11 de març de 2007
El TNC estrena dimecres 'Tornar a casa': serà la primera representació d'un autor molt lligat a Barcelona que fa temporada a la ciutat des que li van concedir el Nobel
pinter torna a casa (I)
Carme Portacelli
Vaig muntar El muntaplats de Pinter el 1987. Acabava d'arribar de París, on hi havia estat 10 mesos amb una beca que havia demanat a l'ambaixada francesa. A la tornada, en Fabià Puigserver em va dir que volia que fes un muntatge al Lliure. Li vaig presentar dos textos que havien caigut a les meves mans durant aquesta estada a París. Li van agradar, però em va dir que pensava que havia de buscar un text que caminés sol, que no em fiqués en embolics amb un text complicat, que en triés un que fos bo ja d'entrada i que em permetés fer el que jo volia fer.
Vaig anar a casa meva i vaig començar a mirar coses, a pensar què era el que tenia ganes de fer. I vaig veure la llum: Pinter i, concretament, El muntaplats. Li vaig dir immediatament; només hi havia un problema: l'obra durava 25 minuts. Immediatament Fabià va tenir una idea fantàstica: Espectacle Pinter. Dues obres de l'autor dirigides per dos joves directors en un sol espectacle. I així va néixer el projecte Pinter del Lliure del 87.
Quan agafo un text és inevitable omplir els personatges de les meves experiències vitals, de la meva manera de veure la vida. Sense això no podria entendre les coses que faig, no sabria esbrinar què vull dir amb tot aquest material que tinc al davant.
Em queda lluny a hores d'ara aquell muntatge, però hi ha coses que no he pogut oblidar del procés de treball, del procés de comprensió i creació d'aquest muntatge. De fet és un text que sovint poso com a exercici als meus alumnes de direcció d'actors, perquè és extraordinari el recorregut intern dels personatges malgrat els silencis als quals ells mateixos se sotmeten. Dos personatges que es troben en una situació normal per a ells, una situació que es va fent absurda al llarg de l'obra. Tot allò que sembla un joc, amaga la realitat més bèstia.
El muntaplats, un aparell sense cara, sense identitat aparent, però que ve de dalt, d'algun lloc que ells desconeixen, posa Ben i Gus en una situació límit. Mentre esperen cadascú té el seu rol, es tracten des d'aquest rol i punt, tot està clar. L'arribada de l'element exterior trastoca aquesta situació. Els personatges estan obligats a entrar en un joc malgrat que el joc no existeix. Aquest poder és desconegut, força els personatge a triar el seu propi destí però sota el seu peu.
És impressionant veure el retrat humà d'aquests dos matons a sou. La seva relació, com manipula el més feble perquè és l'única manera de fer-se notar; com s'amaga de la realitat el més fort per continuar sent-ho. Tot això es desprèn del llenguatge de Pinter. Com explica la influència d'aquesta mena de poder en els éssers humans, com decideix aquest poder sobre les pròpies vides, com juga amb els seus sentiments un muntaplats pel sol fet que la vida d'aquests homes és tan precària, tan dependent, que no poden fer res més que doblegar-se traient el pitjor d'ells.
El 2001 vaig muntar Els vells temps. Una altra joia. Jo feia remarcar als actors les pauses pinterianes. Són moments que els personatges necessiten per encaixar allò que acaben de sentir, per no expressar el que els ha passat, i moments que necessiten per preparar l'artilleria per destruir l'altre a la mínima que puguin i gairebé mai directament.
Les relacions humanes en les obres de Pinter són riquíssimes. Inseguretats, autodefensa, rancúnia, revenja..., totes aquelles armes que s'han d'utilitzar per poder matar aquell que hagi tocat mínimament la pròpia imatge. Però Pinter no es queda només en la capa personal, individual. Ell retrata la societat, una societat burgesa que defensa la pròpia imatge a cops d'ironia, a cops de venjança, una societat que no sap viure sense que hi hagi dominadors o, almenys, lluitadors pel poder.
En el seu discurs del dia mundial del teatre, Pinter va parlar del seu compromís amb el món. Jo crec que Pinter és intel·ligent, subtil, té sentit de l'humor, no té pietat amb l'ésser humà. És un gran creador que ha influït molt en la literatura dramàtica de la nostra era.
pinter torna a casa (I)
Carme Portacelli
Vaig muntar El muntaplats de Pinter el 1987. Acabava d'arribar de París, on hi havia estat 10 mesos amb una beca que havia demanat a l'ambaixada francesa. A la tornada, en Fabià Puigserver em va dir que volia que fes un muntatge al Lliure. Li vaig presentar dos textos que havien caigut a les meves mans durant aquesta estada a París. Li van agradar, però em va dir que pensava que havia de buscar un text que caminés sol, que no em fiqués en embolics amb un text complicat, que en triés un que fos bo ja d'entrada i que em permetés fer el que jo volia fer.
Vaig anar a casa meva i vaig començar a mirar coses, a pensar què era el que tenia ganes de fer. I vaig veure la llum: Pinter i, concretament, El muntaplats. Li vaig dir immediatament; només hi havia un problema: l'obra durava 25 minuts. Immediatament Fabià va tenir una idea fantàstica: Espectacle Pinter. Dues obres de l'autor dirigides per dos joves directors en un sol espectacle. I així va néixer el projecte Pinter del Lliure del 87.
Quan agafo un text és inevitable omplir els personatges de les meves experiències vitals, de la meva manera de veure la vida. Sense això no podria entendre les coses que faig, no sabria esbrinar què vull dir amb tot aquest material que tinc al davant.
Em queda lluny a hores d'ara aquell muntatge, però hi ha coses que no he pogut oblidar del procés de treball, del procés de comprensió i creació d'aquest muntatge. De fet és un text que sovint poso com a exercici als meus alumnes de direcció d'actors, perquè és extraordinari el recorregut intern dels personatges malgrat els silencis als quals ells mateixos se sotmeten. Dos personatges que es troben en una situació normal per a ells, una situació que es va fent absurda al llarg de l'obra. Tot allò que sembla un joc, amaga la realitat més bèstia.
El muntaplats, un aparell sense cara, sense identitat aparent, però que ve de dalt, d'algun lloc que ells desconeixen, posa Ben i Gus en una situació límit. Mentre esperen cadascú té el seu rol, es tracten des d'aquest rol i punt, tot està clar. L'arribada de l'element exterior trastoca aquesta situació. Els personatges estan obligats a entrar en un joc malgrat que el joc no existeix. Aquest poder és desconegut, força els personatge a triar el seu propi destí però sota el seu peu.
És impressionant veure el retrat humà d'aquests dos matons a sou. La seva relació, com manipula el més feble perquè és l'única manera de fer-se notar; com s'amaga de la realitat el més fort per continuar sent-ho. Tot això es desprèn del llenguatge de Pinter. Com explica la influència d'aquesta mena de poder en els éssers humans, com decideix aquest poder sobre les pròpies vides, com juga amb els seus sentiments un muntaplats pel sol fet que la vida d'aquests homes és tan precària, tan dependent, que no poden fer res més que doblegar-se traient el pitjor d'ells.
El 2001 vaig muntar Els vells temps. Una altra joia. Jo feia remarcar als actors les pauses pinterianes. Són moments que els personatges necessiten per encaixar allò que acaben de sentir, per no expressar el que els ha passat, i moments que necessiten per preparar l'artilleria per destruir l'altre a la mínima que puguin i gairebé mai directament.
Les relacions humanes en les obres de Pinter són riquíssimes. Inseguretats, autodefensa, rancúnia, revenja..., totes aquelles armes que s'han d'utilitzar per poder matar aquell que hagi tocat mínimament la pròpia imatge. Però Pinter no es queda només en la capa personal, individual. Ell retrata la societat, una societat burgesa que defensa la pròpia imatge a cops d'ironia, a cops de venjança, una societat que no sap viure sense que hi hagi dominadors o, almenys, lluitadors pel poder.
En el seu discurs del dia mundial del teatre, Pinter va parlar del seu compromís amb el món. Jo crec que Pinter és intel·ligent, subtil, té sentit de l'humor, no té pietat amb l'ésser humà. És un gran creador que ha influït molt en la literatura dramàtica de la nostra era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada