19 de març de 2007
Quadern de teatre
Juan Carlos Olivares
Perrault, els germans Grimm, Mademoiselle de La Force i Joseph Jacobs finalment han donat la seva benedicció a la versió catalana del musical Into the Woods de Stephen Sondheim. El Festival Temporada Alta inclourà en la pròxima edició l'estrena de Boscos endins. Joan Lluís Bozzo i Joan Vives es fan càrrec de l'adaptació per a Dagoll Dagom. Gairebé una dècada ha trigat aquest títol a ser una ferma possibilitat en la cartellera barcelonina.
A mitjan dels 90 un insòlit augment d'estrenes feia presagiar que entre Sondheim i Barcelona es crearia una connexió sentimental tan estreta com la que hi ha amb Woody Allen. Sondheim era la combinació perfecta de gènere popular i firma d'autor, de frivolitat i cultura. Un trofeu per a la gauche divine, aquest creuament estètico-ideològic tan barceloní. El teatre privat i públic es repartia els seus títols. Entre el 1993 i el 2000 es van estrenar Marry me a little, Golfus de Roma, Sweeney Todd, A little night music, Company i Assassins, sense comptar l'homenatge implícit a Follies que feia Pavlovsky a Esto no es Broadway. L'idil·li es va trencar quan la balança entre èxit i fracàs es va decantar finalment cap al segon i la sempre fràgil economia teatral de la ciutat es va arrugar davant el desencantament del públic.
Seguim en els 90. El 1998 El Músical Més Petit triomfava en el recent inaugurat TNC amb El somni de Mozart. Un encàrrec de Flotats a una jove companyia, adalils desacomplexats de l'ampli espectre musical anglosaxó, de Lloyd Webber a Sondheim. Salt al passat més recent: per celebrar el desè aniversari van elegir Sondheim. Aniversari de resultats discrets amb Merrily we roll along. L'autor, correcte, però sense la partitura a bastament desitjada, per intricades i nebuloses circumstàncies artístico-sentimentals.
Poc després de contribuir a l'èxit fundacional del TNC, hi van acudir amb un nou projecte: muntar Into the Woods, una proposta adient per a un teatre públic. En els seus inicis, el TNC semblava mirar-se en el National de Londres, escenari de sonats muntatges musicals que després tenien una segona oportunitat comercial al West End. En aquest punt, entra la petita mitologia barcelonina. La direcció del TNC hi semblava interessada, fins i tot es comentava que n'havia adquirit els drets. Amb pacient regularitat, els d'El Musical Més Petit acudien a Glòries a interessar-se pel seu assumpte. No tenien altra alternativa que llançar-se als braços del teatre públic. Fins i tot es va comentar la possibilitat d'involucrar-hi la companyia del Donmar Warehouse, especialistes en Sondheim. Precisament havien estrenat el 1998 Into the Woods després de triomfar amb Assassins i Company.
El Musical Més Petit va optar per esperar aquest Sondheim treballant. Han passat els anys, les dilacions i els silencis, i ara el títol reapareix amb els drets a mans de Dagoll Dagom. Coses que passen en el teatre, on abunden les oportunitats perdudes i els girs insospitats de l'atzar i les circumstàncies.
Juan Carlos Olivares
Perrault, els germans Grimm, Mademoiselle de La Force i Joseph Jacobs finalment han donat la seva benedicció a la versió catalana del musical Into the Woods de Stephen Sondheim. El Festival Temporada Alta inclourà en la pròxima edició l'estrena de Boscos endins. Joan Lluís Bozzo i Joan Vives es fan càrrec de l'adaptació per a Dagoll Dagom. Gairebé una dècada ha trigat aquest títol a ser una ferma possibilitat en la cartellera barcelonina.
A mitjan dels 90 un insòlit augment d'estrenes feia presagiar que entre Sondheim i Barcelona es crearia una connexió sentimental tan estreta com la que hi ha amb Woody Allen. Sondheim era la combinació perfecta de gènere popular i firma d'autor, de frivolitat i cultura. Un trofeu per a la gauche divine, aquest creuament estètico-ideològic tan barceloní. El teatre privat i públic es repartia els seus títols. Entre el 1993 i el 2000 es van estrenar Marry me a little, Golfus de Roma, Sweeney Todd, A little night music, Company i Assassins, sense comptar l'homenatge implícit a Follies que feia Pavlovsky a Esto no es Broadway. L'idil·li es va trencar quan la balança entre èxit i fracàs es va decantar finalment cap al segon i la sempre fràgil economia teatral de la ciutat es va arrugar davant el desencantament del públic.
Seguim en els 90. El 1998 El Músical Més Petit triomfava en el recent inaugurat TNC amb El somni de Mozart. Un encàrrec de Flotats a una jove companyia, adalils desacomplexats de l'ampli espectre musical anglosaxó, de Lloyd Webber a Sondheim. Salt al passat més recent: per celebrar el desè aniversari van elegir Sondheim. Aniversari de resultats discrets amb Merrily we roll along. L'autor, correcte, però sense la partitura a bastament desitjada, per intricades i nebuloses circumstàncies artístico-sentimentals.
Poc després de contribuir a l'èxit fundacional del TNC, hi van acudir amb un nou projecte: muntar Into the Woods, una proposta adient per a un teatre públic. En els seus inicis, el TNC semblava mirar-se en el National de Londres, escenari de sonats muntatges musicals que després tenien una segona oportunitat comercial al West End. En aquest punt, entra la petita mitologia barcelonina. La direcció del TNC hi semblava interessada, fins i tot es comentava que n'havia adquirit els drets. Amb pacient regularitat, els d'El Musical Més Petit acudien a Glòries a interessar-se pel seu assumpte. No tenien altra alternativa que llançar-se als braços del teatre públic. Fins i tot es va comentar la possibilitat d'involucrar-hi la companyia del Donmar Warehouse, especialistes en Sondheim. Precisament havien estrenat el 1998 Into the Woods després de triomfar amb Assassins i Company.
El Musical Més Petit va optar per esperar aquest Sondheim treballant. Han passat els anys, les dilacions i els silencis, i ara el títol reapareix amb els drets a mans de Dagoll Dagom. Coses que passen en el teatre, on abunden les oportunitats perdudes i els girs insospitats de l'atzar i les circumstàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada