La tortura política en versió escènica

avui

12 desembre 2005

Guantánamo inspira l'obra teatral 'Sweet Dreams', que arriba al Tantarantana

Redacció

"La indignació" del que estava passant a la base militar de Guantánamo va ser el motor de Sweet Dreams, un muntatge de creació coproduït pel Teatre Tantarantana i els creadors Enric Nolla i Ricard Gázquez.
L'obra, que s'estrenarà el 13 de desembre, s'estructura com un museu de la tortura, vista aquesta com a sistema de repressió política.
Per tal que els espectadors tinguin una "vivència sensorial", el teatre ha reduït el seu aforament i el públic serà convidat, a l'entrada i sortida del teatre, a transitar per les instal·lacions del muntatge.
L'argument de Sweet Dreams es trasllada 50 anys al futur, quan un grup d'aspirants a guies turístics de llocs d'horror assisteix a unes sessions pedagògiques sobre com era la vida i la tortura en el si d'una antiga colònia penitenciària. Aquest petit viatge al futur ha estat per la "voluntat explícita" d'oferir un distanciament, donar "un pas teatral més" i poder reflexionar sobre "quina posició adoptaríem si visitéssim un horror passat" com es visiten avui en dia les instal·lacions del camp d'extermini d'Auschwitz.
Amb aquests referents i els de la presó d'Abu-Graib a l'Iraq, Gázquez i Nolla es van plantejar "com parlar d'aquesta realitat més enllà del que ja s'assenyalava als mitjans de comunicació". Es van proposar "donar-li una visió artística o plàstica, amb el públic com a coprotagonista" i compartir amb els espectadors "una responsabilitat com a víctimes o botxins".
Nolla i Gázquez van assegurar "compartir" les paraules del britànic Harold Pinter, recent premi Nobel de literatura, que durant anys ha denunciat els abusos dels Estats més poderosos del món, com el bombardeig de l'OTAN sobre Sèrbia o la invasió de l'Iraq. "Les nostres inquietuds ens obliguen a transmetre plàsticament o artísticament el nostre plantejament d'interrogants", explica Gázquez.
Un elenc de 7 actors d'origen anglosaxó com el canadenc Harris Gordon i la neozelandesa Mary Davison, a més de Marcia Cisteró, Carles Cruces, Quim Dalmau, Arnau Vidal i Isabelle Bresse, es reparteixen els papers de guies, presoners, botxins, guardes i un home d'ulleres fosques, motiu pel qual es barregen veus en català i anglès. Uns gravats medievals i projeccions artesanes d'ombres i veu recolzen un muntatge que s'assembla a una instal·lació plàstica i que fa també un gest de complicitat a l'òpera o al teatre xinès com una "paròdia grotesca" que universalitza la tortura.