12 de març de 2007
La dramatúrgia de Pinter es troba entre l'absurd i el postnaturalisme, i té la valentia d'enfrontar-se amb els poderosos
pinter torna a casa (ii)
Ricard Salvat
Harold Pinter, al National Student Drama Festival de Bristol (1962), acabà el discurs dient que escriure obres li resultava una tasca extremadament difícil. Aleshores havia estrenat nou obres i deia que cada una havia constituït "un tipus diferent de fracàs". Això el duia a posar-se a escriure immediatament la següent. Acabà la xerrada d'una forma molt reveladora del que és la seva obra. Cità l'inici de L'innombrable, de Samuel Beckett: "El fet semblava ser, si en la meva situació hom pot parlar de fets, no solament que hauré de parlar de coses de les quals no puc parlar, sinó que a més la qual cosa és més interessant, sinó que a més jo, la qual cosa és si fos possible encara més interessant, que jo hauré de, me n'he oblidat, no importa".
Partint de Beckett, sense oblidar mai Kafka i passant per Dylan Thomas i sobretot James Joyce, Pinter ha anat creant una dramatúrgia i ha definit un diàleg molt propi i personal. Ann Lecercle ha qualificat el seu teatre com a dramatúrgia de l'Innombrable, i el seu diàleg és tan personal que ja tothom el denomina pinterià. Diàleg sovint caricaturitzat i molt copiat. Aquesta denominació ve a significar una mena d'intercanvi formalment anodí, sovint mancat de sentit, però que en el fons amaga unes tensions molt fortes, que duen que els personatges acabin tenint lluites a mort, situacions enfrontades, que Pinter converteix en un fascinant intercanvi entre el que s'ha dit i sobretot el que ningú s'ha atrevit a dir. Tot es produeix en un doble pla, en una escomesa sorda que sorgeix com l'autor mateix diria "en un territori que val la pena de ser explorat i que fins i tot és necessari explorar".
Pinter ens mostra "la comunicació entre dues persones esporuguides, de tal manera que, per comptes de comunicar, es produeix un constant plantar cara, un constant parlar d'altres coses, en lloc de referir-se a l'arrel de la relació intensa entre aquestes dues persones". Tot passa en un immens i de vegades claustrofòbic terreny de no-ningú, poblat de desigs inconfessables que no acaben mai d'expressar-se: "A les meves obres, l'essencial és la mostela sota el celler". La mostela ve a ser el símbol de l'agressivitat que es troba dins de la nostra societat policial, "però és també -diu Lecercle-, en la majoria de les mitologies europees, l'animal innombrable per excel·lència".
En un principi, el nostre autor va ser qualificat com un representant del teatre de l'absurd. Aquesta denominació, que a priori semblava encertada i que va encunyar el gran assagista Martin Esslin, de seguida va anar perdent ús per la seva amplitud. A The Theatre of the Absurd (1961), parlava de Beckett a Pinter, passant per Manuel de Pedrolo. Com escrivíem a El teatre contemporani, el 1966: "La denominació teatre de l'absurd no significa res quan es fa tan àmplia i és tan poc rigorosa en la inclusió d'autors. És inexplicable la presència de Max Frisch o del mateix Edward Albee. Per tant, o bé la qualificació val, o no val, perquè en aplicar-la a autors tan diversos i contradictoris deixa de ser una denominació vàlida". El temps ha demostrat que l'etiqueta fou massa extensa. Pinter, a més, va anar derivant cap a posicions properes al teatre polític. Recordem la defensa que fa dels kurds a L'última copa (1984) i La llengua muntanyesa (1988). S'ha dit que el seu teatre està en una cruïlla entre l'anomenat teatre de l'absurd i l'escola de La cuina (la famosa obra d'Arnold Wesker), que exemplifica un segon naturalisme o un "postnaturalisme".
Cal no oblidar mai que Pinter, jueu nascut a l'East End, va fer primer d'actor. Usava el pseudònim David Baron. Va conèixer molt bé, per la situació familiar i la condició d'actor de província, el món crepuscular, marginal, de xulos, prostitutes, petits lladres... És aquest submón que és present a El porter (1960), i en tota la seva primera producció. Recordo que, quan la vàrem estrenar, el 1962, al Teatre Calderón de la rambla Catalunya, el públic va quedar desconcertat. Al final van aplaudir molt fredament. Només va venir un espectador a felicitar-nos. Ell havia estat a la presó i ens va dir que el llenguatge de l'obra era el que s'usava a la Model.
Com diu Imma Garin al pròleg de La festa d'aniversari, Pinter ha estat un autor molt representat en la nostra llengua, més a València que a Barcelona. Força representat i força publicat. Ara ha arribat al CAER i al TNC amb Tornar a casa, un dels millors textos. Finalment ha trobat el marc que li pertocava. Perquè Pinter és un autor que expressa el pensament filosòfic en segon grau, l'existencialisme, la inquietud metafísica, la lluita hegeliana, el pragmatisme de la millor filosofia anglesa. Pinter ja és un clàssic que té, a més, com Zola i Sartre, la valentia d'enfrontar-se a tots els poderosos.
pinter torna a casa (ii)
Ricard Salvat
Harold Pinter, al National Student Drama Festival de Bristol (1962), acabà el discurs dient que escriure obres li resultava una tasca extremadament difícil. Aleshores havia estrenat nou obres i deia que cada una havia constituït "un tipus diferent de fracàs". Això el duia a posar-se a escriure immediatament la següent. Acabà la xerrada d'una forma molt reveladora del que és la seva obra. Cità l'inici de L'innombrable, de Samuel Beckett: "El fet semblava ser, si en la meva situació hom pot parlar de fets, no solament que hauré de parlar de coses de les quals no puc parlar, sinó que a més la qual cosa és més interessant, sinó que a més jo, la qual cosa és si fos possible encara més interessant, que jo hauré de, me n'he oblidat, no importa".
Partint de Beckett, sense oblidar mai Kafka i passant per Dylan Thomas i sobretot James Joyce, Pinter ha anat creant una dramatúrgia i ha definit un diàleg molt propi i personal. Ann Lecercle ha qualificat el seu teatre com a dramatúrgia de l'Innombrable, i el seu diàleg és tan personal que ja tothom el denomina pinterià. Diàleg sovint caricaturitzat i molt copiat. Aquesta denominació ve a significar una mena d'intercanvi formalment anodí, sovint mancat de sentit, però que en el fons amaga unes tensions molt fortes, que duen que els personatges acabin tenint lluites a mort, situacions enfrontades, que Pinter converteix en un fascinant intercanvi entre el que s'ha dit i sobretot el que ningú s'ha atrevit a dir. Tot es produeix en un doble pla, en una escomesa sorda que sorgeix com l'autor mateix diria "en un territori que val la pena de ser explorat i que fins i tot és necessari explorar".
Pinter ens mostra "la comunicació entre dues persones esporuguides, de tal manera que, per comptes de comunicar, es produeix un constant plantar cara, un constant parlar d'altres coses, en lloc de referir-se a l'arrel de la relació intensa entre aquestes dues persones". Tot passa en un immens i de vegades claustrofòbic terreny de no-ningú, poblat de desigs inconfessables que no acaben mai d'expressar-se: "A les meves obres, l'essencial és la mostela sota el celler". La mostela ve a ser el símbol de l'agressivitat que es troba dins de la nostra societat policial, "però és també -diu Lecercle-, en la majoria de les mitologies europees, l'animal innombrable per excel·lència".
En un principi, el nostre autor va ser qualificat com un representant del teatre de l'absurd. Aquesta denominació, que a priori semblava encertada i que va encunyar el gran assagista Martin Esslin, de seguida va anar perdent ús per la seva amplitud. A The Theatre of the Absurd (1961), parlava de Beckett a Pinter, passant per Manuel de Pedrolo. Com escrivíem a El teatre contemporani, el 1966: "La denominació teatre de l'absurd no significa res quan es fa tan àmplia i és tan poc rigorosa en la inclusió d'autors. És inexplicable la presència de Max Frisch o del mateix Edward Albee. Per tant, o bé la qualificació val, o no val, perquè en aplicar-la a autors tan diversos i contradictoris deixa de ser una denominació vàlida". El temps ha demostrat que l'etiqueta fou massa extensa. Pinter, a més, va anar derivant cap a posicions properes al teatre polític. Recordem la defensa que fa dels kurds a L'última copa (1984) i La llengua muntanyesa (1988). S'ha dit que el seu teatre està en una cruïlla entre l'anomenat teatre de l'absurd i l'escola de La cuina (la famosa obra d'Arnold Wesker), que exemplifica un segon naturalisme o un "postnaturalisme".
Cal no oblidar mai que Pinter, jueu nascut a l'East End, va fer primer d'actor. Usava el pseudònim David Baron. Va conèixer molt bé, per la situació familiar i la condició d'actor de província, el món crepuscular, marginal, de xulos, prostitutes, petits lladres... És aquest submón que és present a El porter (1960), i en tota la seva primera producció. Recordo que, quan la vàrem estrenar, el 1962, al Teatre Calderón de la rambla Catalunya, el públic va quedar desconcertat. Al final van aplaudir molt fredament. Només va venir un espectador a felicitar-nos. Ell havia estat a la presó i ens va dir que el llenguatge de l'obra era el que s'usava a la Model.
Com diu Imma Garin al pròleg de La festa d'aniversari, Pinter ha estat un autor molt representat en la nostra llengua, més a València que a Barcelona. Força representat i força publicat. Ara ha arribat al CAER i al TNC amb Tornar a casa, un dels millors textos. Finalment ha trobat el marc que li pertocava. Perquè Pinter és un autor que expressa el pensament filosòfic en segon grau, l'existencialisme, la inquietud metafísica, la lluita hegeliana, el pragmatisme de la millor filosofia anglesa. Pinter ja és un clàssic que té, a més, com Zola i Sartre, la valentia d'enfrontar-se a tots els poderosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada