21 març de 2007
TRES VERSIONS DE LA VIDA
Foto: ROS RIBAS
S i un quadre d'un pintor avantguardista, immaculadament blanc, pot enemistar tres amics de la infància (l'argument d'Art, que ha estat la targeta de presentació de Yasmina Reza a Catalunya), què no pot aconseguir un discurs diarreic (amb els tres punts suspensius de subtilitat) en un sopar frugal, informal, convencional, de dues parelles. Reza sap tensar la corda en les seves comèdies i atorgar-los un discurs subjacent que permet moltes interpretacions. És un joc persuasiu per a l'espectador. Tres versions de la vida fa riure i somriure tot parlant de les dèries de dos científics; de l'educació del fill que plora i reclama; de la inconveniència de presentar-se, voluntàriament o no, un dia abans de la cita a casa del col·lega; de l'atracció física de dos amants impossible de consumar-se. Tot tan vulgar, tan intranscendent, a primer cop d'ull, però que, vist des del microscopi de l'autora, revela els baixos instints del pare, la mare, el fill i la resta de l'univers.
La versió que en fa Xicu Masó no arrisca. Aposta perquè el text flueixi, amb algunes pauses encertades i amb gags de bon olfacte («molt bons aquests... Fingers!»). Masó només aporta una acció estètica al text de Yasmina Reza. A mesura que avancen les tres versions, els actors queden tancats en una mena de vitrina que dóna uns reflexos interessants però que aporten poc contingut. És la manera de Masó de col·locar el públic com a voyeur. De fet, tot teatre ho és. Pocs cops els actors trenquen la quarta paret i parlen amb el públic. La sensació de voyeur sí que aguanta en posades en escena com ara la d'European house de Rigola, aquella peça (en canvi) sense paraules i amb accions múltiples d'aquella façana de vidre.
Els actors, en conjunt, destaquen per una interpretació que, si d'entrada sembla un pèl esquematitzada, va guanyant contingut a mesura que salten les versions. El científic que caurà derrotat en la primera versió quan el seu mentor insinuï que se li han avançat en la publicació dels treballs de tres anys, anirà guanyant aplom, serà capaç de contraatacar i de perdre el toc d'ingenu: captarà la química sexual entre dona i col·lega. En aquest punt, ja serà igual que el nen plori, o giri per enèsima vegada la casset; que la carrera de la mitja ja superi el genoll de la convidada; que l'amfitriona rebi amb bata i sabatilles tot un prestigiós científic i conductor d'Audi. Tot és convenció, artifici. Brillant treball que fa una temporada massa curta a L'Espai Lliure, castell de focs que ha de cremar massa de pressa.
Autora: Yasmina Reza
Direcció: Xicu Masó
Intèrprets: Míriam Alamany, Ricard Borràs, Alicia González, Carles Martínez
Dia i lloc: dimecres, 14 de març (fins a l'1 d'abril), a l'Espai Lliure
S i un quadre d'un pintor avantguardista, immaculadament blanc, pot enemistar tres amics de la infància (l'argument d'Art, que ha estat la targeta de presentació de Yasmina Reza a Catalunya), què no pot aconseguir un discurs diarreic (amb els tres punts suspensius de subtilitat) en un sopar frugal, informal, convencional, de dues parelles. Reza sap tensar la corda en les seves comèdies i atorgar-los un discurs subjacent que permet moltes interpretacions. És un joc persuasiu per a l'espectador. Tres versions de la vida fa riure i somriure tot parlant de les dèries de dos científics; de l'educació del fill que plora i reclama; de la inconveniència de presentar-se, voluntàriament o no, un dia abans de la cita a casa del col·lega; de l'atracció física de dos amants impossible de consumar-se. Tot tan vulgar, tan intranscendent, a primer cop d'ull, però que, vist des del microscopi de l'autora, revela els baixos instints del pare, la mare, el fill i la resta de l'univers.
La versió que en fa Xicu Masó no arrisca. Aposta perquè el text flueixi, amb algunes pauses encertades i amb gags de bon olfacte («molt bons aquests... Fingers!»). Masó només aporta una acció estètica al text de Yasmina Reza. A mesura que avancen les tres versions, els actors queden tancats en una mena de vitrina que dóna uns reflexos interessants però que aporten poc contingut. És la manera de Masó de col·locar el públic com a voyeur. De fet, tot teatre ho és. Pocs cops els actors trenquen la quarta paret i parlen amb el públic. La sensació de voyeur sí que aguanta en posades en escena com ara la d'European house de Rigola, aquella peça (en canvi) sense paraules i amb accions múltiples d'aquella façana de vidre.
Els actors, en conjunt, destaquen per una interpretació que, si d'entrada sembla un pèl esquematitzada, va guanyant contingut a mesura que salten les versions. El científic que caurà derrotat en la primera versió quan el seu mentor insinuï que se li han avançat en la publicació dels treballs de tres anys, anirà guanyant aplom, serà capaç de contraatacar i de perdre el toc d'ingenu: captarà la química sexual entre dona i col·lega. En aquest punt, ja serà igual que el nen plori, o giri per enèsima vegada la casset; que la carrera de la mitja ja superi el genoll de la convidada; que l'amfitriona rebi amb bata i sabatilles tot un prestigiós científic i conductor d'Audi. Tot és convenció, artifici. Brillant treball que fa una temporada massa curta a L'Espai Lliure, castell de focs que ha de cremar massa de pressa.
Autora: Yasmina Reza
Direcció: Xicu Masó
Intèrprets: Míriam Alamany, Ricard Borràs, Alicia González, Carles Martínez
Dia i lloc: dimecres, 14 de març (fins a l'1 d'abril), a l'Espai Lliure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada