13 d'agost del 2007
Comunitat Valenciana
L'opinió d'... Alfons Llorenç, periodista
Festes.org
Cada 14 i cada 15 d'agost de cada any un poble recupera la paraula i el cant. I, amb això, somou tota la geografia -de Salses a Guardamar- d'una llengua i reviu una nació. Elx canta cada estiu per tots els qui parlem les paraules perdurables del seu Misteri. La Festa d'Elx, única peça del teatre religiós medieval representada, ininterrompudament, des del segle XV, a l'interior d'un temple, reactualitza molts dels trets del què hem estat, una part del què som i algun dels símbols del què volem ser. Cada 14 i 15 d'agost, a la ciutat d'Elx, es reviscuda una pàgina de la nostra història, sempre dinàmica, i de la nostra cultura, sempre renovada.
El Misteri d'Elx ha estat notícia i tornarà a ser-ho. Parlar del Misteri, que a Elx, anomenen, ben apropiadament, La Festa, no és raonar sobre erudicions medievalistes, ni de reconstruccions arqueològiques, ni d'investigacions eruditíssimes. El Misteri, amb la seua càrrega d'història, és present i serà futur. És un bé viu. És la festa major d'una ciutat i la Festa Major d'un poble, del nostre poble. És poble i és vida.
La Marededéu d'Agost, clara marca dels Països Catalans
El mateix 15 d'agost ha sigut i és una festa cívica de primera categoria. La Marededéu d'Agost és una marca clara de la nostra nació i de la seua configuració, de l'origen dels valencians i dels mallorquins. El rei Jaume I, conqueridor, fundador de dos regnes independents i el seu repoblador i colonitzador, feia beneir les mesquites mahometanes com a esglésies cristianes dedicades a ‘Sancta Maria', i la seua ‘Sancta Maria' no podia ser altra que la de la Dormició, ja que l'església medieval commemorava la festa mariana per excel•lència el dia del seu traspàs, el seu naixement al cel, com en el cas dels demés sants i donat que el segle XIII va portar a Europa una floració ‘dormicionista' notòria. Era una corrent europea, unida a la gènesi de la ciutat, i al nostre rei li agradava profunditzar en arrels i sincronitzar amb contemporaneïtats. Amador d'amar dames, amb la Dama celestial, amb "nostra dona Sancta Maria", engendrava els regnes de Mallorques i València, assenyalant el seu començ, d'ingrés en la Història i en l'Europa que, amb el temps, ajudaríem a dissenyar i construir com a poble entre els pobles.
No crec necessari recordar que en aquell temps, la religió era la civilització i cristiandat sinònim d'Humanitat. Per això, aquestes ares consagrades a la Marededéu, reflecteixen la presència en terres que foren del Xarq-al-Andalus, d'un nou sistema cultural, vingut del Nord, seguint els camins de la Tramuntana, d'una nova llengua -la del Misteri d'Elx-, d'una nova gent -els pares del valencians actuals- i d'una nova concepció del món, tan antiga com les més antigues de la Mediterrània mar.
La Festa d'Elx troba el seu germen en aquesta innovació, en la fonamentació del poble valencià i en la llengua que, segons el cronista Ramon Muntaner va arribar a l'Elx del segle XIII, "e parlen del més bell catalanesc del món". En aquest definitiu esdeveniment històrico-cultural, en els sincretismes de mites i ritus cuits segle rere segle i en el propi dramatisme de la litúrgia cristiana, que ja havia inspirat rudiments teatrals com les Epístoles Farcides o el Cant de la Sibil•la, compartit per València, Mallorca, l'Alguer, Elna o Urgell, o en els misteris del Corpus o en els drames assumpcionistes de Santa Maria de l'Estany, La Selva i València, troba les seues fonts la Festa d'Elx.
El teatre com a via per difondre el credo
L'Església, al principi, anatemitzà el teatre per les seues evidents connexions paganes. Dels segles III i IV són el principals pamflets contra els espectacles. Però el cristianisme acabà adoptant les dramatitzacions a fi de difondre millor les zones obscures dels seus dogmes i per a impressionar els sentits dels seus fidels, catequitzant-los al mateix temps que tractava d'allunyar-los dels divertiments pagans o, simplement, profans.
Les peces de teatre religiós s'ompliren de nivells de significació i de jocs equívocs. Misteris com el d'Elx, pel fet d'escenificar un dogma, faciliten l'apropiació popular i arriben a ser ‘anti-dogmàtics'; aquell principi de fe passa a un món pròxim d'irrealitat, de ficció, d'imaginació i convida a les interpretacions, sempre lliures de les gents. El poble passa, de devot i fidel, a espectador i partícip. El temple deixa de ser lloc d'iniciats per tal de convertir-se en espai d'encontre ciutadà: l'església és carrer; la nau, pati; el presbiteri, escenari; l'altar, dormitori; res separa el drama de la funció litúrgica; l'aplaudiment és plegaria i el crit, invocació.
Confusió entre el sagrat i el profà
El món sobrenatural i el sensorial cobren el mateix interès i es confonen en una mateixa realitat. Sant Joan és, a Elx, un ‘apòstol', un personatge al si d'un argument i un conegut ciutadà. ‘La Maria' és la Maria del evangelis canònics i apòcrifs, la de les llegendes i tradicions europees, segons les quals va voler adormir-se i despertar-se a Efes, la ciutat santa d'Artemissa, la deessa sempre verge i jove -les nostres llegendes conten això mateix de la Marededéu-, al mateix temps la seua mort i el seus sofriments podrien ser els de qualsevol dona del veïnat i és, a la vegada, una protagonista d'una obra, una imatge sagrada i així mateix l'infant que la representa i que, quan no ho fa, juga o estudia i, quan cresca i siga major, potser fabrique sabates o done classes. El Misteri d'Elx confon els sants de l'altar amb els homes del carrer. No és, doncs, sorprenent que la Festa, històricament, haja tingut problemes, entropessons amb l'autoritat eclesiàstica, la qual, en molts moments, l'ha feta objecte de les seues persecucions.
El fidel espectador no veu un argument, viu el com d'una història que coneix. Tot un símptoma; a Elx mai s'ha designat amb el vocable misteri la seua Festa. I, es que el Misteri, gràcies a aqueix mateix poble, no és un conjunt de supervivències d'una època, la medieval, ja desapareguda. És la festa major de la ciutat, és una terra i una gent; és Elx. És una noticia repetida cíclicament, des de fa molt de temps i cada estiu.
És difícil trobar una peça d'orígens cultes, que generés una plasmació popular tan ampla, profunda i insistent. A la Festa d'Elx trobem maneres de la nostra millor literatura del XV, la que proporcionà a les nostres lletres un període daurat, amb una llengua que ja havia adquirit maduresa clàssica, que ja no necessitava préstecs llemosins i que ja havia passat les gran proves de Llull, Metge o Marc. El Misteri usa un català de planta valenciana culte sense deixar de ser popular.
Una festa que reafirma la personalitat d'Elx i del País Valencià
La Festa d'Elx recull constants eternes. És el fruit de molts anys i moltes persones. És l'esforç secular dels elxans per mantenir unes paraules, uns gestos, unes accions, uns càntics, uns trets, uns límits, una geografia i una configuració que manifesten, al temps que afirmen, la personalitat de la ciutat d'Elx i del poble del País Valencià.
El Misteri, festa cívica, durant anys de vexació i d'ignomínia, ha constituït l'única aparició pública, oficial, digna i solemne d'una llengua prohibida -la llengua dels valencians-, l'única manifestació plena d'una cultura marginada, que reprodueix íntegre el seu àmbit, l'única exaltació d'un poble invisibilitzat. És per això que la festa d'Elx es convertí en una insígnia de la llengua, una senyera contra el menyspreu o la persecució i en divisa de la seua unitat contra la irracionalitat. És segell del orígens del poble valencià i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d'uns països, de la resistència del poble de tot un poble front a la despersonalització imposada.
Cada agost, a Elx, mor una verge per a que visca un poble. Cada any, la Festa d'Elx reviu i fa viure.
Comunitat Valenciana
L'opinió d'... Alfons Llorenç, periodista
Festes.org
Cada 14 i cada 15 d'agost de cada any un poble recupera la paraula i el cant. I, amb això, somou tota la geografia -de Salses a Guardamar- d'una llengua i reviu una nació. Elx canta cada estiu per tots els qui parlem les paraules perdurables del seu Misteri. La Festa d'Elx, única peça del teatre religiós medieval representada, ininterrompudament, des del segle XV, a l'interior d'un temple, reactualitza molts dels trets del què hem estat, una part del què som i algun dels símbols del què volem ser. Cada 14 i 15 d'agost, a la ciutat d'Elx, es reviscuda una pàgina de la nostra història, sempre dinàmica, i de la nostra cultura, sempre renovada.
El Misteri d'Elx ha estat notícia i tornarà a ser-ho. Parlar del Misteri, que a Elx, anomenen, ben apropiadament, La Festa, no és raonar sobre erudicions medievalistes, ni de reconstruccions arqueològiques, ni d'investigacions eruditíssimes. El Misteri, amb la seua càrrega d'història, és present i serà futur. És un bé viu. És la festa major d'una ciutat i la Festa Major d'un poble, del nostre poble. És poble i és vida.
La Marededéu d'Agost, clara marca dels Països Catalans
El mateix 15 d'agost ha sigut i és una festa cívica de primera categoria. La Marededéu d'Agost és una marca clara de la nostra nació i de la seua configuració, de l'origen dels valencians i dels mallorquins. El rei Jaume I, conqueridor, fundador de dos regnes independents i el seu repoblador i colonitzador, feia beneir les mesquites mahometanes com a esglésies cristianes dedicades a ‘Sancta Maria', i la seua ‘Sancta Maria' no podia ser altra que la de la Dormició, ja que l'església medieval commemorava la festa mariana per excel•lència el dia del seu traspàs, el seu naixement al cel, com en el cas dels demés sants i donat que el segle XIII va portar a Europa una floració ‘dormicionista' notòria. Era una corrent europea, unida a la gènesi de la ciutat, i al nostre rei li agradava profunditzar en arrels i sincronitzar amb contemporaneïtats. Amador d'amar dames, amb la Dama celestial, amb "nostra dona Sancta Maria", engendrava els regnes de Mallorques i València, assenyalant el seu començ, d'ingrés en la Història i en l'Europa que, amb el temps, ajudaríem a dissenyar i construir com a poble entre els pobles.
No crec necessari recordar que en aquell temps, la religió era la civilització i cristiandat sinònim d'Humanitat. Per això, aquestes ares consagrades a la Marededéu, reflecteixen la presència en terres que foren del Xarq-al-Andalus, d'un nou sistema cultural, vingut del Nord, seguint els camins de la Tramuntana, d'una nova llengua -la del Misteri d'Elx-, d'una nova gent -els pares del valencians actuals- i d'una nova concepció del món, tan antiga com les més antigues de la Mediterrània mar.
La Festa d'Elx troba el seu germen en aquesta innovació, en la fonamentació del poble valencià i en la llengua que, segons el cronista Ramon Muntaner va arribar a l'Elx del segle XIII, "e parlen del més bell catalanesc del món". En aquest definitiu esdeveniment històrico-cultural, en els sincretismes de mites i ritus cuits segle rere segle i en el propi dramatisme de la litúrgia cristiana, que ja havia inspirat rudiments teatrals com les Epístoles Farcides o el Cant de la Sibil•la, compartit per València, Mallorca, l'Alguer, Elna o Urgell, o en els misteris del Corpus o en els drames assumpcionistes de Santa Maria de l'Estany, La Selva i València, troba les seues fonts la Festa d'Elx.
El teatre com a via per difondre el credo
L'Església, al principi, anatemitzà el teatre per les seues evidents connexions paganes. Dels segles III i IV són el principals pamflets contra els espectacles. Però el cristianisme acabà adoptant les dramatitzacions a fi de difondre millor les zones obscures dels seus dogmes i per a impressionar els sentits dels seus fidels, catequitzant-los al mateix temps que tractava d'allunyar-los dels divertiments pagans o, simplement, profans.
Les peces de teatre religiós s'ompliren de nivells de significació i de jocs equívocs. Misteris com el d'Elx, pel fet d'escenificar un dogma, faciliten l'apropiació popular i arriben a ser ‘anti-dogmàtics'; aquell principi de fe passa a un món pròxim d'irrealitat, de ficció, d'imaginació i convida a les interpretacions, sempre lliures de les gents. El poble passa, de devot i fidel, a espectador i partícip. El temple deixa de ser lloc d'iniciats per tal de convertir-se en espai d'encontre ciutadà: l'església és carrer; la nau, pati; el presbiteri, escenari; l'altar, dormitori; res separa el drama de la funció litúrgica; l'aplaudiment és plegaria i el crit, invocació.
Confusió entre el sagrat i el profà
El món sobrenatural i el sensorial cobren el mateix interès i es confonen en una mateixa realitat. Sant Joan és, a Elx, un ‘apòstol', un personatge al si d'un argument i un conegut ciutadà. ‘La Maria' és la Maria del evangelis canònics i apòcrifs, la de les llegendes i tradicions europees, segons les quals va voler adormir-se i despertar-se a Efes, la ciutat santa d'Artemissa, la deessa sempre verge i jove -les nostres llegendes conten això mateix de la Marededéu-, al mateix temps la seua mort i el seus sofriments podrien ser els de qualsevol dona del veïnat i és, a la vegada, una protagonista d'una obra, una imatge sagrada i així mateix l'infant que la representa i que, quan no ho fa, juga o estudia i, quan cresca i siga major, potser fabrique sabates o done classes. El Misteri d'Elx confon els sants de l'altar amb els homes del carrer. No és, doncs, sorprenent que la Festa, històricament, haja tingut problemes, entropessons amb l'autoritat eclesiàstica, la qual, en molts moments, l'ha feta objecte de les seues persecucions.
El fidel espectador no veu un argument, viu el com d'una història que coneix. Tot un símptoma; a Elx mai s'ha designat amb el vocable misteri la seua Festa. I, es que el Misteri, gràcies a aqueix mateix poble, no és un conjunt de supervivències d'una època, la medieval, ja desapareguda. És la festa major de la ciutat, és una terra i una gent; és Elx. És una noticia repetida cíclicament, des de fa molt de temps i cada estiu.
És difícil trobar una peça d'orígens cultes, que generés una plasmació popular tan ampla, profunda i insistent. A la Festa d'Elx trobem maneres de la nostra millor literatura del XV, la que proporcionà a les nostres lletres un període daurat, amb una llengua que ja havia adquirit maduresa clàssica, que ja no necessitava préstecs llemosins i que ja havia passat les gran proves de Llull, Metge o Marc. El Misteri usa un català de planta valenciana culte sense deixar de ser popular.
Una festa que reafirma la personalitat d'Elx i del País Valencià
La Festa d'Elx recull constants eternes. És el fruit de molts anys i moltes persones. És l'esforç secular dels elxans per mantenir unes paraules, uns gestos, unes accions, uns càntics, uns trets, uns límits, una geografia i una configuració que manifesten, al temps que afirmen, la personalitat de la ciutat d'Elx i del poble del País Valencià.
El Misteri, festa cívica, durant anys de vexació i d'ignomínia, ha constituït l'única aparició pública, oficial, digna i solemne d'una llengua prohibida -la llengua dels valencians-, l'única manifestació plena d'una cultura marginada, que reprodueix íntegre el seu àmbit, l'única exaltació d'un poble invisibilitzat. És per això que la festa d'Elx es convertí en una insígnia de la llengua, una senyera contra el menyspreu o la persecució i en divisa de la seua unitat contra la irracionalitat. És segell del orígens del poble valencià i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d'uns països, de la resistència del poble de tot un poble front a la despersonalització imposada.
Cada agost, a Elx, mor una verge per a que visca un poble. Cada any, la Festa d'Elx reviu i fa viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada