www.elperiodico.cat
3 octubre de 2008
És l'impulsor del renovat teatre. Afronta el projecte amb molta il·lusió i sense por
amant de l'escena va néixer fa 60 anys a sòria va muntar el seu primer grup als 20 anys avui gestiona quatre sales foto: danny caminal
El mestre Pou obre el curs del nou Goya amb 'Els nois d'història'
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
--¿Hi ha espai per a un projecte teatral en temps de crisi?
--N'hi ha. És el millor moment per reobrir el Goya. Les arts escèniques viuen una onada expansiva. I, a més, tornem al lloc d'origen del nostre primer gran èxit, als 90, el musical Estan tocant la nostra cançó.
--Malgrat el romanticisme de l'empresa sona a temeritat.
--És un orgull haver recuperat un espai que havia viscut un procés de deteriorament que el posava en perill de desaparició. Hem posat el nostre granet de sorra tornant a Barcelona un espai amb molta història. I no hi ha por, sinó il.lusió. I confiança en el projecte artístic de Josep Maria Pou.
--Aspiren a ser referència en el teatre contemporani.
--El projecte del Goya tanca el ventall de línies de Focus, amb un teatre que centrarà la seva atenció en textos actuals que permetin lluir-se als millors intèrprets. Per això hi ha al capdavant del projecte un actor director de la talla de Pou, que ja ha demostrat el camí a seguir amb obres com Celobert, La cabra... o Su seguro servidor, Orson Welles.
--¿Quin paper tenen els altres espais de la casa?
--El Romea seguirà, amb Calixto Bieito, com a aparador de bons directors. La Sala Villarroel, amb Javier Daulte, representa una línia pròpia de l'autor director. I el Condal continuarà com a teatre de comèdia.
--¿No tem que els qualifiquin d'acaparadors?
--No. Mai hem substituït ningú en els teatres que gestionem. El Romea el vam obtenir per concurs, el Condal estava destinat a ser plató de TV i la Villarroel va passar a les nostres mans després de morir el que era l'ànima de la sala, Adolf Bras.
--¿Què hi guanya el públic amb el Goya?
--Un teatre nou, reformat sobre la carcassa antiga. Un local amb capacitat mitjana que sorprendrà per la seva disposició. És còmode i té bona visibilitat i una acústica estupenda. Un marc idoni perquè el públic i els actors disfrutin de la mena d'obres que es representaran. És un projecte amb molt futur.
--¿També per al teatre català?
--Serà prioritari, com en totes les nostres programacions en què abunden els muntatges en català de producció pròpia, però sense que renunciem a representar, sempre des d'una òptica de qualitat, obres en castellà i altres idiomes.
--En el sector treuen pit amb les xifres, però el principal pol d'atracció són els musicals.
--És un gran motor de l'augment de públic, i de fet alguna de les noves sales han nascut recolzades en el gènere, però fixi's que els teatres amb bones obres de text i les sales alternatives també han crescut. I han sorgit nous escenaris com els dos del Teatre Gaudí, el Raval, Coliseum i la Nau Ivanov. I aviat comptarem amb el Teatre Paral.lel i la reaparició d'El Molino. Tal com he dit: el sector té una bona salut i assumeix els riscos necessaris per seguir despertant l'interès dels espectadors.
--¿Quina és la clau de la demanda?
--La feina ben feta. Barcelona té una cartellera àmplia, variada i amb l'habitual dosi de talent de la nostra escena. El teatre és de les poques coses que no són ni copiables ni afusellables. És un fet únic que varia cada any. No s'arriba tan fàcilment als 2.600.000 espectadors.
--¿Hi ha bona coexistència amb el teatre públic?
--L'estructura del mapa teatral català és, en general, modèlica. Hi ha bona coordinació i convivència entre l'àmbit públic i el privat i aquest ambient de tranquil.litat que ara es respira ha anat molt bé per a la bona marxa de l'activitat, que crec que influeix no només en els creadors sinó també en el públic.
--¿El Goya apostarà pel teatre denominat comercial?
--Aquesta és una etiqueta que no em molesta. Per mi Shakespeare és comercial. L'important és que les nostres propostes siguin tan majoritàries com sigui possible, fet que no està renyit en absolut amb una exigència de qualitat que garanteixen els responsables dels teatres.
3 octubre de 2008
És l'impulsor del renovat teatre. Afronta el projecte amb molta il·lusió i sense por
amant de l'escena va néixer fa 60 anys a sòria va muntar el seu primer grup als 20 anys avui gestiona quatre sales foto: danny caminal
El mestre Pou obre el curs del nou Goya amb 'Els nois d'història'
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
--¿Hi ha espai per a un projecte teatral en temps de crisi?
--N'hi ha. És el millor moment per reobrir el Goya. Les arts escèniques viuen una onada expansiva. I, a més, tornem al lloc d'origen del nostre primer gran èxit, als 90, el musical Estan tocant la nostra cançó.
--Malgrat el romanticisme de l'empresa sona a temeritat.
--És un orgull haver recuperat un espai que havia viscut un procés de deteriorament que el posava en perill de desaparició. Hem posat el nostre granet de sorra tornant a Barcelona un espai amb molta història. I no hi ha por, sinó il.lusió. I confiança en el projecte artístic de Josep Maria Pou.
--Aspiren a ser referència en el teatre contemporani.
--El projecte del Goya tanca el ventall de línies de Focus, amb un teatre que centrarà la seva atenció en textos actuals que permetin lluir-se als millors intèrprets. Per això hi ha al capdavant del projecte un actor director de la talla de Pou, que ja ha demostrat el camí a seguir amb obres com Celobert, La cabra... o Su seguro servidor, Orson Welles.
--¿Quin paper tenen els altres espais de la casa?
--El Romea seguirà, amb Calixto Bieito, com a aparador de bons directors. La Sala Villarroel, amb Javier Daulte, representa una línia pròpia de l'autor director. I el Condal continuarà com a teatre de comèdia.
--¿No tem que els qualifiquin d'acaparadors?
--No. Mai hem substituït ningú en els teatres que gestionem. El Romea el vam obtenir per concurs, el Condal estava destinat a ser plató de TV i la Villarroel va passar a les nostres mans després de morir el que era l'ànima de la sala, Adolf Bras.
--¿Què hi guanya el públic amb el Goya?
--Un teatre nou, reformat sobre la carcassa antiga. Un local amb capacitat mitjana que sorprendrà per la seva disposició. És còmode i té bona visibilitat i una acústica estupenda. Un marc idoni perquè el públic i els actors disfrutin de la mena d'obres que es representaran. És un projecte amb molt futur.
--¿També per al teatre català?
--Serà prioritari, com en totes les nostres programacions en què abunden els muntatges en català de producció pròpia, però sense que renunciem a representar, sempre des d'una òptica de qualitat, obres en castellà i altres idiomes.
--En el sector treuen pit amb les xifres, però el principal pol d'atracció són els musicals.
--És un gran motor de l'augment de públic, i de fet alguna de les noves sales han nascut recolzades en el gènere, però fixi's que els teatres amb bones obres de text i les sales alternatives també han crescut. I han sorgit nous escenaris com els dos del Teatre Gaudí, el Raval, Coliseum i la Nau Ivanov. I aviat comptarem amb el Teatre Paral.lel i la reaparició d'El Molino. Tal com he dit: el sector té una bona salut i assumeix els riscos necessaris per seguir despertant l'interès dels espectadors.
--¿Quina és la clau de la demanda?
--La feina ben feta. Barcelona té una cartellera àmplia, variada i amb l'habitual dosi de talent de la nostra escena. El teatre és de les poques coses que no són ni copiables ni afusellables. És un fet únic que varia cada any. No s'arriba tan fàcilment als 2.600.000 espectadors.
--¿Hi ha bona coexistència amb el teatre públic?
--L'estructura del mapa teatral català és, en general, modèlica. Hi ha bona coordinació i convivència entre l'àmbit públic i el privat i aquest ambient de tranquil.litat que ara es respira ha anat molt bé per a la bona marxa de l'activitat, que crec que influeix no només en els creadors sinó també en el públic.
--¿El Goya apostarà pel teatre denominat comercial?
--Aquesta és una etiqueta que no em molesta. Per mi Shakespeare és comercial. L'important és que les nostres propostes siguin tan majoritàries com sigui possible, fet que no està renyit en absolut amb una exigència de qualitat que garanteixen els responsables dels teatres.
