Foto: DAVID RUANO
CÉSAR LÓPEZ ROSSELL
BARCELONA
Oportú rescat de l’obra dramàtica d’una de les nostres prosistes més il·lustres. Dos dels monòlegs més reconeguts de Víctor Català/Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966) pugen aquests dies a escena al Teatre Romea de la mà de dues actrius amb diferents registres i gran èxit popular, Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons, dirigides per Josep Maria Mestres. Aquesta pedagògica i reivindicativa acció teatral no fa sinó confirmar l’aclaparadora força dramatúrgica de l’autora de Solitud.
De les dues peces presentades, La infanticida ja havia vist la llum fa 17 anys, també amb Mestres i Vilarasau. Però ni tan sols es pot parlar de reposició perquè les escasses dates de representació obligaven a aquest revisat plantejament.
La maduresa interpretativa de l’actriu és un factor que juga a favor de la recreació de la commovedora història de la Nela, la camperola tancada a la cel·la d’un manicomi després de matar la filla (nascuda d’una apassionada relació d’amor amb un burgès) per por de la reacció del seu autoritari pare. I això és el que transmet la seva actuació, exposada amb una clara dicció i una plasmació, amb gestos i verb encès, de la seva bogeria, encara que els moments en què recorre als seus reconeguts tics puguin entelar un indiscutible èxit.
Però el text, premiat en els Jocs Florals d’Olot el 1898, aconsegueix commoure els espectadors, impactats per un drama rural que va escandalitzar la societat de l’època i va provocar que Caterina Albert decidís firmar les seves obres a partir de llavors amb el pseudònim de Víctor Català.
‘GERMANA PAU’ / Sobre Àngels Gonyalons recau la responsabilitat de l’estrena de Germana Pau. La versàtil actriu i acreditada intèrpret de musicals s’enfronta al dramàtic paper de monja d’un hospital a on va arribar després d’una frustrada història d’amor amb l’home que la va abandonar i que ara acaba allà els seus últims dies.
El procés psicològic que viu aquesta germana, amagada en la cuirassa de la seva religiositat per evadir-se de la seva frustració, al reconèixer el seu amant és un dels reptes de l’obra. Àngels Gonyalons exhibeix les contradiccions del seu personatge, que passa de l’amor a l’odi i de l’àngel al diable amb escenes de gran violència. La seva paraula no arriba sempre amb claredat a la platea i els contrastos interpretatius són massa abruptes. Res que no es pugui corregir amb més dedicació.
