3 agost 2007
'1, 2... stress', de l'Escola de Circ Rogelio Rivel
ROGER CARDONA
Si el suport del Ple de Riure al circ català és digne d'elogi, encara ho és més que doni joc als alumnes de l'Escola Rogelio Rivel. Agraït això, cal mesurar desitjos i resultats. La proposta 1, 2... stress que, amb l'aquiescència dels seus professors, van oferir alguns alumnes i exalumnes de l'única escola catalana de circ, no reunia ni un de sol dels mínims indispensables per gosar exhibir-la en públic. Una falta absoluta de sentit del ritme, un desordre escènic enervant, uns textos (?) propis de teatre d'aficionats i uns personatges xarons a més no poder van servir de vehicle a un seguit d'exercicis circenses vàlids com a estació de pas però massa imperfectes per convertir-los en demostració pública d'un treball d'escola. De tant en tant algun tímid aplaudiment premiava l'esforç i la il·lusió dels aprenents d'artista, però l'expressió dels rostres dels espectadors reflectia desorientació, estupefacció i, en algun cas, rebuig frontal.
Malgrat la il·lusió i la bona fe d'uns i altres, em sembla un error que un festival consolidat presenti una astracanada al costat de la qual les xarlotades del Torero Bombero dels anys 60 són menja d'àngels. Estic per dir que si el bonàs d'en Rogelio hagués vist aquell nyap, l'esbroncada hauria estat d'antologia. La idea de col·laboració escola-festival és bona, però cal afinar-la encara molt. Amb il·lusió i quatre tombarelles no n'hi ha prou, per presentar-se en públic. L'art és una altra cosa. Hi ha premisses indefugibles: cal elaborar un discurs, tenir un mínim sentit de les proporcions i un cert pudor escènic, tant en la direcció com en els executants. I cal conèixer el que es programa. Darrere del monosíl·lab circ hi ha molts segles d'història, molt de rigor, molts sacrificis i molta responsabilitat. En Roger Andreu no es cansava de demostrar-ho amb el seu exemple.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 36. Divendres, 3 d'agost del 2007
Si el suport del Ple de Riure al circ català és digne d'elogi, encara ho és més que doni joc als alumnes de l'Escola Rogelio Rivel. Agraït això, cal mesurar desitjos i resultats. La proposta 1, 2... stress que, amb l'aquiescència dels seus professors, van oferir alguns alumnes i exalumnes de l'única escola catalana de circ, no reunia ni un de sol dels mínims indispensables per gosar exhibir-la en públic. Una falta absoluta de sentit del ritme, un desordre escènic enervant, uns textos (?) propis de teatre d'aficionats i uns personatges xarons a més no poder van servir de vehicle a un seguit d'exercicis circenses vàlids com a estació de pas però massa imperfectes per convertir-los en demostració pública d'un treball d'escola. De tant en tant algun tímid aplaudiment premiava l'esforç i la il·lusió dels aprenents d'artista, però l'expressió dels rostres dels espectadors reflectia desorientació, estupefacció i, en algun cas, rebuig frontal.
Malgrat la il·lusió i la bona fe d'uns i altres, em sembla un error que un festival consolidat presenti una astracanada al costat de la qual les xarlotades del Torero Bombero dels anys 60 són menja d'àngels. Estic per dir que si el bonàs d'en Rogelio hagués vist aquell nyap, l'esbroncada hauria estat d'antologia. La idea de col·laboració escola-festival és bona, però cal afinar-la encara molt. Amb il·lusió i quatre tombarelles no n'hi ha prou, per presentar-se en públic. L'art és una altra cosa. Hi ha premisses indefugibles: cal elaborar un discurs, tenir un mínim sentit de les proporcions i un cert pudor escènic, tant en la direcció com en els executants. I cal conèixer el que es programa. Darrere del monosíl·lab circ hi ha molts segles d'història, molt de rigor, molts sacrificis i molta responsabilitat. En Roger Andreu no es cansava de demostrar-ho amb el seu exemple.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 36. Divendres, 3 d'agost del 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada