tot mataró
27 desembre 2005
Carles Maicas és enguany el director de l’espectacle nadalenc
Que per Sant Esteve sigui l’estrena d’Els Pastorets amb tot el que comporta pot ser excusa però no justificació. Vist l’espectacle que aquest any dirigeix Carles Maicas un es queda preocupat. No per les errades tècniques o puntuals, que sense elles la Sala Cabañes no seria, sinó per la sensació que la representació del del dia 26 va deixar. Si musicalment fa un any defensàvem l’aposta, enguany el suspès repunta. No van convèncer ni l’orquestra, ni els cants i encara menys quan els dos canten alhora. Potser va ser espina d’un dia, però va sonar realment malament, mal cantat, mal compenetrat. Els dies ho arreglaran, és de suposar, però s’hi veu menys treball al darrera que fa un any per aquestes dates. El so també es va guanyar ser mencionat amb fallades i gravacions - per què gravacions?- més aviat cacofòniques. L’estrena la va salvar el que sempre salven els Pastorets de Mataró que per alguna cosa els que tenim a casa són els millors del món. Que sigui digerible un espectacle de més de quatre hores ho fa possible el perfecte entrellat que s’amaga darrera l’obra, la gent que no falla i els elements artístics que perduren i funcionen. Sense ells no tornaria la gent a la Sala i amb ells s’arranquen aplaudiments, algun d’ells més merescuts. Van excel·lir els dos “tontos” i també van agradar el bé i el mal quan topen. Però si alguna cosa va sorprendre va ser el pròleg i el treballl de Maria Rovira al darrera. Les noves coreografies, renovades o depurades, van fer el fet i l’entremès pagà va ser el millor de l’obra. Aquí toca molt bona nota i orgull d’aquests Pastorets. Curiosa ortodòxia Del retorn de Carles Maicas, veterà “teatreru” s’esperava una contrarrevolució després que Ribas fes mil-i-una voltes a l’espectacle els darrers dos anys. Però no és tant. Han tornat els dimonis a l’infern que ara és més variat que el Raval de Barcelona i tot i algun altre matís, poc destacable. Potser la interpretació és més “tradicionalista” però, vaja, continua força estancada. I les reminiscències dels renovadors perduren? Doncs sí i amb força. Segueixen les projeccions i escenes “a lo Broadway” i el debat entre ortodòxia i renovació continua viu. Què serien els Pastorets sense això? Res, absolutament res. Ara bé, de Maicas, ponent de la tradició, se n’esperava potser més. Desvestirà més sants l’any que ve?
Que per Sant Esteve sigui l’estrena d’Els Pastorets amb tot el que comporta pot ser excusa però no justificació. Vist l’espectacle que aquest any dirigeix Carles Maicas un es queda preocupat. No per les errades tècniques o puntuals, que sense elles la Sala Cabañes no seria, sinó per la sensació que la representació del del dia 26 va deixar. Si musicalment fa un any defensàvem l’aposta, enguany el suspès repunta. No van convèncer ni l’orquestra, ni els cants i encara menys quan els dos canten alhora. Potser va ser espina d’un dia, però va sonar realment malament, mal cantat, mal compenetrat. Els dies ho arreglaran, és de suposar, però s’hi veu menys treball al darrera que fa un any per aquestes dates. El so també es va guanyar ser mencionat amb fallades i gravacions - per què gravacions?- més aviat cacofòniques. L’estrena la va salvar el que sempre salven els Pastorets de Mataró que per alguna cosa els que tenim a casa són els millors del món. Que sigui digerible un espectacle de més de quatre hores ho fa possible el perfecte entrellat que s’amaga darrera l’obra, la gent que no falla i els elements artístics que perduren i funcionen. Sense ells no tornaria la gent a la Sala i amb ells s’arranquen aplaudiments, algun d’ells més merescuts. Van excel·lir els dos “tontos” i també van agradar el bé i el mal quan topen. Però si alguna cosa va sorprendre va ser el pròleg i el treballl de Maria Rovira al darrera. Les noves coreografies, renovades o depurades, van fer el fet i l’entremès pagà va ser el millor de l’obra. Aquí toca molt bona nota i orgull d’aquests Pastorets. Curiosa ortodòxia Del retorn de Carles Maicas, veterà “teatreru” s’esperava una contrarrevolució després que Ribas fes mil-i-una voltes a l’espectacle els darrers dos anys. Però no és tant. Han tornat els dimonis a l’infern que ara és més variat que el Raval de Barcelona i tot i algun altre matís, poc destacable. Potser la interpretació és més “tradicionalista” però, vaja, continua força estancada. I les reminiscències dels renovadors perduren? Doncs sí i amb força. Segueixen les projeccions i escenes “a lo Broadway” i el debat entre ortodòxia i renovació continua viu. Què serien els Pastorets sense això? Res, absolutament res. Ara bé, de Maicas, ponent de la tradició, se n’esperava potser més. Desvestirà més sants l’any que ve?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada