publict per
En aquesta carta oberta als arquitectes del concurs de
l’Artesà d’El Prat, els membres del grup de recerca de l’Observatori d’Espais
Escènics volem afegir algunes consideracions i suggeriments al procés endegat.
A parer nostre, la qüestió principal i anterior a la solució arquitectònica és
saber en què es vol transformar i per a què ha de servir l’Artesà.
Salvem l’Artesà! es proclamava des de les pàgines del
periòdic Delta l’any 1982. Més de trenta anys després, cal proposar-se de nou
salvar l’Artesà. Però ja no només salvar-lo del tancament a què està condemnat
des de fa una colla anys, o de la ruïna material, o de la infrautilització.
Cal, sobretot, salvar-lo de solucions irreflexives i de receptes
estandarditzades que no tinguin en compte les necessitats reals del municipi,
dels seus veïns, i dels creadors i artistes que en el futur poden utilitzar els
espais de l’equipament, una vegada aquest hagi estat transformat, reobert i
reactivat.
Si al Prat ja hi ha el novíssim i majestuós Espai Cultural
Cèntric (300 localitats), el teatre Modern (400 localitats), la Torre Balcells
i els Centres Cívics Sant Jordi Ribera Baixa i Jardins de la Pau (de 100 a 120
localitats cadascun), quin hauria de ser el rol d’una “gran sala teatral” al
municipi? Més si tenim en compte la proximitat d’altres grans infraestructures
de la zona (L’Atrium de Viladecans, sense anar més lluny) i una realitat
metropolitana que fa propera la diversitat teatral de Barcelona i altres pobles
veïns. Els pratencs i les pratenques ja tenen butaques a la seva disposició, i
gaudeixen d’una xarxa més que suficient
d’espais escènics convencionals.
Ara és un bon moment perquè els polítics demostrin seny i
visió a llarg termini, els arquitectes treballin amb humilitat i sensibilitat,
els veïns reivindiquin -com ho han estat fent- un espai veritablement útil i
obert a la ciutadania, i les gents de l’art i del teatre d’El Prat i d’arreu
disposin d’un espai eficient i amb projecció. Un espai capaç d’acollir tallers,
trobades, assajos, treballs en procés, residències artístiques, cursos, balls,
tot tipus d’arts escèniques… i no només el típic “bolo” de l’espectacle de torn
en gira, que una vegada representat tornarà a deixar el teatre buit i solitari
fins al cap d’una setmana o quinze dies… Representar “La extraña pareja” pot
estar bé, però acontentar-se amb això seria una llàstima.
Més enllà dels exemples que es puguin buscar, de les
reformes correctíssimes però sovint massa rígides que es puguin prendre com a
model (pensem en el teatre de l’Ateneu d’Igualada, o en La Massa de Vilassar),
o de les recomanacions generals i descontextualitzades del Pla d’Equipaments
Culturals de Catalunya 2010-2020, volem recordar, o donar a conèixer, a
arquitectes i gestors municipals, l’extraordinària vitalitat, utilitat i
originalitat de teatres com les Bouffes du Nord a París, la Cartoucherie a
Vincennes, el projecte de la nova Sala Beckett al Poblenou, l’Antic Teatre al
barri barceloní de Sant Pere. Uns exemples que ens semblen lloables,
sostenibles i d’èxit a tots nivells (artístic, arquitectònic, econòmic i
social), amb l’arquitectura basada en l’espai buit, la posada en valor del
patrimoni i la pàtina del temps, l’estratègia projectual puntual i poc vistosa,
la decisió del reciclatge i la reutilització imaginativa i no sotmesa a
l’estadística o la normativa. Uns plantejaments que defugien els pressupostos
desorbitats, la iconicitat i la monumentalitat, tant com les solucions
tipificades, els programes funcionals restrictius i la preeminència de la
tecnologia sobre la qualitat espacial.
Com a “observadors” i investigadors de les relacions del fet
escènic amb l’arquitectura i l’urbanisme, des de fa una bona colla d’anys els
membres de l’Observatori d’Espais Escènics ens hem anat trobant amb casos de
teatres amb dissenys extraordinaris però abocats a una existència lamentable:
equipaments esplèndids i cars, que acullen un programa artístic exigu,
quantitativament i qualitativa. Arquitectures d’impacte, que amb el temps
acaben esdevenint edificis tristos i solitaris. Teatres que, quan acullen un
espectacle, sovint es veuen constrets a una disposició espacial rígida, amb
relacions inamovibles i poc imaginatives del públic i de l’escena. Són casos
que fan palesa, com deia l’Antoine Vitez en un cèlebre article, la dictadura de
l’edifici teatral, enfrontada a les infinites possibilitats que un “refugi”
podria oferir al fet escènic.
L’Artesà era tot un edifici teatral, tant bell com rotund,
que a causa de les conjuntures en què s’ha anat veient immers, ara potser es
podria tractar com un refugi que, alliberat de les restriccions anteriors,
s’obrís a tot tipus de possibilitats. ¿Cal enderrocar i restituir elements i
volums de l’edifici original -tal com proposen els estudis de l’Ajuntament,
rebatuts en alguns punts pels Amics d’El Prat- per tal de cercar altra vegada una
flamant “sala a la italiana”, o sigui un espai tradicional d’exhibició
d’espectacles? ¿No hi ha solucions més
imaginatives, menys trillades i costoses, més estratègiques? Solucions basades
en el respecte i la transformació patrimonial, defugint tant dels
posicionaments conservadors, com de la rauxa arquitectònica, per tal de
reactivar uns espais significatius on també la formació, l’experiment, l’assaig
i la multidisciplinarietat serien benvingudes. No en un suport restrictiu i
fixe, sinó en un marc permeable i flexible que tindria com a base material el
valuós edifici de l’Artesà.
L’arquitectura és important, però el realment imprescindible
és l’activitat creativa que hi té lloc, tal com va demostrar la gent del Teatre
Lliure fa quaranta anys, en instal·lar-se a l’humil teatre d’una cooperativa
del barri de Gràcia de Barcelona. Era Fabià Puigserver qui demanava espais que
“puguin transformar-se cada vegada segons el color del projecte, i amb la
mesura artesanal necessària es pugui treballar la seva funció cultural. Un
espai teatral no és només un àmbit arquitectònic estructurat i fàcilment
definible en metres, superfícies, alçades i capacitats. És també i per damunt
de tot un espai de somni indefinit, perdut en el temps”.
¿És molt ingenu demanar que el teatre, el lloc teatral, no
només representi ficcions, sinó que també sigui lloc de treball i d’experiment,
i a més presenti totes les manifestacions culturals i socials dels pratencs i
les pratenques? I ja que parlem del teatre de L’Artesà, ens sembla oportú citar
un mestre de l’artesania teatral, el director Oriol Broggi, qui al seu text
“Per un teatre artesanal” plantejava una demanda que sembla elemental però
amaga tot un repte: “El nostre ofici,
actualment, continua sent necessari i ha de ser alegre, fresc,
esperançat i, sobretot, esperançador. És moment de crisi, i potser toca
recuperar alguna cosa de l’essència del teatre, la idea que només amb tres
persones i un parell de fustes ja es pot fer bon teatre. Cal confiar també en
els gestors i polítics culturals, cal donar-los un vot de confiança, i comptar
que finalment seran ells els qui decidiran com optimitzar els recursos que hi
ha, pensant (esperem) en la importància del contingut de la cultura (també en
temps de crisi)”.
Com deia un bon arquitecte, José Antonio Coderch de
Setmenat: no són genis el que necessitem ara, sinó seny, sensibilitat i
imaginació. Així sí que salvarem l’Artesà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada