El Teatre Grec, on ens vam acomiadar de grans figures com
João Gilberto, Olga Guillot o Henri Salvador, acull aquesta setmana Els Amics
de les Arts, Stay Homas i l'espectacle d'homenatge a Xavier Cugat
Si hi ha un escenari a Barcelona que simbolitzi la conjunció
de la música i l’animació de l’estiu és el Teatre Grec, amb el seu hemicicle en
pendent, amb els seus angles visuals perfectes i les seves condicions naturals
per disfrutar de l’artista, de la seva veu i la seva nuesa sobre ll’escenari,
en una bombolla de puresa que s’eleva sobre l’estrèpit urbà. Arribar fins allà
forma part del ritu: s’han de pujar els trams de l’escalinata, creuar aquests
jardins traçats amb regla i compàs, deixar de banda la pèrgola i respirar entre
els roserars i les fileres d’alzines, i és allà, de la mà de la naturalesa
civilitzada, on brolla l’espectacle.
El Teatre Grec es va recuperar per la ciutadania després del
franquisme en sengles edicions autogestionades, en temps d’interregne, en
aquella Barcelona d’assemblea, ‘mani’ a la Rambla i perfums llibertaris, el
1976 i el 1977. «Per un teatre al servei del poble», era l’arriscat lema.
Després d’un any en blanc, el 1979 el primer ajuntament democràtic el va
adoptar convertint-lo en l’espai fetitxe de l’emergent Festival d’Estiu de
Barcelona. Marca que, quatre dècades després, ha sobreviscut al més inconnex,
una pandèmia global, a qui se li ocorre, i que aquesta setmana ofereix les
últimes propostes d’aquesta temporada. Amb les prescriptives distàncies entre
els seients, vegetació en els buits i torns per desallotjar el recinte. Allà
estaran, en la parcel·la musical, Els Amics de les Arts, amb la seva nova
proposta acústica d’emergència (aquest dimecres) i el grup que més profit ha
tret del confinament, nascut en una terrassa del carrer Balmes, Stay Homas
(dijous i divendres). Abans que ells, un prometedor espectacle amb vista a un
passat daurat: ‘I sing a song about bananas ’(dimarts), anunciat com «una nit
tropical en homenatge a Xavier Cugat».
Les nits irrepetibles
El caràcter evocador d’aquesta estrena bé ens pot convidar a
mirar enrere i recordar algunes nits entregades a un ordre de l’espectacle
antic i irrepetible. Cugat ja no està amb nosaltres, com tampoc ho està João
Gilberto, l’inventor (amb Jobim i Vinícius) de la bossa nova, que fa 20 anys,
el 10 de juliol del 2000, es va estrenar a Barcelona, ja era hora, en el Teatre
Grec, després de més de quatre dècades de servei. Nit d’embadaliment, a soles
amb la seva veu murmuradora i la batuda de la seva guitarra. La fama de senyor
raret el precedia, però el seu art de la cançó ens va deixar muts, com ens va
divertir el seu enuig quan sentia l’espetec d’un grill que sortia de les
plantes enfiladisses trencant el silenci. Ens va dir també adeu al Grec, el
2003, la huracanada diva cubana Olga Guillot, «reina del bolero», ben
acompanyada per músics d’aquí, com el pianista Dani Espasa, brindant-nos per
última vegada el seu enverinat ‘Bravo’: «Te odio tanto / que yo misma me
espanto / de mi forma de odiar». Un any després, el ‘chansonnier’ Henri
Salvador, lluïa el seu somriure encisador i aquella maduresa il·luminada per
l’èxit de ‘Jardin d’hiver’. I Cesária Évora va passejar per allà un parell de
vegades els seus ‘mornas’ i els seus cigarrets.
El Teatre Grec és plaça noble de nits que perviuran en la
memòria: els retrobaments amb la dama de negre existencialista Juliette Gréco i
amb l’‘avvocato’ Paolo Conte, els ‘arabesques’ de Jane Birkin i les cites
frondoses, en fi, amb Youssou N’Dour, Khaled, Ute Lemper, Antony and the
Johnsons... Per parlar només de
presències internacionals. El seu reflex de l’escuma dels dies, i la seva aura
d’alt podi de les arts segueix allà per envoltar-nos a tots, a dalt i a baix de
l’escenari.
+ info – publicat per
Jordi Bianciotto
elperiodico.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada