5 de març de 2007
Després de cinc mesos de l'estrena cal parlar del fenomen greasemania. Públic de totes les edats repeteix, regala entrades als amics i el teatre s'omple al 95 per cent
Teresa Bruna
És dijous a la tarda. Som al Teatre Victòria, ple a vessar de nois i noies al caire de l'adolescència que hi han anat amb l'escola. Reclamen que comenci amb impaciència. Vince Fontaine, el locutor de ràdio "que cada dia entra a l'habitació de les noies", apareix dalt d'una bastida i es fa el silenci, l'interès està garantit. El silenci s'interromp voluptuosament cada vegada que es produeix algun fet aplaudible. L'ambient és fervorós.
L'obra acaba amb un terrabastall d'aplaudiments i visques. Ovacionen els actors com a herois, amb l'efervescència de quan les il·lusions i les hormones conviuen. Al sortir, van de pet a les parades de marxandatge. Tots -amb els que hem parlat- han vist la pel·lícula i tots prefereixen el teatre. L'opinió general és que és "xula", i "molt potent". "Miraré de tornar-hi amb els pares i, com que estan separats, vindré dues vegades", planeja un espavilat. També n'hi ha que surten amb projectes d'estudiar teatre i "passar-s'ho tan bé com ells, treballant", potser amb el referent d'O.T. No és perquè sí que en el nostre petit sondeig de preferències guanyi l'Elena Gadel. Les noies també voten per la Sandy (Maria Ademuz), el Danny (Carlos Solano) i el Roger (Ángel Muñiz). Als nois els fascina el Sonny (Jordi Cusí), la Marty (Bealia Serra) i la Frenchy (Griselda Astudillo). A la pregunta de com és que recorden els noms ens deixen amb un pam de nas: "Ja fa temps que els sé! Vaig venir a comprar el programa i aquesta samarreta". Òndia, estic parlant amb una Pink Girl catalana!
Teresa Bruna
És dijous a la tarda. Som al Teatre Victòria, ple a vessar de nois i noies al caire de l'adolescència que hi han anat amb l'escola. Reclamen que comenci amb impaciència. Vince Fontaine, el locutor de ràdio "que cada dia entra a l'habitació de les noies", apareix dalt d'una bastida i es fa el silenci, l'interès està garantit. El silenci s'interromp voluptuosament cada vegada que es produeix algun fet aplaudible. L'ambient és fervorós.
L'obra acaba amb un terrabastall d'aplaudiments i visques. Ovacionen els actors com a herois, amb l'efervescència de quan les il·lusions i les hormones conviuen. Al sortir, van de pet a les parades de marxandatge. Tots -amb els que hem parlat- han vist la pel·lícula i tots prefereixen el teatre. L'opinió general és que és "xula", i "molt potent". "Miraré de tornar-hi amb els pares i, com que estan separats, vindré dues vegades", planeja un espavilat. També n'hi ha que surten amb projectes d'estudiar teatre i "passar-s'ho tan bé com ells, treballant", potser amb el referent d'O.T. No és perquè sí que en el nostre petit sondeig de preferències guanyi l'Elena Gadel. Les noies també voten per la Sandy (Maria Ademuz), el Danny (Carlos Solano) i el Roger (Ángel Muñiz). Als nois els fascina el Sonny (Jordi Cusí), la Marty (Bealia Serra) i la Frenchy (Griselda Astudillo). A la pregunta de com és que recorden els noms ens deixen amb un pam de nas: "Ja fa temps que els sé! Vaig venir a comprar el programa i aquesta samarreta". Òndia, estic parlant amb una Pink Girl catalana!
Esclata la greasemania
Grease es va estrenar al setembre amb la idea de quedar-s'hi sis mesos, però ja s'ha prorrogat fins al 2008. Les últimes dades parlen de 190 funcions amb 198.700 espectadors i s'ha penjat el cartell d'exhaurides les localitats en un centenar. Per Joan Lluís Goas, productor, la resposta que està trobant Grease no s'havia donat mai a la ciutat: "Demanarem un estudi del fenomen perquè ens està sorprenent fins i tot a nosaltres. Pensa que la nostra pàgina web rep diàriament unes 2.000 visites, més de 60.000 al mes!". El cert és que cuiden molt el públic: "Mantenim les funcions al dia, les dinamitzem amb funcions especials molt divertides. A l'obra hi ha un concurs i el presentador sorteja uns discos. Ens ho fem venir bé per sortejar bitllets, viatges... i interactuar amb el públic. Els fem pujar a escena", diu.
Roger Peña, gerent, explica: "La gent surt descontaminada, com si li haguessin recarregat les piles. S'ho expliquen, i és la millor publicitat. A més, els temes musicals procedeixen d'una època del rock molt pur que agrada a la gent dels 60, dels 70, dels 80... Tenim la franja d'edat que era adolescent quan es va fer la pel·lícula, tenim avis". Però els joves s'hi senten molt identificats perquè la imatge dels anys 50 i 60 és a totes les botigues. "La moda ha tornat també per als nois. Els skaters, el que es fa el xulo... vesteixen com els xicots de Grease".
Laura, la taquillera, no ha parat de vendre: "Surten tan entusiasmats que compren entrades per regalar. N'hi ha que l'han vist 3 i 4 vegades". La greasemania arriba lluny: "Va venir una àvia a veure la seva néta que viu a la Vall d'Aran i venia amb l'escola. Hem tingut anglesos, japonesos...". L'Álvaro, encarregat de la botiga, s'ha fet un fart de vendre. El que més surt són les samarretes: "Cada tres setmanes ens n'arriben 200", diu.
Grease es va estrenar al setembre amb la idea de quedar-s'hi sis mesos, però ja s'ha prorrogat fins al 2008. Les últimes dades parlen de 190 funcions amb 198.700 espectadors i s'ha penjat el cartell d'exhaurides les localitats en un centenar. Per Joan Lluís Goas, productor, la resposta que està trobant Grease no s'havia donat mai a la ciutat: "Demanarem un estudi del fenomen perquè ens està sorprenent fins i tot a nosaltres. Pensa que la nostra pàgina web rep diàriament unes 2.000 visites, més de 60.000 al mes!". El cert és que cuiden molt el públic: "Mantenim les funcions al dia, les dinamitzem amb funcions especials molt divertides. A l'obra hi ha un concurs i el presentador sorteja uns discos. Ens ho fem venir bé per sortejar bitllets, viatges... i interactuar amb el públic. Els fem pujar a escena", diu.
Roger Peña, gerent, explica: "La gent surt descontaminada, com si li haguessin recarregat les piles. S'ho expliquen, i és la millor publicitat. A més, els temes musicals procedeixen d'una època del rock molt pur que agrada a la gent dels 60, dels 70, dels 80... Tenim la franja d'edat que era adolescent quan es va fer la pel·lícula, tenim avis". Però els joves s'hi senten molt identificats perquè la imatge dels anys 50 i 60 és a totes les botigues. "La moda ha tornat també per als nois. Els skaters, el que es fa el xulo... vesteixen com els xicots de Grease".
Laura, la taquillera, no ha parat de vendre: "Surten tan entusiasmats que compren entrades per regalar. N'hi ha que l'han vist 3 i 4 vegades". La greasemania arriba lluny: "Va venir una àvia a veure la seva néta que viu a la Vall d'Aran i venia amb l'escola. Hem tingut anglesos, japonesos...". L'Álvaro, encarregat de la botiga, s'ha fet un fart de vendre. El que més surt són les samarretes: "Cada tres setmanes ens n'arriben 200", diu.
L'hora de sopar
Els dijous, els actors no tenen temps de marxar, aviat vindrà la sessió de nit. Els camerinos estan en un simpàtic desordre, on les pizzes, els cosmètics i les galetes de xocolata comparteixen lleixa. Cap signe de cansament. Algun maquillatge mogut per la suor i poca cosa més. Van d'un camerino a l'altre, comparteixen pizzes i beuen sucs energètics. "Porten cinc mesos junts, són una pinya. Tenim covers perquè hi pot haver una estrebada muscular, però no hi ha hagut ni una sola baixa, ni una fissura. I això que perden entre 2 kg i mig i 3 kg per funció, que els han de recuperar a nivell líquid", diu Goas. Saludem l'Adriana de Robles, que a escena es mou com un remolí i no para mai de somriure: "L'Adriana és ballarina professional. De fet, ara ja són ballarins tots, però hi ha els que només eren actors i que s'han fet un fart de treballar per posar-se al nivell d'aquests. Hi ha piruetes que només realitzen els ballarins, però el ball coral el fan tots. La Cocó va fer molt bé de barrejar-los, de manera que el públic no nota la diferència. L'espectacle se sustenta en l'energia".
La greasemania s'estén.
Els dijous, els actors no tenen temps de marxar, aviat vindrà la sessió de nit. Els camerinos estan en un simpàtic desordre, on les pizzes, els cosmètics i les galetes de xocolata comparteixen lleixa. Cap signe de cansament. Algun maquillatge mogut per la suor i poca cosa més. Van d'un camerino a l'altre, comparteixen pizzes i beuen sucs energètics. "Porten cinc mesos junts, són una pinya. Tenim covers perquè hi pot haver una estrebada muscular, però no hi ha hagut ni una sola baixa, ni una fissura. I això que perden entre 2 kg i mig i 3 kg per funció, que els han de recuperar a nivell líquid", diu Goas. Saludem l'Adriana de Robles, que a escena es mou com un remolí i no para mai de somriure: "L'Adriana és ballarina professional. De fet, ara ja són ballarins tots, però hi ha els que només eren actors i que s'han fet un fart de treballar per posar-se al nivell d'aquests. Hi ha piruetes que només realitzen els ballarins, però el ball coral el fan tots. La Cocó va fer molt bé de barrejar-los, de manera que el públic no nota la diferència. L'espectacle se sustenta en l'energia".
La greasemania s'estén.
A Barcelona, l'escola Mare de Déu de Núria en prepara una versió per a final de curs. A Vilanova i la Geltrú n'hem trobat dues: els escolapis i l'Escola Llebetx. Montse Julià, la directora, ens en fa cinc cèntims "Cada any fem un musical, ja vam fer Maricel. Ells fan els decorats, el vestuari... Aquesta l'estrenarem al teatre de debò, n'han fet una versió catalana! Algú que va sentir el comentari ens va dir: "Sempre han tingut dèria de fer musicals, les escoles. Saps quina va ser la primera obra que va dirigir el Calixte Bieito de nano? Doncs el Jesucrist Superstar, aquí, a l'Institut Manel de Cabanyes!". Però aquesta és una altra història...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada