6 de juliol de 2007
Teresa Bruna
'Nord', de Céline, amb direcció de Frank Castorf, és un dels muntatges d'aquest festival d'Avinyó 2007 ANNE-CHRISTINE POUJOULAT / AFP
Arribo a la ciutat dels papes i dels ponts cap a les 9 del vespre, l'hora que França fa la digestió. Els cartells que anuncien els espectacles de l'off són arreu: als semàfors, envoltant un caixer automàtic, als senyals de trànsit. Hi ha tot un exèrcit de joves posant-ne encara. La bulliciosa plaça de l'Horloge, on hi ha l'Ajuntament, és una olla bullint. N'hi ha que encara esperen per sopar en una de les terrasses. Avinyó és aquests dies una illa a part, en la qual es va a dormir de matinada amb els carrers encara plens d'uns farandulaires no anunciats: són l'off de l'off, els espontanis. El festival encara no s'ha inaugurat oficialment i ja em topo amb Molière a la plaça dels Papes, amb un xupa-xup, badant al costat meu amb l'actuació d'un faquir clown. Estem acompanyats d'una bona rotllana. "Sou uns avançats del festival o sou aquí perquè és l'estiu?", pregunto. "És que el festival és l'estiu, aquí, Madame". El dec impressionar amb tantes bosses -encara no he arribat a la casa d'hostes- i em convida a un xupa-xup.
L'AVUI ha volgut anar al Festival d'Avinyó amb ganes d'explicar què es cou als escenaris europeus. Però una vegada aquí, i pel que he deduït de la conferència de la inauguració que va tenir lloc ahir al matí, el que he fet és matricular-me en un curset intensiu de teatre del qual intentaré prendre tots els apunts possibles per fer-vos-en partícips. Aquesta és la filosofia d'una gran trobada entre públic i artistes que compleix 60 anys. Ni gosaré discutir-ho...
Diferenciem primer la secció oficial de l'off. Mentre que l'off és una gran i atractiva fira de tots els gèneres, amb espai per al cabaret, la comèdia i tots els vessants d'un teatre popular que s'exhibeix confiant a agradar els programadors -podríem comparar-ho amb Tàrrega- la secció oficial, que aparentment seria més avantguardista, es planteja com una escola i està dissenyada perquè l'espectador hi participi com un actor més. Aquí no hi ha res a vendre. És un taller que ha funcionat al llarg de l'any per compartir ara els resultats amb un públic còmplice. L'espectador està molt per damunt d'algú de qui s'espera que compleixi les expectatives aplaudint i omplint. El públic és el festival.
La codirectora Hortense Archambault explica que s'han estat preguntant com fer teatre popular i que s'entengui com a tal: "El teatre no es té en compte, sembla que hagi de ser la televisió l'única que té el monopoli de decidir què és el que la gent busca, què és popular o no, o si els actors són coneguts o no". S'han plantejat com es pot acompanyar el públic al fons de l'obra i ho han trobat amb una experiència que s'enceta enguany: un espai on l'espectador es trobi amb els artistes i hi pugui establir un diàleg permanent, abans de les funcions. L'Escola de Belles Arts s'ha mostrat sensible a aquest esperit i ha ofert el seu espai, que funcionarà com "un laboratori de curiosos que els mestres i alumnes que hi habiten durant l'any ens ajudaran a reinventar per a les futures edicions", diu J.M. Ferrari, director de l'escola d'art.
Archambault confirma que "el festival és l'escola de tots els espectadors, pensin com pensin i vinguin d'on vinguin". I insisteix que ningú ha de tenir por a les obres. "Sí que és un laboratori de creació, però la meitat dels artistes vénen per primera vegada. No és un lloc que es nodreixi de grans noms coneguts". Amb tot, n'hi ha força, com les dues grans velles dames de l'escena francesa: Jeanne Moreau i Arianne Mnouchkine. Us els anirem recordant durant les classes-estrenes.
'Nord', de Céline, amb direcció de Frank Castorf, és un dels muntatges d'aquest festival d'Avinyó 2007 ANNE-CHRISTINE POUJOULAT / AFP
Arribo a la ciutat dels papes i dels ponts cap a les 9 del vespre, l'hora que França fa la digestió. Els cartells que anuncien els espectacles de l'off són arreu: als semàfors, envoltant un caixer automàtic, als senyals de trànsit. Hi ha tot un exèrcit de joves posant-ne encara. La bulliciosa plaça de l'Horloge, on hi ha l'Ajuntament, és una olla bullint. N'hi ha que encara esperen per sopar en una de les terrasses. Avinyó és aquests dies una illa a part, en la qual es va a dormir de matinada amb els carrers encara plens d'uns farandulaires no anunciats: són l'off de l'off, els espontanis. El festival encara no s'ha inaugurat oficialment i ja em topo amb Molière a la plaça dels Papes, amb un xupa-xup, badant al costat meu amb l'actuació d'un faquir clown. Estem acompanyats d'una bona rotllana. "Sou uns avançats del festival o sou aquí perquè és l'estiu?", pregunto. "És que el festival és l'estiu, aquí, Madame". El dec impressionar amb tantes bosses -encara no he arribat a la casa d'hostes- i em convida a un xupa-xup.
L'AVUI ha volgut anar al Festival d'Avinyó amb ganes d'explicar què es cou als escenaris europeus. Però una vegada aquí, i pel que he deduït de la conferència de la inauguració que va tenir lloc ahir al matí, el que he fet és matricular-me en un curset intensiu de teatre del qual intentaré prendre tots els apunts possibles per fer-vos-en partícips. Aquesta és la filosofia d'una gran trobada entre públic i artistes que compleix 60 anys. Ni gosaré discutir-ho...
Diferenciem primer la secció oficial de l'off. Mentre que l'off és una gran i atractiva fira de tots els gèneres, amb espai per al cabaret, la comèdia i tots els vessants d'un teatre popular que s'exhibeix confiant a agradar els programadors -podríem comparar-ho amb Tàrrega- la secció oficial, que aparentment seria més avantguardista, es planteja com una escola i està dissenyada perquè l'espectador hi participi com un actor més. Aquí no hi ha res a vendre. És un taller que ha funcionat al llarg de l'any per compartir ara els resultats amb un públic còmplice. L'espectador està molt per damunt d'algú de qui s'espera que compleixi les expectatives aplaudint i omplint. El públic és el festival.
La codirectora Hortense Archambault explica que s'han estat preguntant com fer teatre popular i que s'entengui com a tal: "El teatre no es té en compte, sembla que hagi de ser la televisió l'única que té el monopoli de decidir què és el que la gent busca, què és popular o no, o si els actors són coneguts o no". S'han plantejat com es pot acompanyar el públic al fons de l'obra i ho han trobat amb una experiència que s'enceta enguany: un espai on l'espectador es trobi amb els artistes i hi pugui establir un diàleg permanent, abans de les funcions. L'Escola de Belles Arts s'ha mostrat sensible a aquest esperit i ha ofert el seu espai, que funcionarà com "un laboratori de curiosos que els mestres i alumnes que hi habiten durant l'any ens ajudaran a reinventar per a les futures edicions", diu J.M. Ferrari, director de l'escola d'art.
Archambault confirma que "el festival és l'escola de tots els espectadors, pensin com pensin i vinguin d'on vinguin". I insisteix que ningú ha de tenir por a les obres. "Sí que és un laboratori de creació, però la meitat dels artistes vénen per primera vegada. No és un lloc que es nodreixi de grans noms coneguts". Amb tot, n'hi ha força, com les dues grans velles dames de l'escena francesa: Jeanne Moreau i Arianne Mnouchkine. Us els anirem recordant durant les classes-estrenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada