3 de juliol de 2007
El suec
Andreu Gomila
Aquest inici de Grec té un cert tuf de cementiri. No és que l'escena catalana navegui entre tombes, però sí que sembla el leitmotiv de les primeres obres de teatre representades. Si el 2666 de Roberto Bolaño ens porta a una ciutat marcada per les creus de les dones assassinades de Ciudad Juárez, i 4.48 Psicosi se'ns apareix com el testament d'una autora, Sarah Kane, a punt de suïcidar-se, Gènesi 3.0, en cartell al Romea, ens situa directament en un cementiri. Un cementiri/museu del futur, sí, però un cementiri de debò. Els suecs no sabem si això és una metàfora -involuntària- de la realitat del país, que fa una ferum de cadàver que a voltes desespera.
Potser té raó Ricardo Szwarcer en limitar a tan poc la presència de textos catalans en aquest Grec. Sense gaire experiència sobre el terreny, devia veure aquest Gènesi 3.0 com una cosa estranya i devia pensar que si tot el nou teatre català és així, el millor seria no mostrar-lo gaire. El problema d'aquesta obra, tanmateix, no rau en el text, editat, per cert, per Arola Editors, un segell tarragoní que està fent molt per deixar constància impresa del que s'està escrivint dramàticament en aquest país, cosa que no era habitual.
L'obra de Gerard Guix no és dolenta, però li han donat tantes voltes que ha acabat ben marejada. El director de la peça hi ha afegit música, cançó i fins i tot dansa -Ana Criado és el millor damunt l'escenari-. I, al final, l'espectador no sap què està veient. Amb tocs rigolians, Carlos Wagner embolica la troca sense necessitat, tot deixant-la en la més absoluta indefinició, que és el pitjor que li pot passar a un muntatge. El públic, escàs, no sabia ni quan tocava aplaudir. Si no creia en el text, el millor hauria estat deixar-ho córrer i anar a aixecar acta de defunció a una altra banda.
Andreu Gomila
Aquest inici de Grec té un cert tuf de cementiri. No és que l'escena catalana navegui entre tombes, però sí que sembla el leitmotiv de les primeres obres de teatre representades. Si el 2666 de Roberto Bolaño ens porta a una ciutat marcada per les creus de les dones assassinades de Ciudad Juárez, i 4.48 Psicosi se'ns apareix com el testament d'una autora, Sarah Kane, a punt de suïcidar-se, Gènesi 3.0, en cartell al Romea, ens situa directament en un cementiri. Un cementiri/museu del futur, sí, però un cementiri de debò. Els suecs no sabem si això és una metàfora -involuntària- de la realitat del país, que fa una ferum de cadàver que a voltes desespera.
Potser té raó Ricardo Szwarcer en limitar a tan poc la presència de textos catalans en aquest Grec. Sense gaire experiència sobre el terreny, devia veure aquest Gènesi 3.0 com una cosa estranya i devia pensar que si tot el nou teatre català és així, el millor seria no mostrar-lo gaire. El problema d'aquesta obra, tanmateix, no rau en el text, editat, per cert, per Arola Editors, un segell tarragoní que està fent molt per deixar constància impresa del que s'està escrivint dramàticament en aquest país, cosa que no era habitual.
L'obra de Gerard Guix no és dolenta, però li han donat tantes voltes que ha acabat ben marejada. El director de la peça hi ha afegit música, cançó i fins i tot dansa -Ana Criado és el millor damunt l'escenari-. I, al final, l'espectador no sap què està veient. Amb tocs rigolians, Carlos Wagner embolica la troca sense necessitat, tot deixant-la en la més absoluta indefinició, que és el pitjor que li pot passar a un muntatge. El públic, escàs, no sabia ni quan tocava aplaudir. Si no creia en el text, el millor hauria estat deixar-ho córrer i anar a aixecar acta de defunció a una altra banda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada