Dilluns a la tarda al voltant de l’escenari de la sala MAC
del Mercat de les Flors. L’actor i director Jon Català menja ametlles, despreocupadament,
deixa les closques pel linòleum. Una planxa apareix en un marge amb una indicació
ben clara: “El Grec no es xapa.” Tot seguit, l’actor treu un
dipòsit i s’unta les mans amb gel i el fa circular per tota la ronda d’espectadors.
Els artistes que presenten un fragment de 5.100 m/s dins
del cicle Grec. No podran ser a la manifestació que, per just una hora
després, està convocada davant les escales del Grec, però deixen clara la
seva adhesió. La revinclada política (entre l’Ajuntament i la Generalitat)
per un pas en fals del Procicat ha apel·lat a una sortida al carrer i a les
xarxes. en bloc, de la cultura (no només la de les arts en viu i el cinema,
sortosament). El Grec del 1976 el van aixecar els actors i els directors,
quasi de forma assembleària. Aquest cop, al 2020, l’ha defensat i protegit
el sector (artístic i empresarial). Entre els centenars de persones que
van tallar el carrer davant del Grec i procurant mantenir distància de
seguretat hi havia una amalgama d’actors de molt variada gamma. Des de la
directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo, i l’exdirector del Grec
Ramon Simó, a intèrprets que sovintegen sales petites. Del camp de la dramatúrgia
i direcció com Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll, Pep Pla, Carla Rovira, Pablo
Ley. Entre molts des que passaven i clamaven “la cultura és segura” mentre
no començava el seu espectacle del festival. També cotxes pitant, còmplices.
No hi havia cap presència del Grec oficial per desmarcar-se d’una manifestació
que agraïen però no havien convocat. La pressió dels empresaris es va deixar
sentir als despatxos i a les xarxes. Potser no hi ha un lobby uniforme,
però sí que hi ha una determinació a posar línies vermelles i anar recuperant
camp perdut, metre a metre. Hi ha molt a recuperar (ja és casualitat que
la peça de Joan Català es tituli 5.100 m/s.
Núria Guiu explicava en la roda de premsa d’ahir que, quan
va anar dilluns al matí al CCCB (conscient que no es podia estrenar), es va
trobar tècnics treballant. Creia que desmuntaven. Li van dir que no, que
ells muntaven fins que no hi hagués algú que els ho impedís. Aquesta era
l’actitud. També Cesc Casadesús, director del Grec, reconeixia sorpresa
en veure que dilluns a la nit el públic havia assistit al teatre, quan feia
un parell d’hores que, aparentment, s’havia resolt el conflicte. La cultura
és segura i hi ha ganes de donar-li empenta, deia satisfet.
Joan Català presentarà el seu 5.100 m/s al
Mercat de les Flors la temporada vinent. Però el que va ensenyar dilluns ja
era molt suggeridor. En mitja hora ensenyava el perímetre del metall;
pràcticament ni el tocaven. Però es percep la mateixa sensibilitat que
els seus dos anteriors muntatges: Pelat(a partir d’un tronc
pelat) i Menar (amb unes cordes). Ara vol treballar el
ferro, que és l’ofici de la família, i per això hi ha l’enclusa omnipresent i
les planxes. Una barra d’uns cinc metres serveix per fer equilibris i sobretot
jugar amb la frontera i el límit. La sonoritat es desplega principalment
en directe microfonant peces de ferro. Molt de ferro, però, en canvi, molt
més aire. Com amb el Grec, una amenaça de pes ha catapultat l’entusiasme
per la cultura.
+ info – publicat per
Jordi Bordes – Barcelona
elpuntavui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada