27 de juliol de 2007
Hermann Bonnín va fundar amb Hausson l'Espai Brossa
JORDI GARCIA
Era de justícia esmentar com a mínim aquests noms per fer evident la profunditat de l'error d'aquells que han negat el teatre brossià. Però per damunt de tot cal esmentar Hermann Bonnín, que des de 1971 recolza la poesia escènica de Brossa i que va fundar fa deu anys amb Hausson el teatret que duu el nom de l'autor de Poesia rasa. A l'Espai Brossa, efectivament, s'ha fet possible una bona colla de muntatges de Brossa amb estètiques i propostes diferents amb el propòsit de demostrar-ne la viabilitat. Resulta sorprenent que el TNC encara tingui les portes tancades a aquest director i a altres com per exemple Ricard Salvat.
Dit això, caldria aclarir un malentès recurrent: el teatre de Brossa no és l'única dramatúrgia possible, ni és aquella en què necessàriament ens hem de sentir més implicats. Sí que és, però, l'aventura escènica catalana més personal i articulada de la segona meitat del segle XX, raó que sembla suficient per no negar-la ni impedir-ne la difusió.
Era de justícia esmentar com a mínim aquests noms per fer evident la profunditat de l'error d'aquells que han negat el teatre brossià. Però per damunt de tot cal esmentar Hermann Bonnín, que des de 1971 recolza la poesia escènica de Brossa i que va fundar fa deu anys amb Hausson el teatret que duu el nom de l'autor de Poesia rasa. A l'Espai Brossa, efectivament, s'ha fet possible una bona colla de muntatges de Brossa amb estètiques i propostes diferents amb el propòsit de demostrar-ne la viabilitat. Resulta sorprenent que el TNC encara tingui les portes tancades a aquest director i a altres com per exemple Ricard Salvat.
Dit això, caldria aclarir un malentès recurrent: el teatre de Brossa no és l'única dramatúrgia possible, ni és aquella en què necessàriament ens hem de sentir més implicats. Sí que és, però, l'aventura escènica catalana més personal i articulada de la segona meitat del segle XX, raó que sembla suficient per no negar-la ni impedir-ne la difusió.
El teatre català d'aquest període no s'entén sense Brossa i que no s'hagi estrenat normalment només pot ser entès des de la anormalitat política i cultural que hem viscut. Negar-ne la validesa és equivalent a negar les aportacions de Meierhold, de Virgilio Piñeira, de Beckett, Ionesco, Adamov, Mrozek o Pinter, sense que això suposi que Brossa hagi de ser llegit des de paràmetres absurdistes. Cap d'aquests noms no són campions de la taquilla, però no se'ls ha negat el pa i la sal com a Brossa.
Finalment el TNC rectifica. Molt bé, però encara els queda feina pendent en l'assumpció de les obligacions d'un teatre públic pagat amb diners de tots i que, a més, duu el mot nacional en el nom. Un teatre nacional, es gestioni com es gestioni, no pot pensar únicament des de la taquilla, no pot reescriure la pròpia història, no pot tenir preferències personals ni pot negar el que és evident. Esperem que aviat arribi l'hora de Palau i Fabre i de Pedrolo.
Finalment el TNC rectifica. Molt bé, però encara els queda feina pendent en l'assumpció de les obligacions d'un teatre públic pagat amb diners de tots i que, a més, duu el mot nacional en el nom. Un teatre nacional, es gestioni com es gestioni, no pot pensar únicament des de la taquilla, no pot reescriure la pròpia història, no pot tenir preferències personals ni pot negar el que és evident. Esperem que aviat arribi l'hora de Palau i Fabre i de Pedrolo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada