www.lessantes.net
20 de juliol de 2007
L’Entrevista: Joan Rovira i Carles Maicas, estrenen el pati de la presó com a escenari de Santes amb una obra de petit format
A les Santes.net hem volgut passar una estona en un dels assajos in situ de “Freddy”, un monòleg de l’autor cubà Abilio Estévez, que l’actor Joan Rovira, el director Carles Maicas i la regidora Montserrat Horta ens presenten en aquestes santes.
Santes.net: Uns quants trastos reciclats i un gos són l’única escenografia que envolta aquesta obra sobre un personatge obsessionat per la figura de Freddy Mercury. Perquè et vas decidir a fer aquesta obra ?
Joan Rovira: És un projecte que persegueixo des de fa temps... més de dos anys. La vaig descobrir per casualitat fullejant llibres a una llibreria, i al llegir-la, de seguida vaig decidir que la volia fer.
S.net: De fet, el títol del llibret “Ceremonias para actores desesperados” és molt suggerent per un actor, no? Ho estaves de desesperat?
J.R: Sí, em sembla que sí... (riu)
Tot i que ja havia fet un monòleg ara fa 4 anys, tenia ganes de fer alguna cosa més. Aquest però, és molt diferent, bastant més dramàtic i llarg! Dura una hora i quart!
S.net: I en aquest a més, cantes!
J. R: Sí, però a això si que hi estic acostumat. A banda de fer algun musical a la sala Cabanyes, com “Pirates”, vaig fer de cantant durant alguns anys del grup “Johnny Pappa’s”... Però en realitat no és gaire important que afini o no, en aquesta obra; l’important és el sentiment i el que representen pel personatge les cançons de Freddy Mercury.
S.net: I què representa en “Freddy” per aquest personatge?
J. R: Buff... ho és tot, un Déu... és un símbol de llibertat. Hem de pensar que l’autor és cubà ( que per cert, vaig tenir el gust de conèixer), i per tant tot el llibret gira al voltant de reflexions sobre Cuba..
S.net: I malgrat tenir l’original en castellà, la feu en català...
J.R: Exacte. El director va pensar que al tractar-se d’una obra tant dramàtica, seria més creïble pel públic si la fèiem en el nostre idioma... I per tant, com que no estava traduïda, vam encarregar-ne nosaltres la traducció a l’Helena Romero...
S.net: Com ha estat treballar amb en Maiques com a director?
J. R: Molt bo! Sens dubte amb ell l’obra ha guanyat moltíssim. Hem treballat molt cada petit fragment. El seu “fals, no et crec” m’ha obligat a treballar de valent. El resultat, però, crec que s’ho val . He après molt.
(S’apunta en Maiques)
Santes.net: Què és el que ha estat més complicat de dirigir en Joan?
Carles Maiques: Els mals vicis, em refereixo als de dicció
Joan Rovira: Sí, es veu que no sé dir “missatge” (riu)
C. M: Però el cert és que ha cregut molt en mi i en tot el que li he anat indicant en tot moment... De fet, jo ja havia fet teatre amb els seus pares! (..)
L’actor sempre té una visió molt parcial del que està passant, en canvi el director té una visió global...
J.R: Sí, de vegades a mi em pot semblar que ho he fet genial i el director em deixa anar un: “és fals, no et crec” !
S.net: Suposo que el fet que sigui una obra de petit format també fa que el tipus de treball amb l’actor sigui diferent que en una obra “coral”?
C.M: Sí, i tant! Hem treballat molt tots els detalls: les cares, expressions,... Ha estat molt laboriós, una memorització paulatina del text. L’obra l’hem anat construint, a mesura que anàvem avançant...
S.net: Et fa mal rotllo actuar en una antiga presó?
J.R: No, de cap manera i això que vaig estar-hi tancat tres dies ara ja fa uns anys! (riu).. He actuat altres cops en presons, davant de presos i sempre han sigut experiències molt positives.
S.net: La cerca d’un espai tant reduït com el pati de la presó és intencionat?
C.M: Home, realment no és una obra per grans públics.. Tot i que hi cabran 150 cadires. Si multipliquem això per 2 dies de funció i un assaig general* doncs Déu n’hi do les persones que podran veure-la... Però a més, m’agrada buscar espais insòlits. L’última obra que he dirigit (Una vida perdurable) la vam fer en una saleta de la sala Cabanyes on es juga a cartes. Després, vam innovar perquè la vam representar en el menjador de casa... Vam fer “teatre a domicili”! (riu... ) Respecte aquest pati de la presó, té una sonoritat molt bona i la seva forma semicircular afavoreix la representació. Es tracta d’un espai molt interessant.
Ja fosc, deixem que acabin l’assaig, avui interromput per la nostra curiositat. Ja falten pocs dies per les santes i per veure el Retorn de “l’home reina”... i tot apunta que no serà una obra per a un públic desesperat...
20 de juliol de 2007
L’Entrevista: Joan Rovira i Carles Maicas, estrenen el pati de la presó com a escenari de Santes amb una obra de petit format
A les Santes.net hem volgut passar una estona en un dels assajos in situ de “Freddy”, un monòleg de l’autor cubà Abilio Estévez, que l’actor Joan Rovira, el director Carles Maicas i la regidora Montserrat Horta ens presenten en aquestes santes.
Santes.net: Uns quants trastos reciclats i un gos són l’única escenografia que envolta aquesta obra sobre un personatge obsessionat per la figura de Freddy Mercury. Perquè et vas decidir a fer aquesta obra ?
Joan Rovira: És un projecte que persegueixo des de fa temps... més de dos anys. La vaig descobrir per casualitat fullejant llibres a una llibreria, i al llegir-la, de seguida vaig decidir que la volia fer.
S.net: De fet, el títol del llibret “Ceremonias para actores desesperados” és molt suggerent per un actor, no? Ho estaves de desesperat?
J.R: Sí, em sembla que sí... (riu)
Tot i que ja havia fet un monòleg ara fa 4 anys, tenia ganes de fer alguna cosa més. Aquest però, és molt diferent, bastant més dramàtic i llarg! Dura una hora i quart!
S.net: I en aquest a més, cantes!
J. R: Sí, però a això si que hi estic acostumat. A banda de fer algun musical a la sala Cabanyes, com “Pirates”, vaig fer de cantant durant alguns anys del grup “Johnny Pappa’s”... Però en realitat no és gaire important que afini o no, en aquesta obra; l’important és el sentiment i el que representen pel personatge les cançons de Freddy Mercury.
S.net: I què representa en “Freddy” per aquest personatge?
J. R: Buff... ho és tot, un Déu... és un símbol de llibertat. Hem de pensar que l’autor és cubà ( que per cert, vaig tenir el gust de conèixer), i per tant tot el llibret gira al voltant de reflexions sobre Cuba..
S.net: I malgrat tenir l’original en castellà, la feu en català...
J.R: Exacte. El director va pensar que al tractar-se d’una obra tant dramàtica, seria més creïble pel públic si la fèiem en el nostre idioma... I per tant, com que no estava traduïda, vam encarregar-ne nosaltres la traducció a l’Helena Romero...
S.net: Com ha estat treballar amb en Maiques com a director?
J. R: Molt bo! Sens dubte amb ell l’obra ha guanyat moltíssim. Hem treballat molt cada petit fragment. El seu “fals, no et crec” m’ha obligat a treballar de valent. El resultat, però, crec que s’ho val . He après molt.
(S’apunta en Maiques)
Santes.net: Què és el que ha estat més complicat de dirigir en Joan?
Carles Maiques: Els mals vicis, em refereixo als de dicció
Joan Rovira: Sí, es veu que no sé dir “missatge” (riu)
C. M: Però el cert és que ha cregut molt en mi i en tot el que li he anat indicant en tot moment... De fet, jo ja havia fet teatre amb els seus pares! (..)
L’actor sempre té una visió molt parcial del que està passant, en canvi el director té una visió global...
J.R: Sí, de vegades a mi em pot semblar que ho he fet genial i el director em deixa anar un: “és fals, no et crec” !
S.net: Suposo que el fet que sigui una obra de petit format també fa que el tipus de treball amb l’actor sigui diferent que en una obra “coral”?
C.M: Sí, i tant! Hem treballat molt tots els detalls: les cares, expressions,... Ha estat molt laboriós, una memorització paulatina del text. L’obra l’hem anat construint, a mesura que anàvem avançant...
S.net: Et fa mal rotllo actuar en una antiga presó?
J.R: No, de cap manera i això que vaig estar-hi tancat tres dies ara ja fa uns anys! (riu).. He actuat altres cops en presons, davant de presos i sempre han sigut experiències molt positives.
S.net: La cerca d’un espai tant reduït com el pati de la presó és intencionat?
C.M: Home, realment no és una obra per grans públics.. Tot i que hi cabran 150 cadires. Si multipliquem això per 2 dies de funció i un assaig general* doncs Déu n’hi do les persones que podran veure-la... Però a més, m’agrada buscar espais insòlits. L’última obra que he dirigit (Una vida perdurable) la vam fer en una saleta de la sala Cabanyes on es juga a cartes. Després, vam innovar perquè la vam representar en el menjador de casa... Vam fer “teatre a domicili”! (riu... ) Respecte aquest pati de la presó, té una sonoritat molt bona i la seva forma semicircular afavoreix la representació. Es tracta d’un espai molt interessant.
Ja fosc, deixem que acabin l’assaig, avui interromput per la nostra curiositat. Ja falten pocs dies per les santes i per veure el Retorn de “l’home reina”... i tot apunta que no serà una obra per a un públic desesperat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada