"Tinc ganes de riure jo i de fer riure els altres"

www.avui.cat

2 de març de 2007

Entrevista: Norma Aleandro És al Teatre Tívoli amb 'Sobre el amor... y otros cuentos sobre el amor', l'obra que li va costar l'exili fa 30 anys

Teresa Bruna

Quan la persona amb la qual estàs prenent un cafè t'explica que està contenta de retrobar-se amb Anthony Hopkins després de 12 anys, t'adones que ets molt petit, perquè tu no t'hi has trobat mai. Però compensa el privilegi de conversar amb una gran dama del cinema, del teatre, autora, intèrpret i directora: Norma Aleandro, amb prop d'una vintena de premis i distincions com a millor actriu. Ha fet un munt de pel·lícules. Una d'elles, Gaby, li va fer merèixer nominació a l'Oscar. Aquí la recordarem sempre pel seu impressionant personatge a El hijo de la novia, on interpretava una àvia amb Alzheimer. Norma és a Barcelona amb Sobre el amor... y otros cuentos sobre el amor, una obra emblemàtica que en la seva estrena a Buenos Aires, la seva ciutat, va patir l'esclat d'una bomba lacrimògena al teatre. En arribar a casa es va trobar amb una segona bomba i una recomanació al telèfon: havia de deixar el país en 24 hores. D'això, però, fa 30 anys. Ara tenim oportunitat de veure-la a Barcelona aquest cap de setmana al Teatre Tívoli.

Com és l'espectacle?

Dialogo amb el públic i a mesura que els vaig explicant coses es va creant una complicitat. Els parlo de Lope de Vega, de García Márquez, de Vargas Llosa... I mentre explico, vaig nodrint els personatges.

També hi ha textos seus...

Són el fil conductor dels contes. Jo no sóc un personatge a l'espectacle, sóc jo mateixa que explico coses de la vida través dels meus textos i aprofito els dels autors per vestir-los.

Com ha canviat l'obra en 30 anys?

He anat traient algunes coses i n'he posat d'altres que m'han anat interessant amb el pas dels anys, l'espectacle ha evolucionat, s'ha anat transformant. Vull remarcar que sempre hi ha hagut humor, però que darrerament tot és humor. En aquests moments tinc més ganes de riure jo i de fer riure els altres que de fer plorar. Cosa que no vol dir que no faci cap més obra dramàtica!

Vostè va néixer en un bressol d'actors. ¿En aquestes condicions es pot fer una altra cosa que no sigui teatre?

Ser fill d'actors té avantatges per un costat i desavantatges per l'altre. Conec fills d'actors que detestaven el teatre perquè els prenia els pares. A mi mateixa em va criar la meva iaia. Era una època que si no es treballava no es menjava, i això vol dir anar de gira, recórrer el món. Per altra banda, quan tu arrenques, tothom et diu que seràs bona perquè els teus pares són boníssims. Això pesa molt perquè sempre has de demostrar coses, han de passar molts anys fins que et consideren pel teu treball. Però com que havia pujat als escenaris des de petita, em vaig estalviar el xoc que tenen els actors quan comencen. És un xoc molt gran, eh!

Quan va sorgir el cinema?

Al principi de la meva vida quan vaig començar a ser actriu. T'explicaré una anècdota: només em donaven personatges petits i em deien que m'havia d'operar el nas. Era una època que a l'Argentina estava molt de moda operar-se com els actors de Hollywood. Tothom tenia aquell nasset arromangat, a l'estil nord-americà, amb la ratlleta al mig, tots iguals. Si mires pel·lícules argentines dels anys 50 o 60 veuràs que estan molt influenciades per les americanes: la llum, la manera de vestir, d'actuar i les carones a l'estil de Hollywood.

Però no es va operar!

Fixa't que em deien: "Però quina pena! Opera't el nas i veuràs quins papers més macos et donaran". Jo pensava: "Doncs no faré papers macos!". I sí que en vaig fer, però certament, de protagonista, no me'n van donar cap fins a La historia oficial. A partir d'aquí van començar a cridar-me per fer primers papers. Vaig vèncer la cirurgia!

Afortunadament, està molt guapa. ¿Sap que aquí tothom la recorda per El hijo de la novia?

I tant que sí, és cert. Quan vinc aquí m'adono que em tracten com una actriu de cinema que fa teatre, i jo sóc una actriu de teatre que fa cinema!

Però és que va fer un paper grandiós! Va ser difícil, suposo.

Sí, sí que ho va ser. Vaig formar el personatge intentant entendre què passa al cap d'una persona en aquest estat d'angoixa. Quan encara no han perdut la memòria del tot, els angoixa molt de sobte recordar i de sobte oblidar. Quan ja la perden del tot no pateixen tant. El meu personatge era al límit, perduda en un desert. Quan s'acostava algú que ella sabia internament que l'estimava i a qui ella també estimava, tot i no saber qui era, s'establia una connexió. Era molt interioritzat, difícil, però em va agradar moltíssim fer-ho.

Ha fet cinema últimament?

Sí, he estat rodant The city of your final destination, amb James Ivory. Faig de senyora rica, molt boja. Ha estat preciós treballar amb Ivory, és un director meravellós. I ha estat un luxe tornar a treballar amb Anthony Hopkins, que feia 12 anys que no treballàvem junts. Tinc molta feina fent teatre, dirigint, escrivint, però he fet un raconet per a aquesta pel·lícula i m'ha donat una gran satisfacció. Barcelona és l'última etapa de la gira a l'Estat espanyol. Com ha anat?

Estic molt contenta de veure que la gent riu, que es diverteix. Ens divertim junts, jo m'ho passo bé interpretant-la. Perquè amb l'humor, no se sap mai què passarà. Jo no sé si la gent que té una altra forma de vida entendrà les aclucades d'ull, si hi haurà complicitat... Se'n pot anar tot en orris! Però m'ha fet feliç veure que tenim un humor molt semblant. Hi ha molta harmonia entre espanyols i argentins.