28 de febrer de 2007
Entrevista: Ferran Madico Avui estrena 'Tornar a casa', el seu primer Harold Pinter, al Fortuny de Reus
Teresa Bruna
És de Reus amb orgull, com Gaudí, o Lluís Pasqual i tants altres artistes. És un actor sòlid, format al costat de Domizio De Fazio (fundador de l'Actor's Studio de Hollywood) i amb mestres de la Royal Shakespeare Company. Com a director s'ha decantat pels autors consolidats de gran densitat dramàtica, clàssics o contemporanis, des de Shakespeare a Benet i Jornet, passant per Lorca, Hare, Guimerà, Mamet, Miller, Goldoni... És director artístic del CAER (Centre d'Arts Escèniques de Reus), que ja ha arribat a la segona temporada. Al programa hi ha Tornar a casa, un Harold Pinter, que dirigeix ell mateix. És la primera vegada que Madico treballa un text d'aquest savi, polèmic, dens i brillantíssim premi Nobel, capaç de suggerir moltes preguntes i deixar les respostes obertes. L'obra, inèdita a Catalunya i essencial de Pinter, s'estrena avui al Teatre Fortuny de Reus i a partir del 14 de març la veurem al TNC.
Pinter era una assignatura pendent?
Havia vist molts Pinter, l'havia llegit molt, però pensava que no estava preparat per fer grans autors contemporanis. Vaig fer tots els Shakespeares que vaig poder, textos d'autors consolidats... Per entrar al temple Pinter ja tinc una part dels deures fets, que és entendre els seus antecedents. Per tocar música contemporània has d'haver tocat clàssica! He intentat fer només la partitura, perquè et diu on hi ha les pauses, els punts suspensius, el silenci... He procurat explicar què passa i que s'entengui, però no el perquè passa, que em sembla que es la gran incògnita de la peça.
De fet, Pinter planteja qüestions però no dóna respostes...
N'hi ha que amb tres frases de Pinter desenvolupen tot un tema i n'hi ha que ho fan des d'un silenci... Jo he intentat que el text m'informi. Hi ha hagut dies que de sobte una frase s'obria com quan el vi s'obre a la boca, la frase s'estructurava i et donava el sentit de la peça. Assistir al moment que una frase s'obre és molt enriquidor. Pinter dóna joc a moltes interpretacions, però no solucions. Jo sóc més petit que Pinter i no sóc un Déu per prendre decisions que ell no pren. He hagut de prendre partit amb els actors per construir un mecanisme, però es una cosa molt tècnica.
Com definiries el teatre de Pinter: de l'absurd, jueu, d'un polític soterrat?
Hi ha de tot, però Pinter és polític, això és clar. I és jueu. Ell viu al teatre, on la veritat i la mentida conviuen. Però a la vida cal saber quins són els polítics bons i quins els dolents, i cal prendre una consciència constant i lluitadora. Ell ha anat assumint una consciència de jueu, algunes escenes són referències directes a l'extermini, a poc a poc s'hi ha anat vinculant.
Tornar a casa generarà polèmica aquí?
Quan es va estrenar, els que no els va agradar deien que els personatges estaven despullats de tota moralitat. Però avui això ja no és tan revolucionari, estem acostumats a conviure amb gent sense moral. L'obra també parla de la lluita pel poder i és des d'on l'hem estructurat nosaltres.
Una lluita de cinc homes i una dona...
Els homes de la casa necessiten dominar, sotmetre. En el moment que apareix la dona ho capgira tot. Ella té un paper subversiu: els homes construeixen grans faules i la dona fa silencis, que és la gran transgressió, la gran revolta de la pausa pinteriana. El CAER ja ha fet dues temporades. Tothom en parla molt bé. Estàs content?Sí, sí... Ai, però estic molt cansat! Però el fet d'estar cansat és decisió meva!
Cansat, però has fet la Juani...
He fet la Juani amb el Bigas Luna, una altra pel·li, col·laboracions amb Wallovits, ara estic fent cinc seqüències amb la Victoria Abril... Com més dirigeixo, mes ganes tinc de fer d'actor! Voldria fer teatre, però se te'n va mig any, i en aquest temps des de l'altra banda pots tocar mil temes. Però és una manera de resoldre el que jo demano. Me la jugo mirant de fer-ho i aleshores sé fins on puc demanar.
L'objectiu del CAER és la creació o que a Reus s'hi estrenin coses molt bones?
El més important és que sigui un pol de creació i que, a 100 km d'un altre focus, sorgeixin coses: una estrena, veure el que està passant al món o almenys a Catalunya. Això vol dir que estem fent ciutadans de primera, que per veure una exposició no els cal anar a Barcelona o a Berlín. La gent de Reus no ha hagut d'anar al Lliure a veure Orion, han pogut veure-la allà, els primers, i tocar el Gelabert i ell els ha explicat què feien. Accedir a la cultura no vol dir que hi hagi autopistes per anar a Barcelona, és que tinguis una cultura de proximitat i que, com a molt, hagis d'agafar el cotxe per venir a Reus des de Riudoms o des de Valls. Penso que estem fent un bon castell, que està creixent sòlid, perquè hem aglutinat molta base. I folre i manilles! És de Reus!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada