www.avui.cat
30 de setembre de 2008
Àngel Llàcer és el director de 'Què', un musical en català que ell mateix ha creat amb Manu Guix i Àlex Mañas. S'estrena demà al Teatre Coliseum
Teresa Bruna
Barcelona
No necessita presentació, però volem destacar el que ja ha demostrat: és un bon director de teatre, professional i exigent. Amb el seu posat de líder de BUP, entremaliat, desinhibit i histriònic (a la televisió!), és el director del musical Què, una proposta ben diferent de les formes dels musicals que tenim ara mateix en cartell. I agosarada, perquè, de mica en mica, els ha sortit de gran format. L'argument, escrit per Àlex Mañas, és realista i imprescindible de tenir en compte socialment. La música, de Manu Guix, aviat es cantarà arreu perquè les cançons s'enganxen com un bon perfum. Tot inèdit, de creació total. Ni Broadway ni franquícies. I en català.
Sou valents, amb un musical en català en temps de crisi!
Jo la crisi no la noto. Nosaltres som catalans i la nostra llengua és el català. No em crec l'excusa de fer una obra en castellà per por de no fer calés, no ho acabo d'entendre. No hi ha ningú que visqui a Catalunya que no entengui el català. Quan haguem d'anar a fora, la traduirem i ja està.
Home, alguns no l'entenen...
Pocs i no són els que omplen el teatre. Hi ha castellanoparlants, però ens entenen perfectament. I en cas que no, què fan els que van a Nova York a veure musicals? Molts no els entenen! Si una cosa té el musical és que és un llenguatge universal.
¿Val la pena fer un musical per als joves, si la majoria no tenen diners per a l'entrada?
No hi haurà problema. El nostre és el mes barat i venem una cosa que no venen els altres. A més: jo surto i veig que les discoteques estan plenes. I no parlo de gent de l'alta societat. Es tenen diners per al que es vol i espero que ens vulguin venir a veure! I no és per a joves: és per a tothom de més de 13-14 anys!
Parlem de l'obra. Cinc menors amb problemes esperen sentència en un reformatori i s'enfronten al professor. Hem sentit que s'han tornat una mica més bons, amb el temps...
Durant la creació, veníem una història de segona oportunitat, d'esperança, però en un moment donat ens vam adonar que tot era negatiu, començant ja pels títols de les cançons: No em vull tornar a enamorar, Merda!, On és el càstig?, Ho sento, Josep... L'anàvem muntant per escenes i un dia, en veure-ho sencer, vaig pensar que tothom en sortiria fatal. Agafo l'Àlex i li dic: "Ei, jo no en tinc cap culpa que aquests nois estiguin tan malament!".
Per tant, s'han calmat?
No, ells han fet el que han fet. Hi ha una piròmana, un violent de gènere i de raça que pega gent, una cleptòmana, un assassí... Però cal una mica d'esperança, una força, alguna cosa que els doni l'empenta per canviar, anar més enllà. Hi havia una cançó, que cantava el Moha, l'emigrat, que parlava d'una nena lapidada pel seu poble, d'un nen bombardejat per les mines... Un drama que, a més, se'ns feia universal. Ja teníem el drama dels nostres nens i ens vam dir: "Renoi, quina puta vida!". I hem substituït la cançó per una altra que es diu El full en blanc, on cada nen hi escriu la seva il·lusió, els seus somnis i les seves ganes de millorar.
En el tema d'obertura semblen angelets preocupats per agradar al profe!
No són tan bons! Però la cançó que obre mostra l'interior dels personatges: "Vull fer-ho bé, però quan em trobi allà, ja ho veurem...". Jo els dic que han de mostrar les dues personalitats: la social, que és la l'agressiva, la del "no em toquis", i la més personal, la de quan es fiquen al llit. Primer presenten les ansietats, els neguits, i quan surten de les habitacions ja s'enfronten a tu, ja són: "Què, eh? Què? Què?". Tenen dos comportaments: el social i l'íntim.
¿Us vau assessorar, en els temes de delinqüència?
L'Àlex anava sovint a centres de menors i parlava amb molta gent. Jo hi vaig anar amb l'escenògraf i el de vestuari a veure com es movien. ¿Saps que ens van dir que part de la raó per la qual delinqueixen és perquè volen ser famosos? Em deien: "Com que tu ja ets famós et costa de creure". I jo contestava: "Jo sóc un treballador a qui es veu treballar per la tele!".
És a dir que som dolents per una circumstància social...
Esclar. Un és dolent per les circumstàncies. N'hi ha que hi neixen, però ja és una malaltia. Fem coses dolentes perquè som dèbils i no ens sabem enfrontar al que ens envolta. El pitjor és el complex d'inferioritat: és el que fa que facis tot el mal. Bé, jo no tinc problema. Jo tinc l'ego molt ben posat!
Ah! Deu donar molta tranquil·litat. On ho venen, això?
L'ego és teu i el pots posar on sigui. Jo parlo com vull i si agrado, bé, i si no, també. Has de buscar que t'alimentin l'ego on sigui, al llit, amb els teus amics, en l'àmbit professional... Sense l'ego ben posat, les persones poden transformar-se en monstres.
Doncs hi ha qui ho critica!
No s'ha de confondre amb ser prepotent. Sense l'ego ben posat es destil·la enveja. Si vols ser un altre és que no estàs bé amb tu mateix. Si tothom tingués l'ego bé, no hi hauria ni enveges ni odi.
¿Al teatre pot transformar-se en pànic escènic?
És diferent, això és manca de llibertat. Quan puges a escena, estàs obligat a fer una cosa, et tallen la llibertat de cop. Si t'agafa angoixa, l'has cagat. Això es pot aplicar a qualsevol professió. Al no ser lliure, et bloqueges. A mi em va passar al Romea: no podia, tenia pànic. En canvi, anava a la tele i feia el que em donava la gana. Ningú em deia res i no em bloquejava. No és per tenir gent que et vegi, és un tema de llibertat.
Ets lliure, Àngel Llàcer?
He de pagar la hipoteca!
Hi arrisques diners, a 'Què'?
No. Hem tingut la sort que La Projectora, la productora de l'Abel Folk i Glòria Casanova, Annexa i Stromboli, creuen en l'espectacle.
Per què no dirigeixes teatre més sovint?
Ja porto unes quantes obres, a poc a poc! Em vull donar una mica més d'edat. En aquest país necessites tenir una edat per tenir credibilitat. I com que sóc molt pacient, espero. Ara no se'm prendria seriosament. I més, després de fer de pollastre a la televisió!
Àngel, ets el director d''OT'!
No parlo d'OT. He sortit vestit de pollastre. És literal, eh! I també de conillet.
Ets molt innovador dirigint!
Ja dirigiré! Vull fer una Nit de Reis al teatre, és un projecte que tinc. Però la meva mare em diu sempre: "Fes d'actor, que ho fas molt bé".
Home! És que tens tres premis com a millor actor!
No tinc temps! Vaig i vinc de Madrid, tinc un programa nou, he de fer maletes!
30 de setembre de 2008
Àngel Llàcer és el director de 'Què', un musical en català que ell mateix ha creat amb Manu Guix i Àlex Mañas. S'estrena demà al Teatre Coliseum
Teresa Bruna
Barcelona
No necessita presentació, però volem destacar el que ja ha demostrat: és un bon director de teatre, professional i exigent. Amb el seu posat de líder de BUP, entremaliat, desinhibit i histriònic (a la televisió!), és el director del musical Què, una proposta ben diferent de les formes dels musicals que tenim ara mateix en cartell. I agosarada, perquè, de mica en mica, els ha sortit de gran format. L'argument, escrit per Àlex Mañas, és realista i imprescindible de tenir en compte socialment. La música, de Manu Guix, aviat es cantarà arreu perquè les cançons s'enganxen com un bon perfum. Tot inèdit, de creació total. Ni Broadway ni franquícies. I en català.
Sou valents, amb un musical en català en temps de crisi!
Jo la crisi no la noto. Nosaltres som catalans i la nostra llengua és el català. No em crec l'excusa de fer una obra en castellà per por de no fer calés, no ho acabo d'entendre. No hi ha ningú que visqui a Catalunya que no entengui el català. Quan haguem d'anar a fora, la traduirem i ja està.
Home, alguns no l'entenen...
Pocs i no són els que omplen el teatre. Hi ha castellanoparlants, però ens entenen perfectament. I en cas que no, què fan els que van a Nova York a veure musicals? Molts no els entenen! Si una cosa té el musical és que és un llenguatge universal.
¿Val la pena fer un musical per als joves, si la majoria no tenen diners per a l'entrada?
No hi haurà problema. El nostre és el mes barat i venem una cosa que no venen els altres. A més: jo surto i veig que les discoteques estan plenes. I no parlo de gent de l'alta societat. Es tenen diners per al que es vol i espero que ens vulguin venir a veure! I no és per a joves: és per a tothom de més de 13-14 anys!
Parlem de l'obra. Cinc menors amb problemes esperen sentència en un reformatori i s'enfronten al professor. Hem sentit que s'han tornat una mica més bons, amb el temps...
Durant la creació, veníem una història de segona oportunitat, d'esperança, però en un moment donat ens vam adonar que tot era negatiu, començant ja pels títols de les cançons: No em vull tornar a enamorar, Merda!, On és el càstig?, Ho sento, Josep... L'anàvem muntant per escenes i un dia, en veure-ho sencer, vaig pensar que tothom en sortiria fatal. Agafo l'Àlex i li dic: "Ei, jo no en tinc cap culpa que aquests nois estiguin tan malament!".
Per tant, s'han calmat?
No, ells han fet el que han fet. Hi ha una piròmana, un violent de gènere i de raça que pega gent, una cleptòmana, un assassí... Però cal una mica d'esperança, una força, alguna cosa que els doni l'empenta per canviar, anar més enllà. Hi havia una cançó, que cantava el Moha, l'emigrat, que parlava d'una nena lapidada pel seu poble, d'un nen bombardejat per les mines... Un drama que, a més, se'ns feia universal. Ja teníem el drama dels nostres nens i ens vam dir: "Renoi, quina puta vida!". I hem substituït la cançó per una altra que es diu El full en blanc, on cada nen hi escriu la seva il·lusió, els seus somnis i les seves ganes de millorar.
En el tema d'obertura semblen angelets preocupats per agradar al profe!
No són tan bons! Però la cançó que obre mostra l'interior dels personatges: "Vull fer-ho bé, però quan em trobi allà, ja ho veurem...". Jo els dic que han de mostrar les dues personalitats: la social, que és la l'agressiva, la del "no em toquis", i la més personal, la de quan es fiquen al llit. Primer presenten les ansietats, els neguits, i quan surten de les habitacions ja s'enfronten a tu, ja són: "Què, eh? Què? Què?". Tenen dos comportaments: el social i l'íntim.
¿Us vau assessorar, en els temes de delinqüència?
L'Àlex anava sovint a centres de menors i parlava amb molta gent. Jo hi vaig anar amb l'escenògraf i el de vestuari a veure com es movien. ¿Saps que ens van dir que part de la raó per la qual delinqueixen és perquè volen ser famosos? Em deien: "Com que tu ja ets famós et costa de creure". I jo contestava: "Jo sóc un treballador a qui es veu treballar per la tele!".
És a dir que som dolents per una circumstància social...
Esclar. Un és dolent per les circumstàncies. N'hi ha que hi neixen, però ja és una malaltia. Fem coses dolentes perquè som dèbils i no ens sabem enfrontar al que ens envolta. El pitjor és el complex d'inferioritat: és el que fa que facis tot el mal. Bé, jo no tinc problema. Jo tinc l'ego molt ben posat!
Ah! Deu donar molta tranquil·litat. On ho venen, això?
L'ego és teu i el pots posar on sigui. Jo parlo com vull i si agrado, bé, i si no, també. Has de buscar que t'alimentin l'ego on sigui, al llit, amb els teus amics, en l'àmbit professional... Sense l'ego ben posat, les persones poden transformar-se en monstres.
Doncs hi ha qui ho critica!
No s'ha de confondre amb ser prepotent. Sense l'ego ben posat es destil·la enveja. Si vols ser un altre és que no estàs bé amb tu mateix. Si tothom tingués l'ego bé, no hi hauria ni enveges ni odi.
¿Al teatre pot transformar-se en pànic escènic?
És diferent, això és manca de llibertat. Quan puges a escena, estàs obligat a fer una cosa, et tallen la llibertat de cop. Si t'agafa angoixa, l'has cagat. Això es pot aplicar a qualsevol professió. Al no ser lliure, et bloqueges. A mi em va passar al Romea: no podia, tenia pànic. En canvi, anava a la tele i feia el que em donava la gana. Ningú em deia res i no em bloquejava. No és per tenir gent que et vegi, és un tema de llibertat.
Ets lliure, Àngel Llàcer?
He de pagar la hipoteca!
Hi arrisques diners, a 'Què'?
No. Hem tingut la sort que La Projectora, la productora de l'Abel Folk i Glòria Casanova, Annexa i Stromboli, creuen en l'espectacle.
Per què no dirigeixes teatre més sovint?
Ja porto unes quantes obres, a poc a poc! Em vull donar una mica més d'edat. En aquest país necessites tenir una edat per tenir credibilitat. I com que sóc molt pacient, espero. Ara no se'm prendria seriosament. I més, després de fer de pollastre a la televisió!
Àngel, ets el director d''OT'!
No parlo d'OT. He sortit vestit de pollastre. És literal, eh! I també de conillet.
Ets molt innovador dirigint!
Ja dirigiré! Vull fer una Nit de Reis al teatre, és un projecte que tinc. Però la meva mare em diu sempre: "Fes d'actor, que ho fas molt bé".
Home! És que tens tres premis com a millor actor!
No tinc temps! Vaig i vinc de Madrid, tinc un programa nou, he de fer maletes!