l'estrena) i l'equip del TNC va
recuperar l'anècdota fent-se una foto davant la seva paradeta. És la cirereta
detallista que corona un gran muntatge amb interpretacions genials: Nora Navas,
Carme Elias, la gran minyona Mercè Aránega... Que no us confongui la història
que narra. Tot i que sembli antiquada, és eterna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada