La veu de molts

www.avui.cat

12 de juliol de 2007

Teresa Bruna

Luca Ronconi va ser el primer a portar al teatre el llibre Le silence des communistes, un relat epistolar on set cartes van i vénen entre les preguntes de Vittorio Foa, esquerrà no comunista, i les respostes de Miriam Mafai i Alfredo Reichlin, membres destacats del PCI. Es va estrenar a Torí, i el dramaturg francès Jean-Pierre Vincent en va quedar impressionat, fins a proposar-se fer la seva versió d'aquest text teatralitzable i ensenyar-lo als seus compatriotes. Va començar a treballar-ne la dramatúrgia: "Primer vaig pensar a posar les cartes en boca de comunistes francesos, però aquesta conversa aquí és impossible, el PCF no ha desaparegut del tot, encara que molts consideren que està moribund".
L'obra reflexiona sobre el silenci d'un partit amb milions de militants. ¿És que no queda res a dir sobre els seus valors, les seves esperances, els seus errors? La reflexió transporta l'espectador a la seva realitat, al capitalisme, i a qüestionar-se si aquella igualtat que proclamaven els comunistes i la suposada llibertat del capitalisme són encara vigents. Un plantejament simplista que qüestiona l'Europa d'avui, globalitzada i en davallada econòmica. Tothom pot fer seu aquest text, que entra lleuger, amb moments per al somriure.
Vincent fa una posada en escena austera -al contrari que Ronconi - i eficaç per als nostres records: una taula amb cavallets, una ampolla d'aigua, papers... Com aquelles habitacions en un pis de l'Eixample, als 70, amb l'inevitable ciclostil i pòsters. Els actors quarantegen: "Aquí m'he apropat a Ronconi. Com ell, he preferit fugir del naturalisme i posar-los més joves que en la seva edat actual, per transmetre la força de quan militaven".
Vincent no és comunista, però pertany a la generació del Maig del 68. "El PCI era un model no estalinista amb referents tan potents com Visconti, Bertolucci i Strehler, autèntics mites per a nosaltres".
Els actors interpreten les lectures com un monòleg, posant-hi totes les intencions. En acabar, la pregunta persisteix: què ha passat, doncs, amb un partit que va tenir tanta importància en la postguerra? ¿La clau està en la seva relació amb l'URSS quan buscaven la via italiana? I, sobretot, per què governa la dreta quan la gent d'esquerra viu encara i creu en els seus ideals?
Acaba l'obra i els actors també aplaudeixen. S'adrecen a un avi que es resisteix a aixecar-se: vol que els aplaudiments siguin per als actors. És Alfredo Reichlin, que ha anat a Avinyó per veure les seves cartes. Emocionant. No va poder-se escapolir de firmar les entrades i els llibrets al públic, aquests, potser sí, votants d'esquerra.