15 de juliol de 2007
Entrevista: Sergi Belbel El dramaturg compleix un any al capdavant del TNC
Andreu Gomila
Andreu Gomila
Belbel creu que el TNC encara està trobant el seu lloc
PERE VIRGILI
Sergi Belbel ha complert el seu primer any com a director artístic del TNC. I ja ens avança com serà la temporada que ve, marcada sobretot per la representació de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda i dramatúrgia de Benet i Jornet, i una obra d'ell, A la Toscana. L'entrada del dramaturg, segons les xifres, sembla positiva.
En una temporada han guanyat 29.000 espectadors a la seu del TNC fins a situar-se en més de 184.000. Vostè n'és el culpable?
Comença a haver-hi una certa fidelització del públic. L'increment d'espectadors també es deu a l'augment del nombre d'espectacles, per exemple, en la programació familiar. El públic té una assiduïtat de venir i, així ens agrada pensar-ho, comença a venir gent que no hi estava acostumada.
Aquesta temporada ha demostrat que la gent vol clàssics. Els muntatges amb més aforament són obra de Guimerà, Wilde i Stoppard.
Som un teatre públic molt heterogeni, però si alguna cosa ens defineix, crec, és el teatre d'autor. Per nosaltres el centre de les nostres propostes no és tant un director creatiu o una proposta radicalment contemporània, sinó que és l'autor, entès no només com a escriptor de teatre, sinó també com a ballarí, com a músic...
Això es deu al fet que vostè també és autor?
Ja era una dinàmica, no diré marca de la casa, però ja venia d'abans.
¿El TNC ja ha trobat el seu lloc com a teatre nacional d'aquest país?
L'està trobant. Dir que l'ha trobat aniria una mica en contra... El Teatre Nacional ha d'estar obert a la realitat social del moment. Estem en aquest punt. De cara a la temporada que ve, una de les novetats, de la qual estic orgullós, és que comencem a sortir, que era un dels deutes pendents del TNC.
On aniran?
Amb A la Toscana anirem a Frankfurt, i amb aquesta i la La plaça del Diamant anirem a Madrid.
Sortir potser seria anar al nord dels Pirineus, més enllà de la Fira de Frankfurt.
Frankfurt és important. No es pot fer tot de cop i volta. Has de teixir una xarxa de complicitats amb teatres de fora. És un primer pas.
Un dels temes pendents és la manca d'una companyia estable al TNC, com tenen tots els teatres nacionals...
No és veritat que tots en tinguin... Bé, hi ha models. Si te'n vas a Alemanya, tots en tenen. Però a Alemanya és una pràctica que fa molts anys que funciona. Si te'n vas a França, n'hi ha a la Comédie Française, però l'Odéon no en té.
Però l'Odéon és el Teatre Lliure de París, que no és ben bé el teatre nacional...
Això de la companyia estable va molt en funció de la realitat del país.
També podria haver-hi una companyia associada, com té el Barbican de Londres...
Això és diferent, perquè els Cheek by Jowl tenen una autonomia artística total. Hi veig avantatges, però amb la realitat que estem vivint, els actors que volen treballar a tot arreu... El Lliure tenia una companyia estable i l'ha hagut de trencar. És molt complicada la situació de l'actor a Catalunya. No dic que no tingui avantatges, però té algun incovenient: si en tries 20, se'n queden 500 a fora.
El 2009 el TNC acabarà de pagar el préstec per a la construcció de l'edifici. Què li agradaria fer amb aquests dos milions d'euros?
Que s'invertissin aquí. El TNC té un pressupost molt gran, en relació amb la resta d'infraestructures del país, però tampoc no és tan alt si tenim en compte l'edifici i el comparem amb altres teatres europeus.
El TNC té el mateix pressupost que el Festival d'Avinyó, uns 9,5 milions d'euros.
Estem alts, però no prou. Amb la infraestructura que tenim podríem tenir una mica més.
La temporada que ve hi haurà La plaça del Diamant a la Sala Gran. ¿Això indica un cert replantejament després de posar aquesta temporada Primera història d'Esther, d'Espriu, a la Petita?
No té res a veure. La plaça del Diamant va a la Sala Gran perquè la dramatúrgia que hem pensat per adaptar la novel·la és per a la Sala Gran. La meva obsessió per la Sala Gran és fer propostes que lliguin amb la seva infraestructura. No s'hi pot fer qualsevol cosa. Crec que la culpa és el nom de les sales. Hem de tenir en compte que l'escenari de la Sala Petita és el doble que el del Romea. Pensem que la paraula petit és un fet qualitatiu, i té a veure amb el nombre de butaques. Posar Arcàdia a la Sala Gran hauria estat un suïcidi: és un text per dir. Quan busques espectacles per a la Sala Gran busques una cosa més èpica.
¿Rodoreda i vostè seran els únics autors catalans que tindrem?
No.
Pedrolo, Brossa...
En tindrem algun. El direm al setembre.
També hi haurà òpera contemporània, teatre de titelles, circ. Això vol dir que ha arribat l'hora d'arriscar?
Sí. S'ha d'arriscar quan s'ha d'arriscar. El factor risc hi és perquè en la programació d'un teatre públic és obligat. L'any que ve hi haurà un espectacle arriscat a la Gran. De molt risc.
Fa muntar un text seu, A la Toscana. En un món, el del teatre, ple de capelletes, com creu que s'ho prendran els seus col·legues?
El meu contracte diu que he de fer una creació cada any. Ja he fet un Guimerà. Si m'haguessin dit que, per tenir aquest lloc de treball, hauria de prescindir de la meva faceta creativa, hauria dit que no. Que diguin el que vulguin. A l'Odéon, el senyor Lauvadant en feia tres o quatre, d'espectacles, cada any. Entenc totes les crítiques del món.
Vostè que és conegut com a autor a Europa, per què no ha portat A la Toscana més enllà de Frankfurt?
Curiosament, al teatre on s'estrena l'obra a Frankfurt, fa quatre anys hi van fer El temps de Planck en alemany. És molt divertit: tindran un autor que ja saben qui és, però amb la llengua original i amb la producció original. Serà la primera vegada que em passa.
PERE VIRGILI
Sergi Belbel ha complert el seu primer any com a director artístic del TNC. I ja ens avança com serà la temporada que ve, marcada sobretot per la representació de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda i dramatúrgia de Benet i Jornet, i una obra d'ell, A la Toscana. L'entrada del dramaturg, segons les xifres, sembla positiva.
En una temporada han guanyat 29.000 espectadors a la seu del TNC fins a situar-se en més de 184.000. Vostè n'és el culpable?
Comença a haver-hi una certa fidelització del públic. L'increment d'espectadors també es deu a l'augment del nombre d'espectacles, per exemple, en la programació familiar. El públic té una assiduïtat de venir i, així ens agrada pensar-ho, comença a venir gent que no hi estava acostumada.
Aquesta temporada ha demostrat que la gent vol clàssics. Els muntatges amb més aforament són obra de Guimerà, Wilde i Stoppard.
Som un teatre públic molt heterogeni, però si alguna cosa ens defineix, crec, és el teatre d'autor. Per nosaltres el centre de les nostres propostes no és tant un director creatiu o una proposta radicalment contemporània, sinó que és l'autor, entès no només com a escriptor de teatre, sinó també com a ballarí, com a músic...
Això es deu al fet que vostè també és autor?
Ja era una dinàmica, no diré marca de la casa, però ja venia d'abans.
¿El TNC ja ha trobat el seu lloc com a teatre nacional d'aquest país?
L'està trobant. Dir que l'ha trobat aniria una mica en contra... El Teatre Nacional ha d'estar obert a la realitat social del moment. Estem en aquest punt. De cara a la temporada que ve, una de les novetats, de la qual estic orgullós, és que comencem a sortir, que era un dels deutes pendents del TNC.
On aniran?
Amb A la Toscana anirem a Frankfurt, i amb aquesta i la La plaça del Diamant anirem a Madrid.
Sortir potser seria anar al nord dels Pirineus, més enllà de la Fira de Frankfurt.
Frankfurt és important. No es pot fer tot de cop i volta. Has de teixir una xarxa de complicitats amb teatres de fora. És un primer pas.
Un dels temes pendents és la manca d'una companyia estable al TNC, com tenen tots els teatres nacionals...
No és veritat que tots en tinguin... Bé, hi ha models. Si te'n vas a Alemanya, tots en tenen. Però a Alemanya és una pràctica que fa molts anys que funciona. Si te'n vas a França, n'hi ha a la Comédie Française, però l'Odéon no en té.
Però l'Odéon és el Teatre Lliure de París, que no és ben bé el teatre nacional...
Això de la companyia estable va molt en funció de la realitat del país.
També podria haver-hi una companyia associada, com té el Barbican de Londres...
Això és diferent, perquè els Cheek by Jowl tenen una autonomia artística total. Hi veig avantatges, però amb la realitat que estem vivint, els actors que volen treballar a tot arreu... El Lliure tenia una companyia estable i l'ha hagut de trencar. És molt complicada la situació de l'actor a Catalunya. No dic que no tingui avantatges, però té algun incovenient: si en tries 20, se'n queden 500 a fora.
El 2009 el TNC acabarà de pagar el préstec per a la construcció de l'edifici. Què li agradaria fer amb aquests dos milions d'euros?
Que s'invertissin aquí. El TNC té un pressupost molt gran, en relació amb la resta d'infraestructures del país, però tampoc no és tan alt si tenim en compte l'edifici i el comparem amb altres teatres europeus.
El TNC té el mateix pressupost que el Festival d'Avinyó, uns 9,5 milions d'euros.
Estem alts, però no prou. Amb la infraestructura que tenim podríem tenir una mica més.
La temporada que ve hi haurà La plaça del Diamant a la Sala Gran. ¿Això indica un cert replantejament després de posar aquesta temporada Primera història d'Esther, d'Espriu, a la Petita?
No té res a veure. La plaça del Diamant va a la Sala Gran perquè la dramatúrgia que hem pensat per adaptar la novel·la és per a la Sala Gran. La meva obsessió per la Sala Gran és fer propostes que lliguin amb la seva infraestructura. No s'hi pot fer qualsevol cosa. Crec que la culpa és el nom de les sales. Hem de tenir en compte que l'escenari de la Sala Petita és el doble que el del Romea. Pensem que la paraula petit és un fet qualitatiu, i té a veure amb el nombre de butaques. Posar Arcàdia a la Sala Gran hauria estat un suïcidi: és un text per dir. Quan busques espectacles per a la Sala Gran busques una cosa més èpica.
¿Rodoreda i vostè seran els únics autors catalans que tindrem?
No.
Pedrolo, Brossa...
En tindrem algun. El direm al setembre.
També hi haurà òpera contemporània, teatre de titelles, circ. Això vol dir que ha arribat l'hora d'arriscar?
Sí. S'ha d'arriscar quan s'ha d'arriscar. El factor risc hi és perquè en la programació d'un teatre públic és obligat. L'any que ve hi haurà un espectacle arriscat a la Gran. De molt risc.
Fa muntar un text seu, A la Toscana. En un món, el del teatre, ple de capelletes, com creu que s'ho prendran els seus col·legues?
El meu contracte diu que he de fer una creació cada any. Ja he fet un Guimerà. Si m'haguessin dit que, per tenir aquest lloc de treball, hauria de prescindir de la meva faceta creativa, hauria dit que no. Que diguin el que vulguin. A l'Odéon, el senyor Lauvadant en feia tres o quatre, d'espectacles, cada any. Entenc totes les crítiques del món.
Vostè que és conegut com a autor a Europa, per què no ha portat A la Toscana més enllà de Frankfurt?
Curiosament, al teatre on s'estrena l'obra a Frankfurt, fa quatre anys hi van fer El temps de Planck en alemany. És molt divertit: tindran un autor que ja saben qui és, però amb la llengua original i amb la producció original. Serà la primera vegada que em passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada