La dramaturga fa una explosiva adaptació de 'La lletra
escarlata' al Grec
Excessiva. Com sempre. Com és ella, Angélica Liddell, i com
són els seus espectacles. Excessiva fins a fer-nos riure amb un monòleg que
crucifica i vilipendia les dones en general i les de més de quaranta anys en
particular, i que en l’estrena a França va molestar d’allò més el feminisme
radical.
The scarlet letter està inspirada en la novel·la de
Nathaniel Hawthorne que retratava el puritanisme de la Nova Anglaterra de
principis del XVII a través d’una dona adúltera. Però de la història de Hester
n'hi ha ben poc, més enllà del nom, del desig que la va portar a la perdició, i
de la lletra a d’ adúltera al relat i d' Angélica a l’espectacle. Una creació
que és pràcticament un monòleg interior habitat per mascles. La Hester
d'Angélica Liddell reivindica la sexualitat lliure malgrat el pes de la culpa i
enalteix l’home com a ésser superior a la dona, i per això s’envolta de vuit
mascles nus als quals fins i tot llepa la verga.
Si l’original exposava el puritanisme d’una societat
reprimida, l’espectacle de Liddell és tot el contrari. Hester viu i pateix fins
a morir, però ho fa amb la mateixa llibertat amb què Angélica Liddell afronta
els seus espectacles. Una llibertat creativa que refusa qualsevol límit i que
fa bellesa del turment tot picant l’ullet al teatre de la crueltat d'Antonin
Artaud, amb el qual s’emmiralla. Liddell és una bèstia escènica i els seus
monòlegs són, tant pel text com per la interpretació, explosions volcàniques
que surten del cor i estripen fins i tot les paraules amb una penetrant i bella
poètica personal i intransferible. Una poètica que es reflecteix en tots el
elements escènics, que no són pocs, que captiva però que també pot ofegar quan
la creadora s’entesta en prolongar la successió de quadres escènics,
meravellosament il·luminats sobre una esplèndida banda sonora en la qual trobem
l’única escletxa sentimental: una versió d' Il mondo, de Jimmy Fontana. A la
fi, quadres escènics que són alhora arcaics i contemporanis, sempre mítics,
dins d’una litúrgia parareligiosa de la qual Liddell és tant l'oficiant com
l’anyell que cal sacrificar.
+ info – publicat per
Santi Fondevila
Una imatge de l'obra 'The scarlet letter' d'Angélica
Liddell. / Bruno Siamo / Icub
ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada