13 de març de 2007
'Tornar a casa' (demà al TNC) va ser la primera obra amb què Pinter va tenir un èxit de públic important
pinter torna a casa (iiI)
Quim Aranda
Fa dues setmanes, l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa afirmava, des de les pàgines de diferents diaris en llengua espanyola, que Harold Pinter és poc menys que un "idiota". Ho feia, amb totes les lletres, en un article titulat El regreso del idiota, en què parlava, a favor, òbviament, de la segona part d'un llibre escrit a sis mans, entre les quals les del seu fill, Álvaro.
La primera part del llibre, aparegut ara fa deu anys, duia com a títol Manual del perfecto idiota latinoamericano. Denunciava el munt d'idiotes que no traspuen un pensament liberal i que tampoc no combreguen amb la política exterior de Washington. La seva nova idiotesa aprofundeix en aquesta dèria -detecció i denúncia d'idiotes-, per bé que han eixamplat les seves fronteres. Els autors divideixen els idiotes entre els membres de "l'esquerra vegetariana" i la "carnívora", veritablement perillosa. En formen part Fidel Castro i Hugo Chávez, a més de Noam Chomsky, Ignacio Ramonet o Pinter.
Quant al dramaturg, l'autor de La ciudad y los perros, assegurava en l'esmentat article que Pinter és "autor de espesos dramas experimentales raramente comprensibles y sólo al alcance de públicos archiburgueses y exquisitos, y demagogo impresentable cuando vocifera contra la cultura democrática". És aquest vessant de ciutadà compromès de Pinter, el que Vargas Llosa potser no li perdona.
pinter torna a casa (iiI)
Quim Aranda
Fa dues setmanes, l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa afirmava, des de les pàgines de diferents diaris en llengua espanyola, que Harold Pinter és poc menys que un "idiota". Ho feia, amb totes les lletres, en un article titulat El regreso del idiota, en què parlava, a favor, òbviament, de la segona part d'un llibre escrit a sis mans, entre les quals les del seu fill, Álvaro.
La primera part del llibre, aparegut ara fa deu anys, duia com a títol Manual del perfecto idiota latinoamericano. Denunciava el munt d'idiotes que no traspuen un pensament liberal i que tampoc no combreguen amb la política exterior de Washington. La seva nova idiotesa aprofundeix en aquesta dèria -detecció i denúncia d'idiotes-, per bé que han eixamplat les seves fronteres. Els autors divideixen els idiotes entre els membres de "l'esquerra vegetariana" i la "carnívora", veritablement perillosa. En formen part Fidel Castro i Hugo Chávez, a més de Noam Chomsky, Ignacio Ramonet o Pinter.
Quant al dramaturg, l'autor de La ciudad y los perros, assegurava en l'esmentat article que Pinter és "autor de espesos dramas experimentales raramente comprensibles y sólo al alcance de públicos archiburgueses y exquisitos, y demagogo impresentable cuando vocifera contra la cultura democrática". És aquest vessant de ciutadà compromès de Pinter, el que Vargas Llosa potser no li perdona.
Dramaturg popular
L'agosarada afirmació de l'escriptor peruà sobre el Nobel Pinter només es pot justificar per causa del seu desconeixement sobre l'impacte de l'obra del dramaturg en el teatre contemporani, o bé perquè no té ni idea de la popularitat amb què el seu treball és rebut als escenaris de la Gran Bretanya i d'allà on es representa.
De fet, el primer gran èxit de públic de Pinter ja va tenir lloc a mitjans dels anys 60, amb l'estrena de Tornar a casa, que el 1967 va obtenir quatre premis Tony a Nova York, a partir del muntatge de Peter Hall, el primer director de l'espectacle. Aquesta peça de Pinter, habitual als escenaris barcelonins i que ja va tenir un festival dedicat el 1996, és la primera vegada que es fa a Catalunya.
El retorn de Tornar a casa el protagonitza Teddy, professor de filosofia en una universitat dels EUA, el qual, en companyia de la seva dona Ruth, visita la casa familiar del nord de Londres després d'anys d'absència. Allà hi viuen el pare, un oncle i dos germans. Tots quatre fan l'aspecte de viure una vida no gens respectable, en els límits de l'honorabilitat.
L'obra està profusament marcada per les característiques dels primers treballs de Pinter: la soterrada violència i la manera com s'expressen els personatges, no tant pel que diuen sinó per les expressions dels seus rostres i per la ironia que traspuen. Aquesta és una de les grans dificultats de muntar Pinter.
El 1962, tres anys abans que Pinter publiqués Tornar a casa, l'autor ja reflexionava sobre aquest aspecte del seu teatre en una conferència a la qual, ahir, en aquestes mateixes pàgines, feia referència Ricard Salvat: "Hi ha dos silencis. Un quan no es pronuncia cap paraula. L'altre, potser, quan s'utilitza un torrent de paraules. Aquest discurs ens parla d'un llenguatge tancat dintre d'ell mateix, que és la seva referència contínua. El discurs que sentim és una indicació del que no volem sentir. [...] Quan el veritable silenci cau, encara sentim l'eco [d'aquest discurs] però estem més a prop de la nuesa. Una manera d'entendre el discurs és que és una contínua estratagema per cobrir la nuesa". En definitiva, és el que Pinter prova de fer amb el seu teatre. Enfrontar l'home al conflicte que la seva relació amb ell mateix i amb els altres li ocasiona.
Tornar a casa és un bon exemple d'això i, a més, per a l'espectador també pot ser una bona oportunitat per decidir qui és més idiota. Si Vargas Llosa, l'activista ultraliberal i novel·lista genial, o Harold Pinter, arriscat activista ciutadà i dramaturg igualment genial, l'obra del qual continua vigent.
L'agosarada afirmació de l'escriptor peruà sobre el Nobel Pinter només es pot justificar per causa del seu desconeixement sobre l'impacte de l'obra del dramaturg en el teatre contemporani, o bé perquè no té ni idea de la popularitat amb què el seu treball és rebut als escenaris de la Gran Bretanya i d'allà on es representa.
De fet, el primer gran èxit de públic de Pinter ja va tenir lloc a mitjans dels anys 60, amb l'estrena de Tornar a casa, que el 1967 va obtenir quatre premis Tony a Nova York, a partir del muntatge de Peter Hall, el primer director de l'espectacle. Aquesta peça de Pinter, habitual als escenaris barcelonins i que ja va tenir un festival dedicat el 1996, és la primera vegada que es fa a Catalunya.
El retorn de Tornar a casa el protagonitza Teddy, professor de filosofia en una universitat dels EUA, el qual, en companyia de la seva dona Ruth, visita la casa familiar del nord de Londres després d'anys d'absència. Allà hi viuen el pare, un oncle i dos germans. Tots quatre fan l'aspecte de viure una vida no gens respectable, en els límits de l'honorabilitat.
L'obra està profusament marcada per les característiques dels primers treballs de Pinter: la soterrada violència i la manera com s'expressen els personatges, no tant pel que diuen sinó per les expressions dels seus rostres i per la ironia que traspuen. Aquesta és una de les grans dificultats de muntar Pinter.
El 1962, tres anys abans que Pinter publiqués Tornar a casa, l'autor ja reflexionava sobre aquest aspecte del seu teatre en una conferència a la qual, ahir, en aquestes mateixes pàgines, feia referència Ricard Salvat: "Hi ha dos silencis. Un quan no es pronuncia cap paraula. L'altre, potser, quan s'utilitza un torrent de paraules. Aquest discurs ens parla d'un llenguatge tancat dintre d'ell mateix, que és la seva referència contínua. El discurs que sentim és una indicació del que no volem sentir. [...] Quan el veritable silenci cau, encara sentim l'eco [d'aquest discurs] però estem més a prop de la nuesa. Una manera d'entendre el discurs és que és una contínua estratagema per cobrir la nuesa". En definitiva, és el que Pinter prova de fer amb el seu teatre. Enfrontar l'home al conflicte que la seva relació amb ell mateix i amb els altres li ocasiona.
Tornar a casa és un bon exemple d'això i, a més, per a l'espectador també pot ser una bona oportunitat per decidir qui és més idiota. Si Vargas Llosa, l'activista ultraliberal i novel·lista genial, o Harold Pinter, arriscat activista ciutadà i dramaturg igualment genial, l'obra del qual continua vigent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada