Marc Crehuet: "Som una generació hiperactiva, ens costa concentrar-nos"

publicat per

www.ara.cat

9 de març de 2014

Carles Capdevila

El dramaturg, guionista i director estrena demà, amb l'equip de Minoria Absoluta, 'Magical History Club' al Teatre Coliseum de Barcelona, una obra on reuneix Hitler, Freud, Gandhi, Cleopatra, Maria Magdalena i Stephen Hawking

___¿Estàs nerviós per l’estrena de Magical History Club?

___Veig la llum al final del túnel i estic més tranquil. És un cabaret. La idea parteix de Minoria Absoluta. Ells tenien la idea de fer monòlegs amb personatges històrics, el que passa és que hi donem l’estètica de club, d’espectacle de varietats.

___Números musicals inclosos.

___He volgut fugir del format club de la comèdia : com a espectador necessito que passin coses diferents. Fem un backstage en què veus escenes de relació entre els personatges. Hi ha una petita trama de conflicte de companys de camerino.

___L’alineació és intrigant, fins i tot inquietant. Són Cleopatra, Maria Magdalena...

___Hitler, Freud i Gandhi.

___I Stephen Hawking com un personatge que els guia.

___Sí, és el pretext. Ell és qui ha portat tots aquests personatges del passat. Stephen Hawking ha investigat els viatges en el temps per posar llum sobre la història. El que passa és que aquests personatges després d’estar aquí un any es converteixen en celebrities.

___ Celebrities de segona fila.

___Ja han fet el que havien de fer en la història, i ara han de reinventar-se. Però no ho tenen gens fàcil, i menys en el món de l’espectacle.

"Vaig acceptar de seguida la proposta de Minoria Absoluta per treballar a 'Magical History Club' perquè em venia molt de gust obrir-me a un humor diferent"

___Tu dirigeixes l’espectacle i n’ets autor.

___Sí, jo he participat en l’escriptura juntament amb els guionistes de Minoria Absoluta: Pau Escribano, Jaume Buixó, Rafel Barceló i també Toni Soler.

___Quant vas trigar a acceptar la proposta?

___El meu sí va ser immediat, perquè em venia molt de gust treballar amb ells. Penso que el que jo he anat fent i el registre habitual de Minoria Absoluta són humors diferents. I em venia de gust obrir-me i treballar amb gent que admiro.

___Tu ets l’estrella emergent i alternativa, un autor de culte gràcies a l’obra de teatre El rei borni, la sèrie televisiva Pop ràpid... Per la seva banda, Minoria Absoluta, Toni Soler i companyia, després de La família irreal, representen l’espectacle comercial. Això et feia por?

___Hi havia una certa por que no ens entenguéssim, que tinguéssim visions diferents. Ells s’han obert molt i m’han deixat llibertat. Tenien ganes de canviar, de fer un tipus d’espectacle diferent. Si no hagués sigut així potser no ens hauríem entès. Hem trobat un equilibri.

___Potser tens fans que es decebran perquè els agrada que facis obres de sales petites...

___L’espai no és l’important. Jo com a espectador no sóc així. Si hi ha un espectacle que es fa en una sala més gran o més comercial i m’agrada, endavant. Sóc esnob, però no en aquest sentit.

___En quin sentit ets esnob?

___A vegades et detectes a tu mateix un esnobisme, del qual sóc capaç de riure’m, que al final no deixen de ser prejudicis. Però jo veig pel·lícules comercials.

___Per tu ser comercial no és un problema.

___El que seria un problema és que la comercialitat anés lligada a una cosa que no m’interessés. No sento de cap manera que m’estigui traint a mi mateix. Aquest espectacle és més comercial perquè d’entrada els personatges són més coneguts. No és Pop ràpid, on parlem de modernets i això provoca una certa prevenció en alguna gent, que diu: “Ui, aquest món no m’interessa”. El món d’aquests personatges interessa ja d’entrada. I tal com està tractat pot interessar gent més indie.

___Què poden esperar els espectadors de Magical History Club? Que l’obra els faci riure?

___Sí.

___I ja està?

___I es diuen coses. No són monòlegs històrics o que vulguin fer divulgació. Partim de la base que aquests personatges porten un any vivint entre nosaltres i que han pogut veure com funciona el món contemporani. I fan anàlisi des de la seva perplexitat. Hi ha crítica. No és El rei borni, que partia d’una preocupació personal i és un tema actual amb càrrega social. Però hi ha moments en què es pot reflexionar.

___Traieu Hitler i això a algú no li agradarà. I et preguntaran: “Es pot fer broma sobre tot”?

___Es pot fer broma sobre tot, per què no? A mi m’agrada posar humor al que faig. Pots plantejar-te paradoxes que et fan riure i pensar alhora.

___Però teniu la prevenció de fer que Hitler no quedi simpàtic.

___Per posar-ne un exemple, i salvant les distàncies, a El gran dictador Chaplin el feia quedar com un personatge simpàtic, i fins i tot poètic en el moment del joc amb la bola del món. Lubitsch va fer el mateix. En termes contemporanis, Ricky Gervais o el Seth MacFarlane de Padre de família no paren de fer aquest tipus de gags. A mi m’agrada ser provocador, també per dir coses. Si jo veiés que el missatge és molt frívol o va en contra d’uns principis ètics que jo tinc com a persona, no ho faria.

___Portes algun actor de la teva troupe i també hi ha estrelles del Polònia com el Queco Novell.

___És un 50-50.

___Has notat diferències?

___Amb la Betsy [Túrnez] i l’Alain [Hernández] porto molts anys, em coneixen, els conec, hi ha complicitat, m’entenen de seguida. Potser d’entrada el problema és més de comunicació. La direcció d’actors és un material bastant sensible.

___Ets un bon director?

___No crec que ho hagi de dir jo. Sóc obsessiu amb la feina, m’apassiona i no m’imagino vivint sense fer-la. Vull que les coses quedin com ho tinc al cap. Veient que el que fas, que el teu món o la teva manera de veure les coses és compartit i té un públic, t’atreveixes a anar més al fons.

___No has fet mai d’actor?

___He fet cameos a Pop ràpid, però sóc pèssim, sóc incapaç d’expressar res.

___Ets director i guionista.

___I a més m’agrada dirigir el que he escrit. Em costa més dirigir coses que no he escrit. Sempre necessito ficar-hi cullerada.

___Com has viscut i com estàs acabant de pair el fenomen d’ El rei borni?

___No m’esperava tant d’èxit. Va ser un encàrrec lliure del Jordi Casanovas quan era a la Sala Flyhard.

___Parlaves d’una persona que havia perdut un ull, abans del cas Esther Quintana.

___Abans d’aquest cas n’hi havia hagut d’altres. M’havia inspirat en la història d’un noi italià.

___ El rei borni, Smiley de Guillem Clua... Sou una nova generació.

___La Marta Buchaca, la Blanca Bardagil... Hi ha components generacionals en tot el que fem. Smiley em sembla una comèdia collonuda, funciona com un rellotge.

___I què en penses de Jordi Casanovas?

___L’admiro per l’ambició que té per fer coses tan grans i bèsties, i de fer-ho d’una manera desacomplexada. És un tio que s’estima molt el teatre, i es nota. Tenim molts referents comuns. Venim d’aquesta cultura audiovisual tan fragmentada, venim del zàping . A la nostra generació, i a mi en particular, internet ens va agafar ja a la universitat, però amb temps per experimentar. Estem educats amb pantalles. També llegim, però d’una manera més fragmentària. Llegim una estona i després mirem internet. I internet és un reflex d’aquest pensament, som una generació hiperactiva, tots patim aquesta síndrome d’hiperactivitat, de dificultat per concentrar-nos. Ho dic com a metàfora i també parlo per mi.

___Tu vas treballar a Malalts de tele.

___Hi vaig estar com a becari, mirant la tele, buscant fragments per a l’Albert Om. La parella que tenia en aquell moment em deia: “Jo no entenc aquesta feina, és de bojos. Com la pots fer?”

___Què ha marcat la teva carrera de director?

___Sóc molt de cine. Des de molt petit he tingut una vocació molt clara pel cinema, tot i que encara no he fet cap pel·lícula. El que m’interessa és explicar històries i m’és igual el format, tot i que m’agrada variar. Jo recordo veure Mort entre les flors, dels germans Coen, i la tercera part d’ El Padrí, sense haver conegut les dues primeres perquè era petit. Allò em va obrir un món. L’art cinematogràfic, que també serveix per descobrir la sensibilitat artística, em ve d’aquí.

___Tens algun guió de pel·lícula al calaix?

___Sí, hi ha guions al calaix i m’ha faltat el temps de materialitzar-los. Després de treballar de guionista per compte aliè vaig decidir no escriure per a altres i començar a fer coses meves des de baix, anant-me’n a la xarxa de televisions locals i fent un DO, un programa que a tota la meva generació ens va obrir les portes a fer coses amb poc pressupost. Des d’aquest moment m’ha anat bé. Ha estat una progressió.

___Tot el que fas frega la comèdia?

___De moment necessito una dosi d’ironia per explicar les coses, si no no m’acabo de creure a mi mateix. L’humor et dóna la possibilitat de girar de sobte el teu punt de vista i veure les coses d’una altra manera.

___I si l’humor se’n va cap al negre no t’importa.

___M’ho passo bé fent humor negre. M’agrada que el que es digui tingui algun sentit, però puc ser espectador d’un Padre de família i de totes aquelles coses que són simplement gamberrades. Em sembla bé el posicionament de qui només busca provocar.

___¿La idea de fer conya dels modernets a Pop ràpid ve del fet que tu ho ets?

___Sempre hi he tingut una relació d’amor-odi. Jo sóc molt melòman, sóc inquiet i sempre m’ha agradat descobrir novetats, i tot això va associat a una estètica. He estat fashion victim, m’he deixat endur pels referents i les tendències.

___Quina música t’agrada?

___He passat per molts estils, he estat el personatge de Zelig, de Woody Allen. Sóc molt obert. Vaig començar amb el grunge, com molta gent de la meva generació: Nirvana, Faith No More i aquests grups. Després he passat pel hip-hop; he tingut èpoques d’escoltar molt rap; quan a finals dels 90 hi va haver el moment dels clubs vaig escoltar música electrònica. I he tornat al pop i al rock. La música negra també m’agrada molt, el soul, el Northern soul, m’he obert a aquest tipus de musicalitats. Ara, amb l’Spotify, que t’ofereix un control absolut sobre tota la música que hi ha, et tornes boig perquè no t’ho acabes.

___Has esmentat Zelig, de Woody Allen.

___ Zelig és un referent. Sóc dels defensors a ultrança del que faci Woody Allen. M’interessa, m’agrada molt la ironia. Li agrada explicar històries, li agrada fer-ho a la seva manera i et fa pensar.

___Mires sèries americanes?

___Ara estic amb True detective. M’agrada el rerefons filosòfic que té. L’altre dia citaven Nietzsche. Té un to fosc i uns paisatges estranys que em recorden Twin Peaks. I pel que fa a comèdia Louis C.K. és un referent, he seguit molt Larry David i Ricky Gervais... El que mirem els modernets.

___T’han comparat amb el Larry David. Deu ser un honor, no?

___Em sembla excel·lent el que fa. Un dia m’agradaria arribar a fer això que fa ell de limitar-se a fer l’escaleta, sense escriure els diàlegs. Treballa amb el seu grup d’amics i els deu fer conyes, els deu fer gamberrades, els deu reservar sorpreses. Això es nota: els costa aguantar-se el riure.

___A El rei borni critiques el papanatisme de les xarxes i dius que recollint signatures no canviarem el món.

___En el fons em qüestiono a mi mateix. La primera versió que vaig fer era molt pamfletària, estava escrita des de la indignació personal sobre el tema. Llavors jo mateix vaig necessitar trencar-ho perquè ho mirava i deia: “Però tu què ets? Un modernet queixant-se de les coses. Què fas tu per canviar les coses?” Perquè jo he signat molts manifestos en el moment d’indignació, i després dius: “Això on porta?”

___Què en penses del culte al trending topic?

___Hi ha un punt important d’exhibicionisme, de narcisisme. M’interessa Lipovetsky, les idees sobre la postmodernitat, l’era del narcisisme, la societat de l’espectacle. Ell parla de la psicologització, de l’era de voler-nos analitzar, situant-nos molt al centre de l’Univers. Jo em vull realitzar, jo vull trobar el meu camí, jo vull, jo vull, jo vull... Això de l’ egosurfing o l’ egotripping. És una droga.

___Se’t pot veure en manifestacions?

___Canalitzo més la indignació com a autor que com a cap altra cosa. Firmo molts manifestos però sense moure’m. La rebel·lió, des del sofà de casa. Sóc actiu escrivint.

___Segueixes la política catalana?

___Relativament, i no he arribat a una necessitat de posicionar-me.

___¿T’interessa el públic espanyol, el mercat espanyol?

___L’he provat amb El rei borni, que hem portat a Madrid amb el títol de El rey tuerto. Hi ha una transversal entre nosaltres. No és que estiguem tots tallats pel mateix patró, però en el fons els referents culturals que tenim són nord-americans. Si tu vols explicar una història ho fas amb un color, amb un món que compartim aquí i a Madrid, i probablement a Nova York és molt semblant. Crec en la universalitat dels temes. De sobte pots anar a veure una pel·lícula coreana amb la qual no tens res a veure però tens la certesa que el tema que tracta serà transversal.

___El teu marc mental on l’ubicaries? ¿A l’univers dels perdedors?

___Bé, els perdedors et donen més arc dramàtic, et donen més joc. Però sóc molt eclèctic amb els gustos. Per exemple, sóc molt fan de Pixar, de tot el que pugui fer aquesta productora. És una productora comercial, però al mateix temps els productes que fa tenen moltes capes. M’emociono com un nen, i a vegades són temes adults. Però al mateix temps també em pot interessar una pel·lícula indie o que conegui poca gent.

___El repte de la teva generació serà aconseguir sobreviure en aquest món en què a la gent li costa pagar pels continguts.

___S’ha de trobar una solució a aquest dilema, i hi ha molta gent investigant i buscant les maneres de resoldre-ho. En el meu cas, intento marcar-me uns límits amb el consum personal, perquè jo em dedico a això. Compro cançons a iTunes, i també compro DVDs. En tot cas, en relació a aquest tema de pagar pels continguts crec que no es pot culpar només el consumidor: la cultura ha de ser accessible.

___D’aquí 10 anys, on seràs?

___Si Hollywood em fes una oferta per escriure un guió o el que fos per 10 milions d’euros, seria allà... Si no, el que vull és seguir compaginant diferents facetes, i si pot ser anar variant el format, el gènere. Perquè m’agrada el teatre, la televisió i el cinema. Escrivint m’ho passo bé, però és un procés solitari. Quan hem estat assajant, gaudim molt i riem, som nens un altre cop, això és el més maco d’aquesta professió.

El perfil

Llueix una barba espessa i sol vestir camises de quadres. A primera vista, el dramaturg, guionista i director Marc Crehuet és un modernet de manual. El fet que hagi dirigit Pop ràpid, la sitcom amb tints indies de Televisió de Catalunya, ha augmentat la seva aurèola hipster.

Però el Marc ha demostrat àmpliament que les seves inquietuds van més enllà dels clixés associats a l'actitud moderneta. Així ho va provar dirigint El rei borni, una comèdia teatral on tocava el voraviu posant a sopar a la mateixa taula un mosso d'esquadra i un manifestant agredit per ell.

Ara, el Marc, juntament amb l'equip de Minoria Absoluta, ens sorprèn de nou amb Magical History Club (Teatre Coliseum de Barcelona, a partir de demà), una obra teatral on reuneix Hitler, Freud, Gandhi, Cleopatra, Maria Magdalena i Stephen Hawking.