El previsible triomf d’una peça ben feta

www.totmataro.cat

27 de febrer de 2007

Visitando al Sr. Green’ al Teatre Monumental
Comas Soler Cultura

Qui ha dit que el teatre comercial no pot tenir qualitat? Els sis-cents mataronins que van assistir divendres passat al Monumental poden donar fe de la falsedat d’aquesta asserció infundada. S’hi presentava ‘Visitando al Sr. Green’, la comèdia dramàtica que Juan Echanove ha triat per tastar per primer cop la feina de director. Una obra d’èxit, per ben feta. Molt ben feta.

El diàleg pot més que la intolerància

El seu autor, l’americà Jeff Baron, la va estrenar fa deu anys a Nova York i ja ha estat traduïda a més de vint idiomes i se n’han fet prop de tres-cents muntatges diferents arreu del món. L’obra ens explica el lligam que s’estableix entre un vell jueu ultraortodox que viu sol des de la mort de la seva dona i un jove triomfador, també jueu, que ha de viure la seva homosexualitat d’amagat. Aquest, que ha atropellat el Sr. Green, ha estat condemnat a visitar-lo i assistir-lo dues hores setmanals durant sis mesos. Al llarg de nou d’aquestes visites som testimonis de com la relació entre ells dos aconsegueix remoure prejudicis. Sobretot del vell, a qui la intransigència havia portat a repudiar la pròpia filla pel fet d’haver-se casat amb un no-jueu. El final feliç, que es veu a venir d’una hora lluny, rubrica un argument enginyat expressament per agradar a tothom i per extreure’n un corol·lari beatífic, com si fos la moralitat d’una faula: que el diàleg supera la intolerància, ja que fa possible la comprensió entre dues realitats inicialment confrontades.

Direcció encertada, interpretació lluïda

Aquestes servituds de guió, però, no perjudiquen en absolut l’eficàcia d’una trama molt ben construïda que tot i ser contemporània té reminiscències de les peces ben fetes que van caracteritzar l’escena teatral europea del vuitcents, confegides a base de pulcritud formal i de temàtica benpensant. En la seva posada en escena Juan Echanove ha encertat a contenir el desenvolupament de l’obra i a evitar que es decantés pel pendent de l’excés sentimental. També ha dirigit apropiadament i ha fet lluir la interpretació que en fan Juan José Otegui i Pere Ponce, que és molt correcta, malgrat algun moment de propensió hiperbòlica. L’escenografia d’aparença realista que ha dissenyat Ana Garay és potser massa enrevessada, però serveix amb eficàcia a l’acció dramàtica i combina bé amb una il·luminació signada per Juan Gómez Cornejo que va passant de les penombres inicials a una gradual accentuació de la claror com a subratllat al·legòric del satisfactori progrés que va fent l’argument.
Amb tots aquest elements de qualitat posats per Echanove al servei de la complaença de gustos, pensaments i estómacs d’un ampli espectre d’espectadors és fàcil preveure que la representació es clourà amb un entusiàstic esclat d’aplaudiments. Tant i més si es fa al Teatre Monumental, on la benignitat del públic és proverbial.