14 de març de 2007
'Tornar a casa' entra avui al TNC per la porta gran, recolzada pels aplaudiments sincers d'un públic que agraeix al CAER el privilegi d'estrenar un premi Nobel
pinter torna a casa (i IV)
Teresa Bruna
Avui arriba al TNC Tornar a casa, l'intens drama de Harold Pinter que es va estrenar el 28 de febrer a Reus amb uns resultats tan afalagadors que han fet créixer les dents als pinteròlegs de Barcelona. El Teatre Fortuny de Reus ha estat l'afortunat testimoni de l'estrena absoluta a Catalunya: l'obra no s'havia representat mai aquí, tot i que hi corria una traducció, com l'actual, de Joaquim Mallafrè, amb el títol de Qui a casa torna.
L'hi devem al CAER i al seu director Ferran Madico, que explica la posada en escena amb modèstia: "Tots els que l'han muntat han fet una lectura diferent de l'obra, cada rèplica pot tenir 36 interpretacions. Jo no sóc Déu per passar per damunt de Pinter, a mi no m'han donat cap Nobel, encara. Per tant, m'he limitat a tocar la partitura amb la màxima fidelitat. Això ja és molt difícil, però tenim uns instruments de luxe". Els instruments són Àurea Màrquez, Francesc Lucchetti, Santi Pons, Jacob Torres, Daniel Klamburg i Albert Triola.
Un matrimoni visita la casa pairal de l'home i hi retroba els seus germans, el pare i un tiet. L'arribada va teixint una situació claustrofòbica que afectarà cadascú de manera diferent. La lluita pel poder es manifesta amb violència a través d'uns silencis que són com cops de puny.
Els personatges són els efectius instruments que Pinter empra "per bombardejar, des de la família, l'ADN d'Occident". Lucchetti descriu Max, el pare: "És una mala bèstia, diu blanc o negre en funció dels interessos i es queda tan tranquil! El repte per a l'actor és que ho fa només cinc rèpliques més enllà i en poc temps has d'entendre per què ho fa". El tiet defensa el poder des del silenci. "És com s'enfronta amb en Max, que és un volcà de paraules", diu Santi Pons. Lenny, el marit, no havia contactat la família en sis anys i en aquest temps s'ha construït una nova vida. Però en arribar a casa la seva dona es converteix en el pal de paller de la lluita pel poder. "És un intel·lectual que fa un exercici de contenció, perquè tindria motius per matar tots els homes i no ho fa", diu Daniel Klamburg. Els germans de Lenny són antagònics. El gran rivalitza amb el pare per dominar la família: "Viu a part, a la planta baixa, així se sent més fort. És un manipulador", diu Albert Triola. Jacob Torres explica el petit: "Va perdre la mare i s'ha fet a base de mancances. Mai aconsegueix ni un bri de poder i s'amaga pels racons".
pinter torna a casa (i IV)
Teresa Bruna
Avui arriba al TNC Tornar a casa, l'intens drama de Harold Pinter que es va estrenar el 28 de febrer a Reus amb uns resultats tan afalagadors que han fet créixer les dents als pinteròlegs de Barcelona. El Teatre Fortuny de Reus ha estat l'afortunat testimoni de l'estrena absoluta a Catalunya: l'obra no s'havia representat mai aquí, tot i que hi corria una traducció, com l'actual, de Joaquim Mallafrè, amb el títol de Qui a casa torna.
L'hi devem al CAER i al seu director Ferran Madico, que explica la posada en escena amb modèstia: "Tots els que l'han muntat han fet una lectura diferent de l'obra, cada rèplica pot tenir 36 interpretacions. Jo no sóc Déu per passar per damunt de Pinter, a mi no m'han donat cap Nobel, encara. Per tant, m'he limitat a tocar la partitura amb la màxima fidelitat. Això ja és molt difícil, però tenim uns instruments de luxe". Els instruments són Àurea Màrquez, Francesc Lucchetti, Santi Pons, Jacob Torres, Daniel Klamburg i Albert Triola.
Un matrimoni visita la casa pairal de l'home i hi retroba els seus germans, el pare i un tiet. L'arribada va teixint una situació claustrofòbica que afectarà cadascú de manera diferent. La lluita pel poder es manifesta amb violència a través d'uns silencis que són com cops de puny.
Els personatges són els efectius instruments que Pinter empra "per bombardejar, des de la família, l'ADN d'Occident". Lucchetti descriu Max, el pare: "És una mala bèstia, diu blanc o negre en funció dels interessos i es queda tan tranquil! El repte per a l'actor és que ho fa només cinc rèpliques més enllà i en poc temps has d'entendre per què ho fa". El tiet defensa el poder des del silenci. "És com s'enfronta amb en Max, que és un volcà de paraules", diu Santi Pons. Lenny, el marit, no havia contactat la família en sis anys i en aquest temps s'ha construït una nova vida. Però en arribar a casa la seva dona es converteix en el pal de paller de la lluita pel poder. "És un intel·lectual que fa un exercici de contenció, perquè tindria motius per matar tots els homes i no ho fa", diu Daniel Klamburg. Els germans de Lenny són antagònics. El gran rivalitza amb el pare per dominar la família: "Viu a part, a la planta baixa, així se sent més fort. És un manipulador", diu Albert Triola. Jacob Torres explica el petit: "Va perdre la mare i s'ha fet a base de mancances. Mai aconsegueix ni un bri de poder i s'amaga pels racons".
La dona
Àurea Màrquez és la Ruth. Els que la coneixen asseguren que "és ella", no en el sentit del personatge però sí per la contundència amb què interpreta els silencis. "Vaig tenir claríssim que ho faria l'Àurea per com es mou, com parla...", deia Madico el dia de l'estrena, pletòric per les felicitacions. Per a l'Àurea és un bateig en Pinter: "És el primer i espero que no sigui l'últim!", diu. La Ruth parla poc: "S'explica a través del silenci. És una dona molt intel·ligent i discreta. Ella arriba d'Amèrica, però a Londres hi havia deixat una altra vida que ara vol recuperar, perquè el somni americà no li ha anat bé. A poc a poc, com una serp subterrània, va rosegant les estructures dels homes".
L'Àurea està contenta perquè l'obra ha connectat amb el públic: "El que passa a escena quan no passa res arriba a tothom, és un llenguatge corporal. Tots som animals i els animals estan callats!". També hi veu moltes lectures: "Cada espectador en pot fer una interpretació, depèn de si és més filosòfic o més intuïtiu. Té moltes lectures i simultànies. Una no treu la força de l'altra". Aquest bombardeig informatiu és una de les genialitats de Pinter: "No te l'acabes, és un mestre. Dia a dia vas descobrint connexions entre frases. Cada paraula està molt pensada i escrita amb puteria". Treballar-ho no ha estat fàcil: "Té un domini del temps brutal. I no dóna pistes: cada pausa, cada silenci et fa trencar-te el cap. Ha estat apassionant!".
Àurea Màrquez és la Ruth. Els que la coneixen asseguren que "és ella", no en el sentit del personatge però sí per la contundència amb què interpreta els silencis. "Vaig tenir claríssim que ho faria l'Àurea per com es mou, com parla...", deia Madico el dia de l'estrena, pletòric per les felicitacions. Per a l'Àurea és un bateig en Pinter: "És el primer i espero que no sigui l'últim!", diu. La Ruth parla poc: "S'explica a través del silenci. És una dona molt intel·ligent i discreta. Ella arriba d'Amèrica, però a Londres hi havia deixat una altra vida que ara vol recuperar, perquè el somni americà no li ha anat bé. A poc a poc, com una serp subterrània, va rosegant les estructures dels homes".
L'Àurea està contenta perquè l'obra ha connectat amb el públic: "El que passa a escena quan no passa res arriba a tothom, és un llenguatge corporal. Tots som animals i els animals estan callats!". També hi veu moltes lectures: "Cada espectador en pot fer una interpretació, depèn de si és més filosòfic o més intuïtiu. Té moltes lectures i simultànies. Una no treu la força de l'altra". Aquest bombardeig informatiu és una de les genialitats de Pinter: "No te l'acabes, és un mestre. Dia a dia vas descobrint connexions entre frases. Cada paraula està molt pensada i escrita amb puteria". Treballar-ho no ha estat fàcil: "Té un domini del temps brutal. I no dóna pistes: cada pausa, cada silenci et fa trencar-te el cap. Ha estat apassionant!".
La traducció
Joaquim Mallafrè és un altre mestre: "M'interessa traduir Pinter, el seu llenguatge personal, ric, que barreja registres elevats i populars. No es limita a utilitzar insults. Recupera els renecs dels carreters, que en tenien un ampli ventall". Això, per al català vol dir recuperar paraules com xingar... o insults com capdecony: "Formen part del nostre patrimoni i responen al llenguatge de Pinter".
"És el meu traductor de capçalera!", diu Madico.
Joaquim Mallafrè és un altre mestre: "M'interessa traduir Pinter, el seu llenguatge personal, ric, que barreja registres elevats i populars. No es limita a utilitzar insults. Recupera els renecs dels carreters, que en tenien un ampli ventall". Això, per al català vol dir recuperar paraules com xingar... o insults com capdecony: "Formen part del nostre patrimoni i responen al llenguatge de Pinter".
"És el meu traductor de capçalera!", diu Madico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada