19 de març de 2007
Decepcionant retorn teatral a París de l'actriu Charlotte Rampling, protagonista de 'La dansa de la mort', de Strindberg
Àlex Vicente
Quatre anys després del seu debut teatral a París, l'actriu britànica Charlotte Rampling torna a l'escenari per interpretar una de les amargues heroïnes d'August Strindberg: la protagonista de La dansa de la mort, una de les peces més representades i discutides del dramaturg suec. Rampling, educada a Versalles i francesa d'adopció, es fica a la pell d'Alice, la dona indomable de l'irascible capità amb qui ha compartit 25 anys de vida matrimonial. L'arribada de Kurt, un vell amic, desencadena un joc d'autodestrucció conjugal amb conseqüències tràgiques que permet que Rampling desplegui el seu talent per interpretar un rol del qual ja és tota una especialista: el de dona madura, insatisfeta i cínica, a qui "ja li ha passat l'edat de ballar", com Strindberg fa dir a un personatge. Una burgesa tan decadent com l'exclusiu Théâtre de la Madeleine de París, on es representa la peça.
Rampling, de vellut vermell, domina el registre sàdic i dispara dards verbals de forma impecable. El temps ha donat a l'actriu una mena de rictus tràgic que, combinat amb la seva mirada blava i un cert to burleta, fa que el personatge li escaigui a la perfecció. No obstant, Rampling sembla abusar de recursos ja utilitzats als seus últims rols al cinema: l'esposa desconcertada de Bajo la arena o la turista sexual d'Hacia el sur, dirigides per joves realitzadors francesos que han aconseguit ressuscitar una carrera en hores baixes. "Sempre prefereixo fer de dolenta que de Mary Poppins", es justifica Rampling.
Text misogin
L'actriu s'enfronta a un text clarament misogin, on Alice sembla la responsable de tots els mals. "La dona no és més que un complement de l'home", va escriure Strindberg el 1895. Segons alguns, el seu odi irracional responia a una generalització inadequada amb arrel biogràfica. L'autor va estar casat amb una actriu bisexual que el va enganyar repetidament abans d'abandonar-lo i de fer pública la mida (reduïda) del seu membre viril. El text li passa factura sostenint que, abans de casar-se amb el capità, Alice va viure una mediocre carrera d'actriu.
Tot i que les seves afirmacions el converteixin en qualsevol cosa menys en simpàtic, Strindberg és un autor molt estimat a França. L'hivern passat es representaven a París cinc muntatges seus simultàniament. La dansa de la mort, obra clau de la seva fase expressionista, encara és recordada per un muntatge del 1984 de Claude Chabrol, un altre amant de les petites misèries de la burgesia. Els precedents obligaven Rampling i el director francoalemany Hans Peter Cloos a un resultat que estigués a l'altura per deixar una mínima petjada.
Les conclusions són irregulars. Els retrets a foc ràpid executats per Rampling il·luminen una primera part en forma de comèdia negra, impregnada d'un cert esperit de pel·lícula de Bergman. En canvi, la decisió d'afegir-hi un segon acte innecessari, representat molt poques vegades, desvirtua el resultat final. Les últimes escenes adopten l'aspecte de tragèdia grega poc convincent, amb una pluja final que pretén ser una espectacular metàfora del deus ex machina, però que acaba caient sense cap màgia ni poesia.
El muntatge, amb una escenografia inerta, un mal ús de l'el·lipsi temporal i poca traça a l'hora d'explorar les arestes dels protagonistes, no aconsegueix aproximar-se al grau de complexitat que Strindberg va imprimir als seus personatges.
L'actriu s'enfronta a un text clarament misogin, on Alice sembla la responsable de tots els mals. "La dona no és més que un complement de l'home", va escriure Strindberg el 1895. Segons alguns, el seu odi irracional responia a una generalització inadequada amb arrel biogràfica. L'autor va estar casat amb una actriu bisexual que el va enganyar repetidament abans d'abandonar-lo i de fer pública la mida (reduïda) del seu membre viril. El text li passa factura sostenint que, abans de casar-se amb el capità, Alice va viure una mediocre carrera d'actriu.
Tot i que les seves afirmacions el converteixin en qualsevol cosa menys en simpàtic, Strindberg és un autor molt estimat a França. L'hivern passat es representaven a París cinc muntatges seus simultàniament. La dansa de la mort, obra clau de la seva fase expressionista, encara és recordada per un muntatge del 1984 de Claude Chabrol, un altre amant de les petites misèries de la burgesia. Els precedents obligaven Rampling i el director francoalemany Hans Peter Cloos a un resultat que estigués a l'altura per deixar una mínima petjada.
Les conclusions són irregulars. Els retrets a foc ràpid executats per Rampling il·luminen una primera part en forma de comèdia negra, impregnada d'un cert esperit de pel·lícula de Bergman. En canvi, la decisió d'afegir-hi un segon acte innecessari, representat molt poques vegades, desvirtua el resultat final. Les últimes escenes adopten l'aspecte de tragèdia grega poc convincent, amb una pluja final que pretén ser una espectacular metàfora del deus ex machina, però que acaba caient sense cap màgia ni poesia.
El muntatge, amb una escenografia inerta, un mal ús de l'el·lipsi temporal i poca traça a l'hora d'explorar les arestes dels protagonistes, no aconsegueix aproximar-se al grau de complexitat que Strindberg va imprimir als seus personatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada