El col·lectiu Hui Basa, dirigit per Lali Álvarez, va protagonitzar
al Jardí Botànic una acció del Grec Obert, dimecres i ahir. Life,
que era una de les produccions del festival d’estiu de Barcelona,
s’estrenarà en versió sala més endavant. Amb molt poc temps d’assaig però amb
molta documentació que serveix per il·lustrar la tesi de la peça va presentar
una versió itinerant, que és la que es va poder viure, mentre queia el sol i
començava a sonar el concert de Miki Núñez a l’Anella Olímpica del Cruïlla
XXS, dimecres. La dramaturga i directora confessa que té por del futur de
la Humanitat, sobretot ara amb el canvi climàtic i la Covid-19. Reacciona
amb un cant a la Natura servint-se de la vegetació exòtica del Botànic i recollint
noms de les víctimes de la depredació humana (tant les espècies naturals com
les persones assassinades per les màfies de les multinacionals). El
passeig es fa en quasi silenci, aclaparats per la magnitud de la denúncia
i les acotacions puntuals dels intèrprets, que esperen el públic entre
els arbres. En cap moment hi ha cap consigna, però la peça convida que es produeixi
algun canvi, alguna revolució, que faci variar la cosmovisió del Primer Món
i aprendre a ser més generosos amb la Natura. Encara que sigui, per egoisme
de subsistència pròpia. Efectivament, l’Agrupación Sr. Serrano ja deixaven
ben clar a Katastrophe que els humans no hem de patir per la
Terra, perquè continuarà voltant molt temps després que hagi desaparegut
la civilització. Life, enclotat entre la sorra i l’ombra de la
vergonya humana (tots hi estem vinculats, diu el noi despullat que canta
a la fragilitat), és una llavor fèrtil i silenciosa que esclatarà tant a
l’escena com al carrer.
De tots els noms de víctimes que s’escampen amb guix pel
ciment del Jardí Botànic se’n destaca la figura de Berta Cáceres, que dona peu
al darrer quadre. Glaça el cor posar-se a la seva pell, com demanava una
altra de les estacions en què recomanava: “Ara que ja sabem què és viure
confinats, què deu ser viure quan et treuen de casa teva. I no tens aigua
corrent per a res. I t’obliguen a desplaçar-te per sobreviure.” El personatge
de Berta Cáceres reivindica el seu dret a no moure’s d’on viu. I reclamar que
es cuidi la Vida. Ho fa sota d’un pi majestuós, un dels pocs arbres que correspon
a la natura mediterrània del Jardí Botànic (que soni Sopa de Cabra amb L’Empordà des
de l’Anella Olímpica és una casualitat poètica).
Tots els clams esgoten l’oxigen abans de cloure’s sota
d’una màscara antigàs. Terrible tragèdia encapsulada. Dèiem que les amenaces
a Berta Cáceres eren el darrer quadre, però en realitat era el penúltim. La
Natura (i el teatre que vol ser encoratjador) sempre dona una última opció
i deixa que l’esperit de l’últim arbre viu (metàfora de Natura que prova de
conviure amb la Humanitat) insisteixi “soc l’esquerda”. Tota muntanya i
tot imperi s’esberla per una esquerda. I és en aquesta obertura que les llavors
troben espai per revifar amb una nova vida. Tots els parts són durs i tenen
un grau de risc, però la recompensa és sempre un bri d’esperança. Sigui en
format d’espectacle (Life) o de moviment social.
+ info – publicat per
Jordi Bordes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada