Els 'greatest hits' de Shakespeare, revisats per Sergi López al Teatre Lliure

publicat per

www.ara.cat

5 de maig de 2015

Jordi Nopca

L'actor va oferir ahir una única lectura dramatitzada amb fragments de 'Hamlet', 'La tempesta' i 'El mercader de Venècia', entre altres

Des d'una cadira d'oficinista, a pocs centímetres del portàtil, Jorge Picó presentava ahir una nova sessió del cicle 'Fora d'hores'. La premissa de la lectura de Sergi López –estrenada el 2013 al Temporada Alta– era la troballa, en ple festival de Benicàssim, d'un telèfon amb una 'playlist' titulada 'Els meus moments estranys preferits de Shakespeare', poques setmanes després de la cerimònia de proclamació de Felip VI. L'ham monàrquic, exemplificat amb la menció al nou rei, va donar pas a l'enfilall de 'greatest hits' del dramaturg anglès, declamats per López des d'una altra taula d'oficina.

Va arrencar amb el primer cor d''Enric V' –“Ah, qui tingués una Musa de foc que s'alcés fins al cel més fulgurant de la imaginació”– abans d'instal·lar-se a la república d''El mercader de Venècia'. Sergi 'Pòrcia' López deia: “En els seus bons moments és una mica pitjor que un home, i quan està pitjor és una mica millor que una bèstia”. Després d'una tria d''Otel·lo' lleugerament desencertada, el públic es va endinsar en 'Hamlet' amb complicitat, primer pel transformisme en la mare del rei –“Tot el que és viu ha de morir, només passem per la vida de camí a l'eternitat”–, i després pels petits canvis en el monòleg de 'Ser o no ser', convertit en una carta adreçada en castellà a Felip VI, amb mencions al Tribunal Constitucional, als desallotjaments i a tantes altres precarietats del context actual.

Després d'una altra magnífica interpretació de 'La tempesta' va arribar el fragment més obertament hilarant de la nit: el diàleg entre quatre dels militars d''Enric V', cadascun amb un accent peninsular diferent. Una altra versió de 'Ser o no ser', ara en català, va donar pas al lament trist de 'Ricard II'. El periple, intens i ben executat, de 'Shakespeare a Benicàssim', va acabar amb l'elegíac –però no desesperançat– 'Sonet XV'.