www.avui.cat
2 octubre de 2008
L'autor de 'La tortuga de Darwin' estrena 'La paz perpetua' a la Sala Petita del TNC2
Marta Porter
Teatre Nacional de Catalunya
Premio Nacional de teatre, Juan Mayorga és un dels autors espanyols més internacionals. Si fa tres anys el Royal Court de Londres feia la seva pròpia versió de Himmelweg, ara és el Teatre Reial de Dinamarca qui pren el títol mentre a París es representa El chico de la última fila. Mayorga torna al Teatre Nacional de Catalunya amb La paz perpetua, que avui estrena a la Sala Petita dirigida per José Luis Gómez en una coproducció del Centro Dramático Nacional i el Teatro de la Abadía, una obra que ja s'ha traduït a vuit idiomes. Mentrestant, al Romea segueix triomfant la seva La tortuga de Darwin.
Canvia molt una obra en funció de qui la interpreti o dirigeixi?
El text sap coses que l'autor desconeix. A vegades un actor et descobreix una vis còmica en un personatge o descobreix una ferida en un ésser patètic i el fa molt emotiu. Els actors descobreixen coses que tu no preveies i el director imagina l'obra de manera que tu no esperaves. L'any passat, Himmelweg es va fer al Teatre Nacional de Noruega amb una direcció d'Alexander Mörk-Eidem molt naturalista i a París dirigida per Jorge Lavelli de forma molt més estilitzada, i les dues eren coherents i excel·lents. Jo busco textos que permetin diferents lectures, i veient diferents posades en escena vas entenent la teva obra d'una altra manera. Un autor de teatre és com un cec que dispara, el teatre és una cadena de desplaçaments.
Fins a quin punt vol o pot incidir en una posada en escena?
Jo sóc molt respectuós amb el director, ja que l'espectacle el firma ell i hi participo en funció del que em demana. A vegades els directors o intèrprets t'adverteixen sobre possibles correccions del text i has de ser prou elàstic per reescriure sobre la marxa. Això va passar a La tortuga de Darwin i també ha passat amb La paz perpetua, que al TNC és bastant diferent de com es va estrenar a Madrid.
La tortuga de Darwin, Copito de Nieve i ara gossos a La paz perpetua. ¿Què té amb els animals?
Hi ha quatre textos meus amb animals, aquests tres i un d'anterior que és una versió lliure d'El coloquio de los perros, de Cervantes, en què els gossos descobreixen que són persones, immigrants il·legals que han sigut maltractats com a gossos, i que és l'embrió de La paz perpetua. Els animals, des dels grecs, des d'Isop, ens han permès observar amb distància la vida dels homes. I en aquest segle XXI, utilitzar personatges animals té un valor especial, ja que l'ombra de Kafka és decisiva. La clau de La metamorfosi és que si li dius a algú que és com un cuc acaba convertint-se en cuc, i a El procés, Joseph K acaba morint com un gos. El segle XX ha tingut una especial capacitat per animalitzar els éssers humans. A La paz perpetua es parla de com la tortura tracta l'ésser humà com un mer cos, com un animal, i també hi ha una animalització del propi torturador, que mata la seva ànima. No es tracta d'un recurs metafòric, sinó que tant el captiu com els custodis són induïts a comportar-se com animals amb urpes i ullals. La paz perpetua subratlla aquest fet d'induir les persones a renunciar a la seva humanitat.
Vostè parla de Kafka però en la seva obra també s'hi nota el Segle d'Or...
El meu somni és fer un teatre que a la vegada sigui complex i popular, que també és el somni de les avantguardes espanyoles dels anys 30, de Lorca i de Valle Inclán, que alhora buscaven el mateix que els autors del Segle d'Or, que va ser un teatre nacional en el sentit que tenia voluntat d'arribar a totes les classes socials. Calderón i Lope escriuen obres que permeten riure, però també fer-ne lectures polítiques i morals. Van ser-ne els mestres, i a la Residencia de Estudiantes, el veritable heroi era Lope, que té un fons ideològic i és radicalment entretingut, com Shakespeare. I també aconsegueixen convocar permanentment la imaginació de l'espectador amb la mera paraula. El mot tempesta en Shakespeare és més poderós que tots els efectes especials.
Com veu l'actual dramatúrgia?
S'està vivint un moment d'orgull teatral. Indiscutiblement els anglesos van al davant, i una mostra és Stoppard, i Catalunya és riquíssima, amb Benet i Jornet, Jordi Galceran, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé i ara Jordi Casanovas, Pau Miró..., gràcies a la política de suport que s'ha fet des dels teatres i que Espanya hauria d'imitar, ja que els autors apareixen de forma excepcional, com Paco Zarzoso, Antonio Álamo o jo mateix.
2 octubre de 2008
L'autor de 'La tortuga de Darwin' estrena 'La paz perpetua' a la Sala Petita del TNC2
Marta Porter
Teatre Nacional de Catalunya
Premio Nacional de teatre, Juan Mayorga és un dels autors espanyols més internacionals. Si fa tres anys el Royal Court de Londres feia la seva pròpia versió de Himmelweg, ara és el Teatre Reial de Dinamarca qui pren el títol mentre a París es representa El chico de la última fila. Mayorga torna al Teatre Nacional de Catalunya amb La paz perpetua, que avui estrena a la Sala Petita dirigida per José Luis Gómez en una coproducció del Centro Dramático Nacional i el Teatro de la Abadía, una obra que ja s'ha traduït a vuit idiomes. Mentrestant, al Romea segueix triomfant la seva La tortuga de Darwin.
Canvia molt una obra en funció de qui la interpreti o dirigeixi?
El text sap coses que l'autor desconeix. A vegades un actor et descobreix una vis còmica en un personatge o descobreix una ferida en un ésser patètic i el fa molt emotiu. Els actors descobreixen coses que tu no preveies i el director imagina l'obra de manera que tu no esperaves. L'any passat, Himmelweg es va fer al Teatre Nacional de Noruega amb una direcció d'Alexander Mörk-Eidem molt naturalista i a París dirigida per Jorge Lavelli de forma molt més estilitzada, i les dues eren coherents i excel·lents. Jo busco textos que permetin diferents lectures, i veient diferents posades en escena vas entenent la teva obra d'una altra manera. Un autor de teatre és com un cec que dispara, el teatre és una cadena de desplaçaments.
Fins a quin punt vol o pot incidir en una posada en escena?
Jo sóc molt respectuós amb el director, ja que l'espectacle el firma ell i hi participo en funció del que em demana. A vegades els directors o intèrprets t'adverteixen sobre possibles correccions del text i has de ser prou elàstic per reescriure sobre la marxa. Això va passar a La tortuga de Darwin i també ha passat amb La paz perpetua, que al TNC és bastant diferent de com es va estrenar a Madrid.
La tortuga de Darwin, Copito de Nieve i ara gossos a La paz perpetua. ¿Què té amb els animals?
Hi ha quatre textos meus amb animals, aquests tres i un d'anterior que és una versió lliure d'El coloquio de los perros, de Cervantes, en què els gossos descobreixen que són persones, immigrants il·legals que han sigut maltractats com a gossos, i que és l'embrió de La paz perpetua. Els animals, des dels grecs, des d'Isop, ens han permès observar amb distància la vida dels homes. I en aquest segle XXI, utilitzar personatges animals té un valor especial, ja que l'ombra de Kafka és decisiva. La clau de La metamorfosi és que si li dius a algú que és com un cuc acaba convertint-se en cuc, i a El procés, Joseph K acaba morint com un gos. El segle XX ha tingut una especial capacitat per animalitzar els éssers humans. A La paz perpetua es parla de com la tortura tracta l'ésser humà com un mer cos, com un animal, i també hi ha una animalització del propi torturador, que mata la seva ànima. No es tracta d'un recurs metafòric, sinó que tant el captiu com els custodis són induïts a comportar-se com animals amb urpes i ullals. La paz perpetua subratlla aquest fet d'induir les persones a renunciar a la seva humanitat.
Vostè parla de Kafka però en la seva obra també s'hi nota el Segle d'Or...
El meu somni és fer un teatre que a la vegada sigui complex i popular, que també és el somni de les avantguardes espanyoles dels anys 30, de Lorca i de Valle Inclán, que alhora buscaven el mateix que els autors del Segle d'Or, que va ser un teatre nacional en el sentit que tenia voluntat d'arribar a totes les classes socials. Calderón i Lope escriuen obres que permeten riure, però també fer-ne lectures polítiques i morals. Van ser-ne els mestres, i a la Residencia de Estudiantes, el veritable heroi era Lope, que té un fons ideològic i és radicalment entretingut, com Shakespeare. I també aconsegueixen convocar permanentment la imaginació de l'espectador amb la mera paraula. El mot tempesta en Shakespeare és més poderós que tots els efectes especials.
Com veu l'actual dramatúrgia?
S'està vivint un moment d'orgull teatral. Indiscutiblement els anglesos van al davant, i una mostra és Stoppard, i Catalunya és riquíssima, amb Benet i Jornet, Jordi Galceran, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé i ara Jordi Casanovas, Pau Miró..., gràcies a la política de suport que s'ha fet des dels teatres i que Espanya hauria d'imitar, ja que els autors apareixen de forma excepcional, com Paco Zarzoso, Antonio Álamo o jo mateix.