28 de febrer de 2007
Francesc Massip rescata el teatre català anterior al 1800, tot emfasitzant el relleu de la tradició popular i el daltabaix que va suposar perdre la independència
Andreu Gomila
"Som un país molt desgraciat", diu Francesc Massip, un dels pocs, dels molt pocs, en aquest país que coneixen el teatre català anterior al 1800. Sembla com si la tradició, deixant de banda les representacions populars, no existís. Però Massip, crític i professor de teatre, ha decidit injectar una mica de coneixement i comença la seva Història del teatre català (Arola Editors) amb un primer volum que va dels orígens (l'era precristiana) fins al segle XVIII. Deixa clar, d'entrada, que, sense la dramatúrgia popular, avui dia no hi hauria ni bons actors ni públic, a Catalunya.
Massip no parla dels textos, sinó dels espectacles. I n'hi ha tanta, de tradició, que, com a la resta de les arts, s'atreveix a dir que la millor època va ser l'Edat Mitjana, quan la Corona d'Aragó era un Estat independent i tenia una economia forta. De fet, segons apunta un dels crítics de referència de l'AVUI, "el teatre entra a la península Ibèrica a través dels territoris de parla catalana".
També com a la resta de les arts, "quan la Corona d'Aragó queda decapitada, la cosa decandeix, amb l'afegit que l'època coincideix amb el Segle d'Or espanyol". Massip, no obstant, deixa clar que els Tirso de Molina, Calderón de la Barca, etc. no s'entendrien sense el teatre català de l'Edat Mitjana.
"La comèdia barroca neix a València", assenyala, tot recordant que Lope de Vega "va anar a aprendre teatre a València, que va ser la capital cultural de la Península durant el segle XV". Massip, com Joan Oliver, assegura que Espanya "ens va robar el Segle d'Or". Després d'un Ausiàs March, un Jaume Roig o un Joanot Martorell, el més normal del món hauria estat trobar-nos amb un Shakespeare, un Lope o un Racine catalans. Però no va ser així.
Andreu Gomila
"Som un país molt desgraciat", diu Francesc Massip, un dels pocs, dels molt pocs, en aquest país que coneixen el teatre català anterior al 1800. Sembla com si la tradició, deixant de banda les representacions populars, no existís. Però Massip, crític i professor de teatre, ha decidit injectar una mica de coneixement i comença la seva Història del teatre català (Arola Editors) amb un primer volum que va dels orígens (l'era precristiana) fins al segle XVIII. Deixa clar, d'entrada, que, sense la dramatúrgia popular, avui dia no hi hauria ni bons actors ni públic, a Catalunya.
Massip no parla dels textos, sinó dels espectacles. I n'hi ha tanta, de tradició, que, com a la resta de les arts, s'atreveix a dir que la millor època va ser l'Edat Mitjana, quan la Corona d'Aragó era un Estat independent i tenia una economia forta. De fet, segons apunta un dels crítics de referència de l'AVUI, "el teatre entra a la península Ibèrica a través dels territoris de parla catalana".
També com a la resta de les arts, "quan la Corona d'Aragó queda decapitada, la cosa decandeix, amb l'afegit que l'època coincideix amb el Segle d'Or espanyol". Massip, no obstant, deixa clar que els Tirso de Molina, Calderón de la Barca, etc. no s'entendrien sense el teatre català de l'Edat Mitjana.
"La comèdia barroca neix a València", assenyala, tot recordant que Lope de Vega "va anar a aprendre teatre a València, que va ser la capital cultural de la Península durant el segle XV". Massip, com Joan Oliver, assegura que Espanya "ens va robar el Segle d'Or". Després d'un Ausiàs March, un Jaume Roig o un Joanot Martorell, el més normal del món hauria estat trobar-nos amb un Shakespeare, un Lope o un Racine catalans. Però no va ser així.
El cas Ramis
La Decadència va portar els autors del país a apostar pel castellà, però això no va impedir que d'aquella època fosca en sobrevisquessin alguns autors, que establirien una certa "continuïtat" entre l'esplendorosa era medieval i el reviscolament produït a partir de mitjans del segle XIX.
Massip rescata dos autors: Francesc Fontanella i, sobretot, el menorquí Joan Ramis i Ramis, que va escriure en català mentre l'illa estava sota dominació britànica. "Quan Menorca va quedar sota la bota borbònica [1782], Ramis es passa al castellà", s'exclama el crític.
Si el teatre català va esclatar amb la Renaixença, és, segons Massip, gràcies al teatre popular. Això explica que hi hagi tanta afició a l'espectacle al nostre país. "Potser no tindríem tants bons actors, ni estaríem acostumats a veure teatre en català sense la presència continuada en el temps de les Passions, els entremesos, els Pastorets, etc.", diu el president de la Societat Internacional per a l'Estudi del Teatre Medieval.
Encara avui, tanmateix, són pocs els que saben res de les arts escèniques anteriors al 1800. Per què? En primer lloc, apunta Massip, perquè "tradicionalment s'ha estudiat la història dels textos teatrals, que no són el teatre, sinó literatura". I, finalment, perquè s'han conservat pocs escrits.
A tot això cal afegir-hi el trencament que produeix la dictadura franquista. "La manca de continuïtat fa que la gent del teatre tingui un coneixement i un interès nul pel teatre del passat", sentencia Massip. I quan parla de "passat" no només es refereix al segle XVI, sinó també a fa cinquanta anys.
Un exemple? Abans que s'estrenés El maniquí, de Mercè Rodoreda (1999), ningú del consell del TNC, diu l'historiador, coneixia l'existència de l'obra dramàtica de l'autora barcelonina. Va ser ell mateix qui la va suggerir. I, evidentment, la van acceptar.
La Decadència va portar els autors del país a apostar pel castellà, però això no va impedir que d'aquella època fosca en sobrevisquessin alguns autors, que establirien una certa "continuïtat" entre l'esplendorosa era medieval i el reviscolament produït a partir de mitjans del segle XIX.
Massip rescata dos autors: Francesc Fontanella i, sobretot, el menorquí Joan Ramis i Ramis, que va escriure en català mentre l'illa estava sota dominació britànica. "Quan Menorca va quedar sota la bota borbònica [1782], Ramis es passa al castellà", s'exclama el crític.
Si el teatre català va esclatar amb la Renaixença, és, segons Massip, gràcies al teatre popular. Això explica que hi hagi tanta afició a l'espectacle al nostre país. "Potser no tindríem tants bons actors, ni estaríem acostumats a veure teatre en català sense la presència continuada en el temps de les Passions, els entremesos, els Pastorets, etc.", diu el president de la Societat Internacional per a l'Estudi del Teatre Medieval.
Encara avui, tanmateix, són pocs els que saben res de les arts escèniques anteriors al 1800. Per què? En primer lloc, apunta Massip, perquè "tradicionalment s'ha estudiat la història dels textos teatrals, que no són el teatre, sinó literatura". I, finalment, perquè s'han conservat pocs escrits.
A tot això cal afegir-hi el trencament que produeix la dictadura franquista. "La manca de continuïtat fa que la gent del teatre tingui un coneixement i un interès nul pel teatre del passat", sentencia Massip. I quan parla de "passat" no només es refereix al segle XVI, sinó també a fa cinquanta anys.
Un exemple? Abans que s'estrenés El maniquí, de Mercè Rodoreda (1999), ningú del consell del TNC, diu l'historiador, coneixia l'existència de l'obra dramàtica de l'autora barcelonina. Va ser ell mateix qui la va suggerir. I, evidentment, la van acceptar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada